DEPENDENTISTES

Tinc la mala costum de fixar l’atenció en allò originari de les coses.

L’astut Maquiavel, el mestre dels estadistes, recomana dividir els pobles per a poder-los dominar. Fixa’t com el terme independència divideix al poble de Catalunya entre partidaris i contraris a la independència i no entre independentistes i dependentistes.

Per què?  -Fàcil,  no hi ha ningú que s’identifiqui amb la dependència.

I doncs, per no esdevenir un poble vençut caldrà orientar l’energia en qüestions que no divideixin al poble,  altrament hom fa el joc a Espanya,  a la zitzània…

Va, donem-li la volta a aquest joc pervers: no preguntem qui és i qui no és independentista sinó on carai son els dependentistes, si és que n’hi ha cap.

Ja veuràs com al final resultarà que el percentatge de dependentistes és el mateix que els NO dels referèndums sobiranistes.

Mira quina perla deixava anar Galtung l’altre dia: “…la Constitució espanyola afirma que Espanya és una nació, la qual cosa és falsa”.

I doncs, resulta que Espanya no és una nació!

Ah!  d’aquí ve la impotència del tribunal constitucional…!  Clar, si Catalunya és una nació Espanya no i no hi ha argument per a negar que Catalunya sí.

mhmm…

I és que Espanya és un estat!

mhmmm…

Diuen els que en saben que la nació és la organització política del poble, que l’estat és la organització política d’una oligarquia que administra pobles.

mhmmm…

O sigui, que la lluita veritable no és per la independència sinó per la nació, la característica principal de la qual és la seva independència…

HI HA DEPENDENTISTES A CATALUNYA?

Nascuts per a expressar menyspreu envers els moviments renovadors a la història com el terme modernista i tants altres, independentista sorgeix dins dels Estat-Nació per a ridiculitzar els individus que clamen per l’autodeterminació política, cultural i administrativa, un dret dels Pobles recollit a alguns dels documents internacionals més importants del mon, com la Carta de les Nacions Unides, els Pactes Internacionals sobre els Drets Humans i a nombroses resolucions de l’Assemblea General de la ONU, com la 1514-XV, la 1541-XV o la 2625-XXV, un dret que està per damunt dels interessos de qualsevol Estat-Nació i reconegut internacionalment sobre el que no cal ja discutir, només clarificar fins a quin punt hom el té assumit o encara no.
És molt curiosa la definició contradictòria entre les definicions que donen els diccionaris espanyols i els catalans del terme independentisme. Els primers el refereixen a una corrent política derivada del nacionalisme que persegueix la independència d’un territori respecte de l’Estat on es circumscriu. Els segons el refereixen a una opció política (més que una mera corrent), que defensa (més que perseguir) l’alliberació (més que la independència) d’un poble (més que un territori) a partir d’una nació sense estat (més que quelcom circumscrit a). Malgrat que contradiccions com aquesta son pròpies de termes en plena evolució, tanta divergència revela que més aviat el terme no s’està usant amb prou propietat.
Per a mantenir l’status quo, i desviar l’atenció del seu flanc més dèbil, l’Estat-Nació, contrari com és a secessions per la seva pròpia naturalesa, indueix a desviar l’atenció dels pobles amb aspiració sobiranista vers el fet independentista respecte del qual hom esta o bé a favor o bé en contra, una argúcia recomanada per Maquiavel als estadistes: mentre l’enemic està dividit no pot vèncer. La voluntat de l’estadista és dividir el poble entre partidaris, contraris a la independència i desafectats; mentrestant, qui dia passa any empeny. El veritable quid, el flanc dèbil que l’Estat-Nació procura ocultar, és veure quina seria la divisió si el dilema es plantegés entre qui es reconeix dependendista i qui no, doncs el que està en joc en realitat és la dependència; la independència només és una possibilitat mentre que la dependència és un fet: és la dependència la qüestió que es pot perdre, no una independència que no existeix. Si en el fons de la qüestió la precisió és crucial, també ho és com a qüestió de forma: al suggerir dilemes, les forces antagòniques que es produeixen s’anul·len entre elles, com passa a les discussions populars que emeten els programes de debat als mitjans de comunicació, que mai acaben en acords perquè fomenten l’enroc de posicions que si no s’hagués plantejat l’enfrontament mantindrien les porositats que necessitem els humans per a comprendre els altres humans.

COM GAUDIR D’UN GOVERN INCORRUPTIBLE

Aquest article respon a la tesi que el reeixir econòmic dins del marc d’un Estat-Nació és impossible sense d’alguna manera colonitzar altres països i que l’únic reeixir sa possible passa per nacions que responguin a la realitat exclusiva del seu poble, Pobles-Nació modestos com Holanda i Dinamarca o enormes com Estats Units (país que podreu criticar molt però que, mira, compta amb una atur del 5.9%)

Primer fonamentaré la tesi, després exposaré un exemple al·lucinant que la certifica i deduirem plegats allò que cal fer per a disposar de governació incorruptible.

– A 2010 un fet va demostrar que el sistema polític que governa Catalunya com a estructura pròpia de l’Estat-Nació espanyol és negligent per la seua pròpia naturalesa i doncs que és imprescindible canviar-lo per una altre legitimat on la sobirania sigui exercida en exclusiva pel Poble català, no perquè el poble català sigui millor que un altre sinó perquè és un Poble, un. Es tracta d’un fet que dona fe de com és d’impossible que la Productivitat (un concepte entelèquia pels Estats-Nació, com veureu) del país assoleixi un nivell d’excel·lència suficient com per fer front competitiu al creixement implacable de la productivitat en països com la Xina, avui ja, segon productor mundial.

Allò que prova que la cosa negligent és el sistema d’organització de l’Estat-Nació, un ens monstruós capaç de menysprear les característiques culturals pròpies del pobles, i més enllà de constatar que l’ajuntament de Barcelona va incomplir la legalitat vigent (ningú sap quin és el límit fins on l’autoritat s’atorga el dret a prescindir de la llei), allò que ho proba, dèiem, és que ni la governació ni l’oposició van percebre en tal fet quelcom gravíssim i que tal com ho presentaré i fent les lògiques extrapolacions a la resta d’obra publica contractada per la governació que patim, al menys a mi em causa una alarma descomunal. Veureu:

– Degut a unes obres d’ampliació del parc zoològic de Barcelona que afectaven un circuït per a bicicletes que simula els carrers de la ciutat amb senyals de trànsit i tal i dirigit bàsicament a escolars, l’ajuntament decideix traslladar-lo al costat del Castell de Montjuïc. I ho fa. Però, ai las! sense els permisos corresponents i amb l’agreujant que l’indret és zona especialment protegida, de manera que el mateix ajuntament ha de dictar ordre d’enderrocament un cop construït del tot, pintadet, amb els semàfors muntats, etc… Tota l’obra és il·legal perquè l’ajuntament no ha fet els tràmits que, d’haver-los fet, hauria implicat que el mateix ajuntament s’hagués denegat a sí mateix el corresponent permís. Per tal cosa (per la flagrant il·legalitat) l’obra va estar discutida per l’oposició al consistori posant el crit al cel, com és possible!, etc, fent esment de passada a què, a més, tan gran incompetència ens ha costat 620.000€, import al qual s’hi havia d’afegir el cost de l’enderrocament. I els diaris en venen plens de la notícia, tothom la comenta. Però, (ai las! de nou) ningú no para atenció a què amb un pressupost de 620.000€ es poden asfaltar 62.000m2 de terreny (asfaltar va a 10€ el metre quadrat), mentre que la instal·lació compte només amb uns 1.200m2; és a dir: 12.000€ de l’asfalt, més 1.500€ de senyals de trànsit, més 1.000€ de pintar les fletxetes, 1.000 per la mica d’electricitat que hi arriba, 2.000 (!) de quatre petits semàfors i, no sé, 2.500€ d’altres coses, total 20.000€. Els 600.000€ que falten per relacionar amb quelcom, representen un 96,6 % del pressupost. S’entén, oi? –Dels 620.000€ només 20.000 queden justificats pels costos, és a dir només un 3,4%.

No és la intenció de qui escriu suposar cap cas irregular, ans al contrari: en l’avinentesa que és necessàriament obvi que la transparència segurament empara tots els recons de l’operació i malgrat la fútil il·legalitat de tot el procés, en la mesura que a ningú va sobtar gens ni mica el 96,6% no imputable a costos d’execució , l’exemple fa evident (a més de la capacitat humana per la imperícia) que davant la prioritat de l’Estat-Nació per recaptar recursos i distribuir-los (tocar diner), la perspectiva de la productivitat desapareix completament.

En resum, les dinàmiques pròpies de l’Estat-Nació conviden a què la productivitat no representi ben res més enllà d’un arquetip macroeconòmic i indiquen com és d’esgarrifós el molt gran llast patriarcal que ofega el reeixir dels Pobles no emancipats.

Aleshores la proposta esdevé evident: per aconseguir esdevenir governats per persones no corruptibles cal que qualsevol persona involucrada a l’administració assumeixi la cultura dels costos de les coses. És la única manera que ningú pugui enredar ningú. Ara, a l’administració, els costos es coneixen en funció de contractacions anteriors i en funció de les ofertes presentades, és a dir, que l’administració sap què val 1Kg. de taronges per les ofertes que certes entitats li lliuren, sense que ningú a l’entorn del projecte sigui tan intrèpid com per passar-se pel mercat o pel Lidl a veure a quan van les taronges, ni naturalment sense que ningú es posi en contacte amb distribuïdors ni, és clar, aberració total, establir contacte amb el productor.

La cosa és tan més alarmant pel fet que tal incultura productiva només es dona a l’administració; a cap empresa privada es treballa sense que tots els implicats coneguin els costos de primera ma, bàsicament perquè hauria de baixar la persiana en dos dies.

Dissortadament, tal proposta implica canviar la cultura administrativa de dalt a baix, perquè pretén que qualsevol implicat en l’administració pública tingui la costum de informar-se dels costos reals de les coses per pròpia iniciativa, i la iniciativa és avui contrària a la cultura de polítics i funcionaris. I no em refereixo a grans iniciatives sinó a iniciatives petites com tenir la costum de consultar els índex diaris del preu del ferro, de les avellanes, de l’asfalt, dels maons.

Jo crec que aquest canvi és impossible dins del marc de l’Estat-Nació i que els diners que tal Estat-Nació recapte dels nostres impostos es perd majoritàriament i irremissible, i que els diners perduts en la corrupció política (a banda de ser un crim gravíssim) són poc més que la xocolata del lloro. Jo crec, per com he anat observant en actituds de persones públiques i en projectes diversos, que dels diners que ens recapta l’Estat-Nació espanyol es perd més de la meitat en res. I que tal costum fomenta una actitud dels polítics envers els diners on el valor que culturalment li adjudiquen a tals diners es correspon amb un 20% del seu valor real, en mig d’una indolència tan bèstiament generalitzada, que ningú percep el decalaix d’aquesta pèrdua del 80% del valor d’uns diners que, en bona lògica dels fets, als catalans (ara ja sí ho puc dir) sodomitzats en costen de guanyar un 180% del seu valor real.

DRET D’EMANCIPACIÓ

Entenc per lliure a quelcom que existeix

 per la sola necessitat de la seva naturalesa

 i es troba determinat per sí sol a existir i a obrar.

 Altrament és quelcom necessari o millor, obligat o condicionat,

 determinat a existir mitjançant l’objectiu d’un altre

i a produir un efecte, d’acord a una raó definida i predeterminada.

 

Baruch de Spinoza. L’Ètica. 1654

 

El Dret a la Lliure Determinació dels Pobles o Dret d’Autodeterminació garanteix el dret dels Pobles a decidir les seves pròpies formes de govern, a perseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural i a estructurar-se lliurement sense ingerències externes d’acord amb el principi d’igualtat.

El Dret de Lliure Determinació està recollit a alguns dels documents internacionals més importants, com a la Carta de les Nacions Unides, als Pactes Internacionals sobre els Drets Humans, a nombroses resolucions de l’Assemblea General de l’ONU, com la 1514-XV, la 1541-XV o la 2625-XXV i s’hi refereixen directament molts altres, de manera que hom pot qualificar del Dret d’Autodeterminació com un principi fonamental del Dret Internacional Públic i un Dret dels Pobles de caràcter inalienable que genera obligacions ineludibles pels Estats-Nació.

El concepte de Lliure Determinació té una gran força normativa i un caràcter especialment polèmic envers altres conceptes com el de Nacionalisme o el d’unitat territorial, per la qual cosa la Comissió de Drets Humans sempre ha procurat posar de manifest la naturalesa fonamental del Dret assenyalant que és requisit necessari per assolir la plena efectivitat dels Drets Humans Individuals i posant èmfasi en desvincular aquest Dret del nacionalisme, terme de connotacions estadistes ja molt allunyades de la font humana del Dret. Estretament lligat al terme Poble, concepte el desenvolupament del qual a mitjans del segle XX va suposar la descolonització dels Pobles ocupats pels Estats-Nació europeus des del segle XV, ha anat generant a l’àmbit normatiu internacional una progressiva desidentificació entre els conceptes Poble i Conjunt d’habitants d’un Estat, deixant en mans dels Pobles que s’autodesignen com a tals, el millor criteri per a definir què cal entendre per Poble.

Les reivindicacions dels així entesos Pobles posen de manifest la tensió i el conflicte que existeix entre el Dret de Lliure Determinació dels Pobles i la pretesa Integritat Territorial dels Estats-Nació; en conseqüència, constatar conflictes d’aquesta naturalesa també resulta eficaç per a definir què és un Poble.

La indagació filosòfica sobre la Lliure Determinació dels Pobles és conseqüència d’estudiar la necessitat humana de fer realitat les aspiracions naturals i de la necessitat d’afirmació de la igualtat intrínseca de cada ésser humà.

Des de La Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica a 1776 es reconeix que els Pobles necessiten fer seu, entre les Nacions de la Terra, el lloc separat i igual, al qual les lleis de la natura li donen dret.

En acabar la Primera Guerra Mundial, el president dels EE.UU. va defensar l’aplicació d’un nou principi de nacionalitat derivat del concepte Poble emparat per la Declaració d’Independència de 1776, de manera que es privilegiés l’interès de les poblacions afectades per damunt de les potències imperials europees. Aquesta determinació va suposar el naixement de Txecoslovàquia, de Iugoslàvia, el ressorgiment de Polònia i una adequació dels territoris de Romania i de Grècia. Paral·lelament, forçat pel Dret de Lliure Determinació dels Pobles entès com a Dret de Secessió, Lenin va reconèixer la Independència de Finlàndia.

La creixent força de l’Autodeterminació com a principi polític va fer que els Estats-Nació que encara preservaven drets sobre els Pobles, especialment els colonials, neguessin sistemàticament el valor jurídic d’aquest Dret. Tot i així, la Lliure Determinació va acabar convertint-se ja a 1945 en un principi jurídic de Dret Internacional de la ma de les Nacions Unides en declarar-lo un Dret Legítim dels Pobles a la Carta Magna de Juny on, ja a l’article primer, reconeix el Principi de Lliure Determinació dels Pobles i la seva Igualtat de Drets, com a base de l’Ordre Internacional. El mateix principi es recull, entre molts d’altres, a l’article 55, capítol 9, sobre Cooperació Internacional Econòmica i Social.

La iniciativa d’impulsar un règim d’administració fiducidària que perseguia la descolonització dels Pobles ja fixava entre els seus objectius el desenvolupament progressiu envers l’autogovern propi i la independència, d’acord amb els desitjos lliurament expressats dels Pobles interessats. Aquests acords internacionals fixats per la Carta de les Nacions Unides establien la figura del Consell d’Administració Fiducidària perquè els territoris dels països vençuts a la Segona Guerra Mundial i els territoris colonitzats fossin col·locats pels Estats-Nació en aquest regim a mig camí de la Lliure Determinació, però els Estats-Nació sempre s’hi van negar.

Com una solució de compromís, els Estats-Nació han admès el principi de Dret que els interessos dels habitants dels territoris ocupats estan per damunt de tot, però fixant com objectiu l’Autogovern i no la Independència (d’aquí ve la política territorial autonomista d’alguns Estats-Nació) i on, com a medi de control extern als Pobles, es tingués en compte només les condicions econòmiques, socials i educatives dels Pobles colonitzats i no l’assoliment real del seu Dret d’Autodeterminació.

Les resolucions 1514 i 1541 de l’Assemblea General de les Nacions Unides van ser fonamentals pel desenvolupament del Dret de Lliure Determinació, el qual va accelerar el procés descolonitzador gràcies a que els nous Pobles-Nació esdevinguts sobre tot des de 1945 es van imposar en majoria a l’Assemblea a Desembre de 1960 per a fixar el criteri de la Carta Magna de la Descolonització que, condemnant el colonialisme, declarava que tots els Pobles tenen el Dret de Lliure Determinació, un Dret a exercir a través de la consulta a la població, mitjançant plebiscit o referèndum. Una proclamació de tanta contundència va resultar de gran controvèrsia entre els interessos dels Estats-Nació per una banda i l’impuls per a reeixir dels Pobles no emancipats per l’altre, és a dir entre el Dret de Lliure Determinació dels Pobles i el concepte medieval d’Integritat Territorial que encara ara senten com a pròpia els Estats-Nació.

Per a establir vies mitjançant les quals resoldre el conflicte, va fer-se urgent identificar amb precisió quines eren les entitats legitimades per a invocar el Dret a la Lliure Determinació, es a dir, definir políticament el concepte Poble. I les resolucions al respecte des de la 1541-XV posen èmfasi en establir criteris respecte del concepte Poble i en definir les tres possibles variables del Dret, a saber, la independència, la lliure associació amb l’Estat i la integració en un altre estat.

Així, sempre remarcant que és indispensable que la població expressi la seva voluntat lliurament, es determina que un Poble manifesta diferències bé ètniques, bé culturals, bé una certa separació geogràfica o bé una miscel·lània de les tres. Aquesta acció va acabar quasi totalment amb el colonialisme imperial.

Malgrat votacions a favor i en contra de noves resolucions al voltant del Dret d’Autodeterminació dels Pobles, pràcticament tots els Estats del mon les han ratificat o s’hi han adherit, de manera que la lliure determinació ha esdevingut un Dret jurídicament vinculant d’abast gaire bé universal.

A Octubre de 1970, a la resolució 2625-XXV, la Declaració sobre els Principis de Dret Internacional referent a les relacions d’amistat i a la cooperació entre els Estats, fortament consensuada, va un pas més enllà de constatar que la descolonització és una important manifestació de la voluntat internacional pel bé dels Pobles, al afirmar que l’Autodeterminació, com a Dret de tots els Pobles, comporta obligacions per a tots els Estats i que el respecte curós d’aquest Dret és condició necessària per l’establiment de relacions amistoses i de cooperació entre els Estats.

A rel de la guerra freda i de la dels Balcans, el principi d’autodeterminació ha tornat a esdevenir una qüestió candent de la política internacional i ha donat pas a la creació de nombrosos nous Pobles-Nació, fins i tot a la mateixa Europa, i s’ha establert un mapa clar dels nombrosos Pobles que a cada un dels continents es consideren Nacions sense Estat o, més pròpiament, Pobles encara no emancipats.

Seguint el criteri de la UNESCO respecte de la Cultura de la Pau, el Dret de Lliure Determinació també es considera un Dret Humà de Tercera Generació.

La Cort Internacional de Justícia, en referència al Sàhara Occidental, va afirmar que la lliure determinació és un Dret Col·lectiu la titularitat del qual correspon als Pobles. Aquesta declaració vincula estretament el Dret d’Autodeterminació amb la Declaració dels Drets Humans, fent referència a les conseqüències pernicioses que comporta no exercir el Dret d’Autodeterminació dels Pobles en tots i cada un dels aspectes polítics, econòmics, socials i culturals.

Les implicacions internacionals de l’aplicació del Dret son les que desenvolupen la definició de Sobirania, entesa com el dret dels Pobles a determinar lliurament el seu lloc dins de la comunitat internacional d’Estats, d’acord amb el principi d’igualtat. Així, tal com declaren les resolucions 1541-XV i 2625-XXV, un Poble pot decidir la formació d’un Estat independent o qualsevol altre estatut polític, lliurament decidit per la població, alhora que prohibeix i condemna explícitament qualsevol forma de colonialisme, dominació i explotació d’un Estat-Nació envers els Pobles.

Derivada de l’aprofundiment de les aplicacions pràctiques del concepte Sobirania, a 1962 es redacta l’article 1.2 dels Pactes Internacionals dels Drets Humans on s’afirma que per assolir els seus objectius, tots els Pobles tenen el dret de disposar lliurament de la seva riquesa i recursos naturals, per assegurar que els Estats-Nació no puguin explotar en el seu benefici els recursos dels territoris subjectes al seu domini. Les referències a la Lliure disposició dels recursos naturals provenen de la resolució 1803-XVII de Desembre de 1962, que conté la Declaració sobre la Sobirania permanent sobre els Recursos Naturals: “el dret dels Pobles a la sobirania permanent sobre les seves riqueses i recursos naturals ha d’exercir-se en interès del desenvolupament nacional i del benestar del Poble del respectiu Estat” de manera que, com indica la resolució 3281-XXIX de Desembre de 1974, “els Pobles podran autoritzar, limitar o prohibir la inversió estrangera, doncs els Estats i les Organitzacions Internacionals han de respectar estricte i escrupolosament el Dret de Lliure Determinació Econòmica, d’acord amb la Carta i les Normes aprovades per la Declaració. L’incompliment d’aquest deure de respecte pot originar responsabilitat internacional que obligui a la restitució i la plena compensació per l’explotació i l’esgotament dels recursos naturals”.

Per iniciar els processos d’independència cal apel·lar als principis de la Carta de les Nacions Unides tal com ho va fer Ho Chi Minh a la carta dirigida a Harry S. Truman, aleshores president dels Estats Units, sol·licitant del seu país ajuda per l’exercici de la lliure determinació del Poble vietnamita davant França.

Segons la resolució 1541-XV, un grup humà es pot considerar Poble en situació colonial en funció de dos criteris bàsics: la separació geogràfica i l’existència de diferències ètniques i/o culturals. Addicionalment cal llistar criteris administratius, polítics, jurídics, econòmics i històrics que puguin ajudar a demostrar que el territori dependent ha estat col·locat de manera arbitrària en una posició de subordinació. De fet, tal subordinació és la qüestió que permet presumir, en darrer terme, que, efectivament, es tracta d’un Poble o d’un territori colonitzats.

La denominació de “Poble Sotmès a la Dominació Estrangera” es refereix als subjectes al Dret de d’Autodeterminació espoliats, on “la subjugació, dominació i explotació estrangeres constitueixen una violació del principi de lliure Determinació” segons la resolució 2625-XXV de 1970.

Després que l’ONU promogués un referèndum d’autodeterminació a Timor Oriental que va conduir a la independència de Cambodja, la teoria política respecte d’allò que és un govern representatiu sosté una definició de Poble que confereix al Dret de Lliure Determinació un abast pràcticament universal, al deduir-ne que la població d’un Estat o d’un territori dependent ha de decidir el seu govern en el lliure exercici de la sobirania popular que asseguri a la població la possibilitat de dotar-se d’una constitució i de modificar-la, doncs la inalienabilitat del Dret implica explícitament que no pot produir-se ni jurídicament ni per la via dels fets consumats cap mena d’elecció que sigui irreversible.

El principi VIII de l’Acta Final de Hèlsinki es un exemple d’aquesta concepció, arrelant el Dret d’Autodeterminació als avenços de les revolucions liberals de finals del segle XVIII, las quals varen substituir la legitimitat dinàstica per una nova legitimitat democràtica fundada sobre el consentiment i la voluntat lliures del Poble. Aquesta connexió entre “Lliure Determinació” i “Democràcia” ha estat reconeguda implícitament a les resolucions 46-18 de l’Assemblea General i 745-1992 del Consell de Seguretat, a les quals emplacen als Estats a col·laborar perquè el Poble cambodjà es realitzés en el Dret de Lliure Determinació a través d’eleccions lliures i imparcials, obrint així el pas al reconeixement internacional del Dret envers la resta de Pobles no emancipats en tant que grups diferenciats dins d’un Estat, de manera que va quedar definitivament obsoleta la mera diferenciació per la raça per a distingir els Pobles, alhora que es van prioritzar definitivament els “criteris subjectius” per damunt dels “criteris objectius” per a determinar els Pobles com a subjectes del Dret, tal com ho han fet organismes com la Comissió de Juristes creada a 1972 per investigar sobre el poble Kurd i la Reunió Internacional d’Experts per a la Dilucidació dels Conceptes dels Drets dels Pobles de la UNESCO a 1989.

Així, dins dels elements que avui es consideren com a iniciadors necessaris per engegar un procés d’Autodeterminació cal tenir en compte els considerats criteris objectius, com l’existència d’una tradició històrica comuna, homogeneïtat cultural, unitat lingüística, afinitat religiosa o ideològica, connexió geogràfica o territorial, vida econòmica comuna i una certa importància quantitativa del grup, al mateix nivell que els criteris subjectius, com son la consciència per part del grup d’ésser efectivament un Poble i amb la voluntat d’ésser identificats com a tal. Tals criteris subjectius queden demostrats en tant que els Pobles han aconseguit, després de lluitar per elles d’alguna manera, disposar d’institucions o d’uns altres medis d’expressar les característiques comunes i per damunt de tot pel desig de mantenir la identitat.

Dins d’aquestes consideracions, l’Assemblea General de les Nacions Unides ha empleat el terme Poble a resolucions referents a Tibet, Palestina, Israel, Kurdistan, Camerun, Ruanda i Burundi, entre altres, i té molt en compte el nou concepte de Minoria, que la Subcomissió per a la Prevenció de la Discriminació i la Protecció de les Minories va definir a 1954 com “grups no dominants de la població d’un Estat que posseeixen i desitgen preservar determinades tradicions o característiques ètniques, religioses o lingüístiques que son clarament diferents de las de la resta de la població de tal Estat”. De les hores ençà, la Societat de Nacions posa un gran èmfasi en la protecció de les minories, en el convenciment que minoria i nacionalitat poden ser una i la mateixa cosa, de manera que les minories d’avui son enteses com els països de demà.

 

Els Pobles, el Nacionalisme i un tal Mario.

Origen, evolució i fita del nacionalisme

A diferència del mot Modernisme, que va començar essent un insult a l’ús espanyol per a menysprear l’esperit renovador de l’estètica artística nascut a Catalunya a finals del segle XIX i que malgrat tal menyspreu va evolucionar fins a un reconeixement universal, el Nacionalisme o més ben dit, el sentiment nacionalista neix com un moviment universalment reconegut com a bé natural respecte de l’evolució de les polítiques territorials, però acaba essent sinònim de depravació des de 1936 de la ma del més gran dels infames. (En contrast, ni a França, on el Modernisme es va anomenar Art Nouveau ni a la resta d’Europa, cap menyspreu no va produir-se com sí envers Catalunya, on els sectors reactius contra l’esdeveniment modernista es concentraven al Madrid, centre d’una Espanya poc innovadora artísticament, poc receptiva a les noves corrents culturals que començaven a bullir a Europa i atrapada en una depressió generalitzada després de perdre les darreres colònies d’un imperi anacrònic, per ventura d’una guerra contra els Estats Units, envers els quals una malaltissa presumptuositat els feia creure superiors.)

Orígens. Tal com explica Massimo Mila, biògraf de G. Verdi, el sentiment nacionalista “es va veure afirmat a l’art musical de certs pobles (…). A Polònia, Bohèmia, Hongria i en general a les nacions dominades sota l’imperi dels Habsburg, l’artista escoltava les veus humils de la seva terra i les recreava en forma d’art. L’artista estava en posició de filial devoció cap a la pàtria de la qual recollia aliment en forma de cants, ritmes i accents harmònics particulars. D’aquí aquest gust autòcton que donava sabor a l’art d’un Smetana, Dvorák, del mateix Chopin (…) D’aquí aquest folklorisme ètnic que al passar del temps pot arribar a degenerar en una ostentació melindrosa de color local”[1].

Evolució. Més endavant, tan el Risorgimento com el nacionalisme alemany de la segona meitat del segle XIX significaran un sentiment nacionalista més elaborat, més a prop de les essències que destil·laven els artistes consagrats de l’època, gaire bé convertits en les icones que personalitzaven els valors i les identitats més positives i genuïnes dels pobles. Herder i Goethe a Alemanya i Manzoni però sobre tot Giuseppe Verdi a Itàlia son unànimement considerats “pares de la pàtria”. Si la primera versió de nacionalisme marcava una filiació terrenal des de la pàtria a l’artista, la segona passa “de l’artista a la nació i te bastant més en compte l’esperit que els sentits. És una qüestió d’educació del caràcter, de formació humana (…), una lliure i lluminosa elecció de l’intel·lecte. Civilització, no natura.”[2]

Degeneració. Més endevant, el terme va caure en mans d’Adolf Hitler, el qual, de la mateixa manera que va usar els mots “partit” i “socialisme” sense cap escrúpol etimològic, va utilitzar el concepte “nacionalisme” per a dotar d’un ascendent validable l’escenificació d’un deliri psicòtic de dimensió apocalíptica.

El nacionalisme avui. De les hores ençà, el terme “nacionalisme” arrossega una significació ambivalent:  serveix tan per canalitzar com per desacreditar iniciatives reivindicatives a l’entorn dels conceptes “nació” i “sobirania”, dues actituds contraposades que tensen la corda entre la voluntat de mantenir les dimensions dels Estats-Nació provinents d’antics imperis, i l’aspiració de fer evolucionar la política territorial cap al protagonisme polític dels Pobles-Nació.

La fita. Arribats a aquest punt, on el nacionalisme és equivalent entre Madrid i Barcelona, entre el Kurdistan i Turquia, entre El Sàhara Occidental i el Marroc i entre el Tibet i Xina, el terme resulta del tot inútil. Està esgotat. Només l’evolució cap una renovada generació de nacionalisme que emparés la normalització del procés d’emancipació dels Pobles en Pobles-Estat salvaria la validesa d’un terme avui per avui infaust, contaminat per l’èxode migratori de finals del segle XX i principis del XXI, pels qui veuen l’estranger (o l’autòcton) com a l’altre i per la idea adulterada de Poble que els Estats-Nació fomenten per a perviure en el temps, els quals, en una argúcia neocolonial, promouen un pervers gir conceptual envers el nacionalisme criminalitzant les  reivindicacions nacionals dels Pobles sense Estat, atiant un contra-nacionalisme curiosament no percebut com a nacionalisme des dels propis Estats-Nació.

Alain Finkielkraus, amb una precisió que honora el discerniment, assenyala la intersecció impossible entre Pobles i Estats-Nació: “Les elits d’Àfrica i d’Àsia que havien interioritzat la mirada del colonitzador han trobat un recurs contra l’alienació del seu Poble en la idea que les cultures son equivalents i que cadascuna d’elles es justifica en el interior del seu propi context”[3], palesant que l’eminència natural és la del Poble, una visió molt contrària a la màxima patriarcal “jo sóc l’home”, on preval l’afirmació de l’home per comparació: respecte de la natura, respecte del sexe, respecte de les edats i respecte dels altres homes, la qual cosa li “atribueix (a l’home) el permís d’engolir el mon (…). Si ara es pretén que la balena occidental retorni part del que s’ha apropiat, no basta amb atorgar la independència als Pobles dominats, cal dictar l’equivalència universal de les cultures”[4].

Ah sí.. el tal Mario.. uff, quina mandra…

---

[1] Massimo Mila, “L’arte di Verdi” © 1980 Giulio Einaudi Editore s.p.a., Torino

[2] Massimo Mila, “L’arte di Verdi” © 1980 Giulio Einaudi Editore s.p.a., Torino

[3] Alain Finkielkraus. La défaite de la pensée. Galimard, 1987

[4] Alain Finkielkraus. La défaite de la pensée. Galimard, 1987

 

L’enquesta que el C.I.S. mai no faria

Benvolgut conciutadà,

Tingui a bé d’expressar el seu criteri respecte del següent qüestionari:

És millor externalitzar l’administració dels països.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Em sembla bé que el meu Poble sigui dependent d’un altre.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

És bo que al Parlament del meu país hi hagi una abundant representació dels partits que manen al país del qual depèn el meu.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

És molt positiu mantenir com sigui fora de l’arc parlamentari qualsevol partit que pretengui la independència política del meu Poble.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La independència política dels Pobles és contraria a l’evolució humana.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La gent que defensa la independència política és rara.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

El meu país ha de contribuir a la riquesa d’altres Pobles segons els criteris que marquin aquests.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

L’ús de la llengua del meu Poble al territori del meu Poble impossibilita la convivència pacífica.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

És bo subordinar la tasca dels partits polítics que em representen, al criteri de les organitzacions de les quals depèn el meu Poble.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La dependència política del meu Poble m’omple de satisfacció.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Jo mateix pretenc esdevenir una persona dependent tant com em sigui possible.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

M’encanta que les decisions polítiques que afecten al meu Poble no les prengui el Parlament del meu Poble.

□d’acord □més aviat d’acord □no sabria què dir □més aviat en desacord □en desacord

Son admirables les iniciatives polítiques que defensen la dependència del meu Poble.

□d’acord □més aviat d’acord □no sabria què dir □més aviat en desacord □en desacord

La independència política implica patiments econòmics.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Els partits que defensen la dependència del meu Poble, estimen la idiosincràsia del meu Poble.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Crec que el Dret d’Autodeterminació dels Pobles hauria d’ésser derogat.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

El meu Poble, malgrat haver estat reconegut com a subjecte de dret de l’autodeterminació dels Pobles, ha de renunciar a tal dret.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Renunciar als propis drets em beneficia.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

M’agrada molt que em demanin renunciar als meus drets.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Votaré a un partit que em prometi que el meu Poble mai serà independent políticament.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Els partits contraris a la dependència política han de quedar exclosos dels informatius públics i privats.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

És molt més fàcil reeixir en un règim de dependència política.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La emancipació és una qüestió que no m’interessa gens.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La emancipació i el reeixir no tenen res a veure.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

És fantàstic que la sobirania de Catalunya resideixi en el Poble espanyol.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Estic orgullós de la submissió del meu Poble envers l’Estat espanyol.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

M’és igual que es reconegui implícitament a l’article primer dels Pactes Internacionals De Drets Humans adoptats per l’ONU a 1966 i explícitament a la resolució 2625-XXV de 1970 que el sotmetiment dels Pobles a la subjugació, dominació i/o explotació estrangeres constitueixi una violació del principi de lliure determinació.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Els processos d’independència política son tan maliciosos com els divorcis.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La prosperitat dels Pobles no té res a veure ni amb la seva emancipació ni amb la seva independència.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Les relacions de domini asimètriques son molt pràctiques i és correcte que contrariar-les generi violència de gènere.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

És motiu d’orgull que la dependència del meu Poble alimenti el narcisisme d’un Estat-Nació.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Trobo molt bé que l’Estat-Nació del qual depèn políticament el meu Poble mai no hagi demanat disculpes als Pobles als quals ha dominat i massacrat per la força de les armes, malgrat que tots els països civilitzats ho tinguin com a norma a nivell legislatiu.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La cultura de l’excel•lència i el règim de dependència política van de la ma.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La millor bonança econòmica i social dels Pobles esdevinguts en Pobles-Estat és mentida.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La independència econòmica no la vol ningú.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La independència política no te res a veure amb la independència econòmica.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

És bo que les dones depenguin del millor criteri dels seus marits.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Jo trobo bé que no hi hagi cap article a la Constitució Espanyola que indiqui com procedir per segregar d’Espanya el meu Poble.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Em sembla bé que les parelles desgraciades hagin de continuar unides pel bé dels fills malgrat siguin matrimonis profundament infeliços i dependents.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

No estic d’acord amb el Dret a la Lliure Determinació dels Pobles.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

No em sembla bé que cap Poble decideixi les seves pròpies formes de govern, ni que persegueixi el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, ni que s’estructuri lliurement sense ingerències externes, d’acord amb el principi d’igualtat.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

No hi ha cap tensió ni conflicte entre el Dret de Lliure Determinació dels Pobles i la defensa de la Integritat Territorial d’Espanya.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

M’és igual que des de La Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica a 1776 es reconegui que els Pobles necessiten fer seu, entre les Nacions de la Terra, el lloc separat i igual, al qual les lleis de la natura li donen dret.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

És irrellevant que en acabar la Primera Guerra Mundial, el president dels EE.UU. defensés l’aplicació d’un nou principi de nacionalitat derivat del concepte de Poble, emparat per la Declaració d’Independència de 1776, de manera que hom privilegiés l’interès dels Pobles per damunt del de les potències imperials europees, malgrat que aquesta determinació suposés el naixement de Txecoslovàquia, de Iugoslàvia, el ressorgiment de Polònia i una adequació dels territoris de Romania i de Grècia i la Independència de Finlàndia.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

No és d’aplicació a Espanya la Lliure Determinació dels Pobles malgrat que des de 1945 sigui un principi jurídic de Dret Internacional, al declarar-lo les Nacions Unides un Dret Legítim dels Pobles a la Carta Magna de Juny on, ja a l’article primer, reconeix el “Principi de Lliure Determinació dels Pobles”

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Em sembla perfecte que els partits polítics no informin al Poble sobre els seus drets, doncs tal ignorància permet allargar la dependència amb la que tan m’identifico

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La dependència política de Catalunya respecte de la Cort de Madrid no té res a veure amb el colonialisme.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

M’és igual que La Cort Internacional de Justícia, en referència al Sàhara Occidental, afirmés que “la lliure determinació és un Dret Col•lectiu la titularitat del qual correspon als Pobles”, malgrat que aquesta declaració vinculi estretament el Dret d’Autodeterminació amb la Declaració dels Drets Humans, fent referència a les conseqüències pernicioses que comporta NO exercir el Dret d’Autodeterminació dels Pobles en tots i cada un dels aspectes polítics, econòmics, socials i culturals, doncs tot plegat és una bajanada.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Si el meu Poble fos independent no seria ningú a l’àmbit esportiu internacional.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

DEURE D’EMANCIPACIÓ

La redacció de les lleis incideix explícitament en els Drets i en els Deures dels individus envers qui van dirigides. La interpretació simplista d’aquesta característica genèrica de les lleis  vindria a dir que si per una part garanteixen els drets dels ciutadans també li suposen responsabilitats, obligacions i restriccions. En rigor, però, els Deures deriven dels Drets, és a dir que en certa manera és un Deure exercir els Drets. Si el Deure d’exercir el Dret aporta un bé indiscutible, la universalitat de la llei queda provada, altrament haurà de rebaixar pretensions i establir-se com a mera normativa per a no resultar pretensiosa.

Exercir el Deure d’executar el Dret ja es fa de facto amb moltes lleis, però no a totes i no des de sempre. Per exemple, les lleis que condemnen la violència masclista no han estat exercides des de sempre perquè hom no tenia assumit el Deure d’exercir tal Dret. No fa massa anys, la dona maltractada sí sabia pregonament que no havia d’ésser violentada, però no era habitual que exercís el seu Deure d’executar el Dret inalienable d’ésser respectada malgrat el munt de conseqüències negatives que tal inobservança comportava envers ella mateixa, la resta de la societat i fins i tot envers el mateix agressor. Totes les parts en els conflictes tenen la seva parcel·la de responsabilitat.

En rigor, tal responsabilitat s’exerceix assumint el Deure de fer efectius els Drets que la humanitat ha anat palesant a resolucions de Dret Internacional com les de les Nacions Unides, en atenció a que l’esperit de les lleis no és el de servir només per a jutjar a qui no ha respectat els Drets d’altri, sinó per aconseguir que tals Drets s’apliquin allà on no son vigents: esdevé un Deure fer respectar els Drets dels Infants per tots els mitjans possibles i en conseqüència hom haurà de fer quelcom efectiu si un nen és menyspreat (per bé que sigui poc menyspreat cal fer quelcom efectiu) en la seva dignitat, autoestima o en la consideració del seu talent. I cal impedir tal menyspreu per tots els mitjans possibles perquè, més enllà que aquest sol infant és tota la humanitat de demà, senzillament l’infant  no té la capacitat d’exercir per sí mateix el Deure d’executar el Dret d’ésser escrupolosament respectat.

Amb el Dret d’Autodeterminació dels Pobles passa el mateix. No és que com que resulta que hi ha un Dret que empara l’aspiració a la independència dels Pobles i el meu Poble guanyaria molt o es realitzaria més bé doncs mira, potser que fem quelcom per a avançar cap a l’autodeterminació pas a pas. No, no. Es tracta del fet crucial que el Dret d’Autodeterminació és quelcom que descriu el Deure de fer-lo efectiu ara i aquí, sense donar-li més voltes i immediatament i que qualsevol altra opció equival a negligir el Dret o, amb més rigor, a negar tal Dret, tal com si a una dona maltractada se li aconsella que es calmi i que miri de fer les paus amb el marit-monstre.

Mentre que un Poble identificat com a subjecte amb Dret a assolir l’Autodeterminació, tal com en fa referència el Dret internacional, no exerceix aquest Dret, els beneficis que motiven que la llei existeixi internacionalment, simplement no es generen. I no és que no es generin només els beneficis pels membres d’aquest Poble sinó que tal negligència afecta a tota la humanitat. No assumir la responsabilitat legislativa d’exercir el Dret equival a violentar no només l’esperit d’aquesta llei si no l’esperit de la resta de les lleis, així com tot l’esforç i sacrificis de tants i tants homes i dones que, molts a costa de la seva pròpia vida, les han fet possibles: una negligència criminal en tota regla.

Catalunya és objectiva i subjectivament Objecte de Dret d’Autodeterminació i el Poble de Catalunya és objectiva i subjectivament Subjecte de Dret d’Autodeterminació. No hi ha cap raó que impedeixi que el Poble de Catalunya posi en marxa un procés constituent que serveixi de model d’emancipació per a tants Pobles allunyats de les seves millors possibilitats de reeixir; si de cas, qüestions de forma, totes subsidiàries.

En rigor, es tracta de donar-li forma al procés d’autodeterminació perquè l’emancipació efectiva esdevingui al més curt termini. I no al més curt termini possible, un paràmetre trampós on es barregen les mateixes creences limitadores que fixen els Pobles no emancipats a l’actual situació de dependència, sinó amb eficàcia, és a dir amb criteri d’emergència nacional, amb la mateixa determinació que s’empra per detenir un atracador in fraganti.

El Deure dels representants dels Pobles, a ulls de la humanitat sencera i envers el reeixir pendent dels Pobles no emancipats, és caminar les passes concretes que condueixen efectivament a la Declaració d’Independència del Poble que representen i al naixement de nous Estats independents en règim d’igualtat en el Dret internacional.

QUÈ VOLEN AQUESTA GENT?

Els partits dependentistes acusen Reagrupament i Solidaritat de no tenir un projecte clar per a Catalunya més enllà de la independència mentre s’atribueixen motivacions presumptament més valuoses, però resulta que els seus projectes venen subordinats a afavorir l’interès de la Cort de Madrid a imperar sobre Catalunya…

Em sabran disculpar però com que em sembla obvi que ningú pot afirmar que el millor reeixir d’un Poble s’aconsegueix en un règim de dependència, em venen algunes preguntes…

En la mesura que alguns partits encara no son o no es mostren obertament independentistes,

– per què no tots els polítics que es presenten a les eleccions per representar-me pretenen el millor reeixir possible pel meu Poble?

Altrament, si és que volen el millor reeixir pel meu Poble,

– per què no expressen directe i efectivament que tal millor reeixir no s’esdevindrà mai en un règim de dependència? S’amaguen d’alguna cosa? Tenen pors? Deutes?

– quina és la funció real dels partits que pretenen subordinar el millor reeixir dels catalans als interessos i criteri de la Cort madrilenya?

– a qui representen realment aquests partits si no son capaços de vincular el millor reeixir del Poble català amb llur independència econòmica i política?

I doncs,

– què volen aquesta gent? La submissió de set milions de persones? La capitulació d’una terra que incansable no para de fer brollar catalans?

– amb qui negocien aquesta gent de matinada? Amb qui passen comptes? Amb el Poble català no. Amb qui, doncs?

També em venen alguns precs..

Els partits que us presenteu a les eleccions per dirigir el meu Poble i que no preteneu el millor reeixir ni per a mi ni pel meu Poble us passegeu de dia pels meus carrers, però..

– què feu per la nit? Amb qui us lleveu de matinada? Qui sou realment? A qui representeu en tant que preteneu la meva dependència?

Els partits que dieu que no preteneu la meva dependència,

– per què no preteneu la meva independència obertament?

– teniu por de perdre alguna mena d’status? De què, si no? Teniu deutes? Feu-ne esment amb claredat per poder-ho assumir entre tots.

I els partits que sí preteneu la independència del meu Poble, si us plau proclameu que voleu el millor bé que és el reeixir. No hi ha ningú que no vulgui el millor reeixir. Tothom entendrà que reeixir i independència son valors sinònims si ho dieu. No tingueu por de les crítiques. Us diran que perseguiu notorietat, la cadira, que us voleu enriquir: us criticaran per allò que ja estan fent els que us critiquen. Torneu-los la pilota. Enfronteu-vos obertament, doncs dins l’estat de dret on som, la veritat guanya si tal veritat és proclamada. Ben clar i ben fort, que el reeixir del Poble és en mans del coratge dels que la intuïm i la fem saber.

La veritat només perd quan no és proclamada. Feu-ho:

– El millor reeixir de cadascun dels habitants de Catalunya i de cadascuna de les seves empreses és corol·lari de la independència política i econòmica.

En la mesura que tal evidència esdevingui pública, els propers representants del Poble que es reuniran al Parlament pretendran el millor reeixir dels seus representats i, en conseqüència, la primera cosa que acordaran serà declarar la independència política de Catalunya.

Altrament, si un partit no està d’acord en procurar el millor reeixir pel Poble que representa, és a dir si un partit pretén la nostre dependència, tal partit no ens representa legítimament, doncs respon a interessos aliens al Poble al qui ha demanat el vot.

L’argumentació exposada és inapel·lable. Useu-la a dojo. No us podran contradir i guanyarem. Guanyarà el Poble i reeixirà emancipat (reeixirem emancipats) per fi.

L’esperit guanyador

Celebro la determinació del Dr. Enric I. Canela, president de Suma Independència. →→

Si el sentit profund de les coses i la precisió en identificar-les son qüestions crucials, també és crucial copsar el significat de les formes. En els dilemes promoguts maquiavèl·licament, forces que de natural sumarien s’anul·len entre elles sense resoldre acords perquè la zitzània fomenta l’enroc de posicions ara antagòniques i negligeix les porositats que necessitem els humans per a comprendre els altres humans.

L’esperit sobiranista natural dels Pobles necessita urgentment veure clar quines son realment les argúcies amb les quals els Estats-Nació pretenen allargar els seus privilegis sobre els Pobles no emancipats, com son la divisió que tals Estats fomenten entre partidaris i contraris a la Independència, o com també ho son les crides a la unitat del Poble en la mesura que generadores de noves polaritats entre els que estan units i els que no, dilemes amb els quals l’Estat-Nació dominant es segueix fregant les mans o el famós divide et impera de l’Imperi Romà aplicat al sistema democràtic, on els grans beneficis que n’obté qui propicia com sigui la divisió de l’adversari polític evidencien que la divisió de l’independentisme no és connatural a l’independentisme si no induït pel seu rival, és a dir que la creença en que l’independentisme és políticament inútil, és falsa.

El concepte “Unitat” és, com l’amor, una conseqüència natural de les afinitats que hom cultiva en efecte, es a dir, no cal clamar per la unitat com no cal clamar per l’amor, si no cultivar les actituds i les accions que son característiques de l’amor i la unitat per tal com son genuïnes dels humans i de les seves agrupacions naturals, família, empresa, Poble.

Des d’aquest punt de vista hom veu clar que reclamar la Independència uneix molt i molt efectivament als individus que la reclamen però els allunya dels que no ho fan, un vel darrera del qual descobrir per fi com ningú no es troba còmode dins del vestit de Dependència, ningú-ningú. I és que, de fet, no cal reivindicar “unitat” als individus doncs com a Poble ja teníem la unitat, una característica dels Pobles per la seva pròpia naturalesa. La història ensenya que quan un Poble es troba dividit només és degut a què hi ha una energia de zitzània invertida en fomentar i mantenir divisió. En conseqüència dues qüestions son prèvies a l’acció reeixida d’emancipació: una, veure quines son aquestes divisions i qui en surt realment beneficiat en darrer terme, és a dir qui en surt més beneficiat que cap altre, i dues, desmarcar-se de les actituds i de les creences susceptibles d’alimentar la dissensió.

Aleshores, a l’entorn de la qüestió sobre quan es produirà la Declaració d’Independència de Catalunya, la perspectiva s’eixampla i hom veu per fi clar que a una banda del tauler democràtic figuren els dependentistes que treuen rèdits particulars de “la Dependència” envers l’Estat-Nació, que tals membres del Poble son escandalosament pocs (i covards) i, a l’altre banda, la resta dels membres no esquizofrenitzats del Poble, és a dir els “no dependentistes” que no qüestionen la naturalesa perfecte i Una del Poble.

A partir d’aquí, efectivament, si sumem guanyem, perquè la fita és desemmascarar els instigadors de les actituds que no pretenen el millor bé pel Poble i assenyalar-los com a malfactors envers el reeixir del Poble, quelcom crucial que no deixa a ningú ni indiferent ni desafectat si no triomfadorament unit i invulnerable.

LA ZITZÀNIA: Debats sobre la unitat entre Reagrupament i Solidaritat

Hi ha dues tendències amb les quals transitar per la vida, una més aviat triomfadora i un altre més aviat perdedora.

El caràcter perdedor creu en resultats electorals sotmesos a les limitacions de la llei d’Hondt, a les proporcionalitats i als percentatges mínims. Està clar, molt enraonadament en la lògica d’estadístiques mil i tan fonamentadament en romanços assenyats de tota mena que acaben convertint tals perdedors en els millors alfils de l’status quo.

Atrament, allà on el perdedor veu divisions, la visió triomfadora hi percep opcions polítiques normals com hi ha a tots els països democràtics.

La Catalunya triomfant és la que transmet als creadors de tal zitzània (seguiu el fil de la zitzània i hi trobareu al final els interessats en què veiem divisions en lloc d’opcions) el missatge pel qual ningú, cap interès, no té la capacitat de dividir al Poble català, que som un país normal i que com a tal país normal disposem de diferents opcions polítiques.

Doneu-vos compte que no és al nostre Poble a qui li interessa la polarització entre independentistes i no independentistes. Tal divisió és precisament l’estratagema de la zitzània. Hem de limitar-nos a just comprendre que alguns polítics (molt, molt pocs) son, en tant que dependentistes, infiltrats de l’Estat-Nació que defensen la seva primera font de recursos. Just tenir-ho en compte i ja està.

Aleshores podrem veure que el Poble de Catalunya disposa d’un estol de partits per escollir.

I és clau no fer cas a la lògica que sembla empentar l’enteniment a tornar a veure tals partits en funció de si son independentistes o no. Simplement, uns partits han sintonitzat amb el reeixir del Poble català més que uns altres.

Veiem-ho clar. Cap membre de cap del partits que es presenten a les eleccions es declararia obertament dependentista. Feu-ne la prova: en la mesura que pugueu, interpel·leu als candidats: “Si us plau, vostè, Sr. o Sra. Tal, pretén aconseguir que el Poble de Catalunya del qual vostè en forma part supediti el seu millor reeixir al criteri del Poble castellà i als interessos econòmics i territorials de la Cort de Madrid?” I comprengueu que qualsevol resposta que no sigui respondre encara que sigui matisadament SI o NO exemplifica la covardia personal de qui ha venut la seva honorabilitat a canvi d’afalacs al seu ego.

Si us plau deixem de perdre energia dirimint sobre la unitat o separativitat entre Reagrupament i Solidaritat doncs tal cosa la provoca l’ham de la zitzània del palangre espanyol. Ja es veurà què decideixen fer al final els seus impulsors.

Recolzem la valentia que ambdós han tingut d’obrir-se, donar la cara i fer un partit. Si vostè no es pot aguantar les ganes de criticar, munti un partit, doni la cara, exposi els seus diners, credibilitat i la salut del seu ideari públicament o, altrament, entengui que li està fent el joc a la zitzània espanyola.

Els dependentistes son pocs i covards. Mirem-los als ulls i fem-los saber qui mana a Catalunya.

Visca el Poble! Visca la Terra!

Ni els rucs celebren les bastonades

El Partit Popular de Catalunya ha anunciat que aquest any no farà ofrena en honor de Rafael de Casanovas, una decisió conseqüent amb el bàndol amb el qual el Partit Popular més s’identifica i que en rigor no és el de l’aleshores conseller en cap de Barcelona, màxima autoritat de la ciutat i cap militar contra el setge madrileny.

Malgrat la diferència de fons respecte dels altres partits, l’absència no impedirà la cita anual amb l’esbroncada que any rere any expressa la ràbia espiritual del Poble conquerit envers els qui, també en rigor i mal que els pesi, han pres el relleu dels antics virreis garants de l’imperi. I és que la ràbia és ben viva perquè també ho està l’herència de l’invasor madrileny, explícita quan ridiculitza els trets identitaris del Poble conquerit ordint i fent córrer la falsa creença que la Diada Nacional de Catalunya d’alguna manera celebra una derrota.

Tal argúcia atempta contra el valor de la Pau arrelat al sí dels Pobles, doncs la Diada i l’Himne Catalans celebren la virtut comuna dels Pobles naturals que cap força, per bel·ligerant que sigui i per bé que aconsegueixi vèncer a la batalla, mai no aconseguirà destruir l’ànima natural del Poble.

En efecte, lúcidament ubicada el dia de la derrota més transcendent, la Diada no la celebra (òbviament) sinó que recorda el futur d’una Catalunya certament rica i plena d’homes que al 1714 no volien ni anar a la guerra dels madrilenys ni allotjar al seu exèrcit i que avui com aleshores estan compromesos en foragitar de la terra que els acull qualsevol mena de bel·ligerància, en favor de la família, del treball i de la dignitat: els defensors de la terra son els  compromesos en restablir la intimitat del Poble amb la terra catalana que Madrid ha pres la costum de violentar i en tornar-la a treballar en Pau i llibertat, la qual és la primera prioritat del tots els Pobles per la seva pròpia naturalesa.

Per qualsevol Poble, el fet que hi hagi un Estat-Nació que li administri la terra o que fins i tot l’hi espoliï ve subordinat a la Pau. Els Estats-Nació, per la seva pròpia naturalesa patriarcal i pseudo-imperial, no poden de cap manera comprendre la transcendència de tal actitud de renuncia explícita a accions bel·ligerants, per això nèciament se n’enfoten interpretant que aquí som tan rucs que celebrem les derrotes.

La cordialitat que procuren els Pobles no emancipats envers els Estats-Nació que alhora els subjuguen fa evident la radical identificació dels Pobles naturals envers la Pau i el Perdó; en contrast, l’homenia i el masclisme d’uns segons que confonen (fins i tot fan mofa de) la tendència natural de Dones i Pobles envers conciliar, interpretant com una feblesa quelcom que és conseqüència de la fermesa que atorga la confiança en la pròpia creativitat i emprenedoria, la mateixa fortalesa que, segons que il·lustra la Bíblia, permetia a Jesús de Natzaret oferir l’altra galta, on l’agressor mai no té cap poder sobre la integritat de l’ésser genuí d’una persona o, com el cas de demà, d’un Poble que expressa ràbia genuïna cada 11 de setembre.

En la mesura que acreix el grau de consciència d’ésser (Persona o Poble),  decreix la tendència a responsabilitzar l’altre envers el propi esdevenir;  aleshores, conciliar i expressar perdó no és quelcom que sorgeix d’una voluntat resignada, tal com convida a entendre el concepte de perdó la patriarcalitat pseudo religiosa, sinó que és corol·lari del sentiment d’autoafirmació, ja sigui el nacional dels Pobles o el de la Dona com a subjecte de Dret.

En contrast, l’Estat-Nació agressor, el masclista i com a tals i per la seva pròpia naturalesa les institucions madrilenyes, fonamenten la seva autoafirmació diametralment lluny del seu ésser més íntim: en adquirir i posseir.

El conflicte està servit. I és irresoluble dins del paradigma.

Que hi hagi Pau és mèrit dels valors naturals del Poble, del Poble català en aquest cas. Que hi hagi conflicte és mèrit de l’agressor que treu benefici de ses possessions, de l’històricament documentat Madrid agressor de Catalunya, en aquest cas.

Qüestions no negociables

Només a l’abast de mites com Francesc Viñas (1863-1933), a la carrera operística s’hi dona una de les fites més difícils de conquerir i cap a on cal orientar la energia per a reeixir en objectius d’excel·lència: l’equilibri entre la més alta perfecció tècnica i el coratge en estat pur. Qui va assistir al darrer Werther d’Alfredo Kraus al Liceu sap bé que l’insigne tenor (epd) va desenvolupar la vessant tècnica de la veu mercès a un coratge infinit; a l’altre pol, Plácido Domingo, amb més de quaranta anys submergint en generositat als espectadors de tot el mon, ha fet del coratge una tècnica de precisió infal·lible.

Les carreres polítiques (i les juristes) no son alienes al condicionament que suposa la manca d’equilibri entre tècnica i coratge per aconseguir l’èxit genuí i on l’exclusió de qualsevol d’ambdues condueix inexorablement al fracàs. Però mentre que a la òpera, assaig de realitat, quan la tècnica no està a l’alçada del coratge només sobrevé un gall o un enutjós to nasal quan l’afany tècnic narcotitza la vitalitat, a la vida real sembla que un Garzón ofuscat de coratge justicier arruïnarà la seva carrera al no atendre prou certes qüestions tècniques, mentre que a l’hora, el sotmetiment a l’imperi de la forma, origen de la prepotència (no-potència, no-coratge), impedirà resoldre certs conflictes enquistats al TC.

Resoldre la qüestió de l’Estatut al TC seria fàcil si el coratge tingués el seu lloc a la jerarquia de valors del TC, però la pròpia naturalesa de tribunal no judicial i si polític, que desafia la separació de poders exigible legalment des de Rousseau, comporta que els ponents escollits per a tal tasca pateixin, en sintonia amb la institució, un important desordre jeràrquic a l’escala de valors. I com a totes les jerarquies de valors desendreçades, un dels primers valors que cauen a canvi d’elevar-ne altres injustament és la humilitat, la manca de la qual (i per tant de coratge) els impedeix resoldre que, efectivament, el text de l’Estatut és incompatible amb la Constitució espanyola però que malgrat la evidència no poden declarar-lo inconstitucional perquè l’objecte (l’Estatut) reflecteix la voluntat (d’un percentatge elevadíssim) del Poble i, tal com la Constitució explica, per damunt del Poble (expressat en sufragi, bla, bla,) no hi ha cap poder facultat per a contradir-li la voluntat. Y el TC no n’és una excepció.

A les hores, perquè dimonis el TC no fa explícita aquesta incongruència?  I també, perquè no ho fa cap dels representants polítics?

Efectivament, manca el coratge necessari per a enfrontar les qüestions que tal gosadia implicaria, com ara retornar el redactat de la Constitució al Congrés, entre altres. Però mes enllà de la qüestió que hom obvia (com al·lucino!) a saber, que el reconeixement de Catalunya com a Nació és suficient argument de càrrec per a exercir el dret i el deure (també d’Espanya) de reconèixer l’autodeterminació del Poble de Catalunya, afloren algunes consideracions tampoc gens menyspreables:

1. La estratègia política basada en negociacions subterrànies per anar avançant cap un més gran autogovern està implosionant.

2. L’afany prioritari per a representar l’equilibri de centralitat política que s’atribueix tot partit que vol governar(-nos) ha distribuït la classe política catalana entre els dos plats de la balança parlamentària, deixant buida d’intenció política la sageta que assenyala l’equilibri centrista ambicionat per tots, de manera que avui el lideratge català només és el resultat de sumes i restes de tensions: a un plat de la romana, PP, Ciutadans i Iniciativa fan pes per a una Espanya al servei de la cort madrilenya mentre a l’altre plat, convergents, socialistes i esquerrans fan pes per a allargar ad aeternum les tensions Catalunya-Espanya que tant de sentit donen a la seva oferta professional.

3. Aquesta prioritat per a contraposar i no per a liderar torna als dirigents de Convergència i d’ERC inconseqüents respecte dels estatuts als qui es deuen, a saber, el punt a) del Títol Preliminar dels Estatuts de CDC, diu explícitament que l’objectiu del partit és “assolir i desenvolupar la plena sobirania nacional” de Catalunya, i similarment a ERC. En cap cas parla d’assolir i desenvolupar un estira-i-arronsa lamentable amb les institucions nascudes dels interessos de la cort madrilenya en la forma del compromís-mutu-ple-de-serenor que entre tots han promogut.

4. És obvi que aquesta estratègia pseudo-negogiadora, mai percebuda com una eina de força pels diferents governs espanyols i si com a confessa submissió a llur preeminència, impedeix donar pas a un lideratge el repte del qual sigui subordinar l’acció política a un calendari  on ”assolir i desenvolupar” estigui realment referit a “la plena sobirania nacional” és a dir, a liderar l’execució d’un projecte legal pel dret d’autodeterminació a l’empara de la legislació internacional.

5. La inèrcia que ha creat treballar només per anar tirant sense mai discutir la legitimitat dels interessos de la cort madrilenya a Catalunya és ja avui tant omnipresent i executiva que els polítics catalans en actiu no perceben la fina línia que separa el naixement de Catalunya com a nou Poble-Nació de l’actual dependència.

6. La manca de lideratge, entès com la força (humana) que guia el reeixir (en aquest cas del Poble) de Catalunya i simbolitzat per la sageta intranscendent de la balança romana on s’(in)disposa el Parlament, fa evident la manca de gosadia, de coratge personal, dels professionals de la política catalana, quelcom patètic que a l’Scala de Milà sí seria protestat abrumadorament, tal com va experimentar en pròpia pell el mediàtic i (sembla que) guapíssim tenor Roberto Alagna, foragitat pel públic (a Itàlia el públic d’una òpera equival al Poble) a les poques notes de la cèlebre “celeste Aïda”, l’ària que inicia la innegociable òpera de Verdi.

7. Finalment, ja que citem qüestions que no son negociables com ara el coratge per a cantar l’Aïda, sembla que els professionals de la política catalana no s’han adonat que hores d’ara l’Estatut és legal i vigent, la qual cosa implica que Catalunya és legalment una nació (europea) que no ha estat reconeguda oficialment perquè (mandrosos ells) no s’han arremangat. És a dir, amb l’Estatut a la ma, la obligació dels polítics que públicament i amb tanta suficiència defensen la validesa de l’Estatut és reclamar el reconeixement internacional de Catalunya com a Nació, tal com va ordenar el Poble de Catalunya en referèndum, una tasca que, irresponsablement, emparats això sí en infinites racionalitzacions, no estan executant en efecte, la qual cosa només s’explica atenent a que la pròpia naturalesa de les entitats representatives sorgides des de la cort de Madrid empeny a les persones que s’hi vinculen, tal com passa amb tant alt grau d’evidència a la institució jurídica amb els jutges, cap a posicions si no d’extrema dreta (com la que tombarà de facto la llei de memòria històrica, contant amb la vergonyant connivència parlamentària) a figurar com a instrument sense personalitat del més ranci reaccionarisme.

Maltractaments, Minories i Dret d’Autodeterminació

La classe política actual mai promourà la independència de Catalunya doncs les transformacions polítiques sanes (reeixides) neixen i es desenvolupen al sí del Poble, és mes tard que la tasca legislativa segueix la onada per a establir les noves articulacions. Entendre que la política és motor de res és una ingenuïtat ciutadana induida pel deliri egòtic dels polítics que sí es creuen motor de quelcom.

L’exemple del poble Nokia n’és paradigmàtic: en la mesura que els nous temps han requerit de noves solucions la creativitat natural del Poble les ha generat: des de la simple tala dels boscos, la història del poble de Nokia (i per extensió tot el Suomi) és un seguit d’iniciatives pioneres, reeixides i capdavanteres com l’aprofitament de la polpa de la fusta per a fer paper, noves aplicacions pel cautxú i els seus derivats, sabates avançades, optimització de l’aprofitament de l’energia hidroelèctrica, innovacions contínues sobre cablejats i el desenvolupament de la indústria de les telecomunicacions la major part de les patents de la qual li corresponen a un poble anomenat a tot el mon. L’estat Finlàndia és la història d’un Poble, el Suomi, que dona nom a un país realitzat.

Catalunya no és un Estat perquè no té esperit d’Estat sinó de Poble. És per això que mai no ha generat prou força per a constituir un Estat, perquè per a un Poble el valor Pau és irrenunciable, no inclou la lluita sinó estar-se per la terra, per la família, com diu l’himne català: “segadors, defensors de la terra, bon cop de falç”: per a qui no es sent genuí fill d’un Poble, el cop de falç va dirigit a l’enemic, però per a qui la integritat de la persona i de les seves agrupacions naturals com la família i el Poble son el seu alè, el cop de falç, el bo, està dirigit al blat, a la feina de cada dia necessària per a que els fills gaudeixin de prou seguretat i recursos com per a reeixir.

Reeixir és la fita natural de les persones i de les seves associacions naturals: família i Poble. Reeixir és la manera natural de realització que empeny endavant mentre hom pot fer-ho sense subvertir el valor principal: la vida, doncs quan la vida no està en perill, la creativitat del poble genera nous espais de poder i autonomia que emparen la Creativitat, que és la principal eina de desenvolupament i evolució, una activitat molt delicada que demana d’un espai de seguretat on no perilli el Ser, on la confiança i el respecte ompli l’atmosfera dins de ses fronteres per tal d’aconseguir cada cop millor emancipació.

L’augment de la demanda explícita d’emancipació d’avui es deu a que la vida no està en perill i sorprèn perquè és la primera vegada que es dona aquesta circumstància en tota la història documentada de Catalunya.

El grau d’emancipació d’un poble corre paral·lel al grau d’emancipació de les persones que l’integren; indistintament l’un alimenta l’altre. La emancipació és la clau, de manera que si hi ha quelcom fiable que serveix de guia,  és quelcom orientat a satisfer la emancipació a tots els nivells, en el sentit que cada pas individual o grupal vers l’emancipació produeix un pas endavant en la emancipació del Poble sencer. De fet, no és possible un esforç directe vers la emancipació d’un concepte genèric i abstracte com ho és Catalunya, però sí son possibles els esforços individuals i grupals envers la pròpia emancipació. Fins i tot les lleis internacionals que recullen el dret d’autodeterminació estan fetes sota l’esperit de cercar la evolució dels humans cap a on “ésser” i “humà” no siguin un contrasentit.

A l’àmbit polític català, la serenitat que atorgava el compromís mutu i la seguretat del pacte va ser l’hàbil estratègia que va utilitzar en Jordi Pujol entre 1980 i 2003 per a negociar amb el govern d’Espanya a favor de Catalunya en un temps en què el perill de recessió cap a l’autoritarisme militar era evident. Com a eina de força, l’estratègia estava basada en atribuir a Catalunya la denominació de “minoria” dins de l’estructura política espanyola. El govern de l’Estat-Nació espanyol sabia que la ONU promovia qualificar com a “minories” als pobles dotats de forta personalitat per a evitar que s’autodenominessin “pobles” i en conseqüència reivindiquessin l’exercici de la lliure determinació que la mateixa ONU regula, per tal de garantir estabilitat política, tot defensant les integritats territorials dels Estats-Nació.

Així, “minoria” va ésser sinònim de la representació política catalana no integrada a organitzacions polítiques d’àmbit estatal a les Corts de Madrid. Denominar “minoria” a la representativitat del poble de Catalunya era per una banda fàcilment assumible per la opinió pública espanyola i per un altre era molt difícilment justificable negar, des de l’estat espanyol, el dret d’ésser considerat al menys com una minoria. Jordi Pujol tenia molt pressent que les organitzacions internacionals com la ONU havien desenvolupat la significació de “minoria” en diferenciació amb el concepte “Poble”, el qual està més proper a ésser considerat un objecte amb dret legítim a la autodeterminació, malgrat que per oposició les minories quedaven excloses del Dret a la Lliure Determinació, la qual cosa era balsàmica a Madrid. No obstant, Pujol sabia que hi ha nombroses iniciatives com les de Pablo de Azcárate, alt funcionari a la secció de minories de la Societat de Nacions, que equiparava “minoria” amb “nació”, de manera que en la mesura en que la “nació” es pogués considerar “Poble”, les minories podrien reclamar el Dret de Lliure Determinació. Altres corrents dins de la mateixa ONU, com la de Buchheit, considerava la accepció protectora del terme, al afirmar que les minories no son Pobles per se però sí ho son en potència, preveient que si una minoria fos públicament menyspreada, adquiriria la categoria de Poble oprimit i se li atribuiria el Dret de Lliure Determinació.

També jugava a favor de Catalunya la proposta d’en Pujol de la denominació “minoria” la disposició d’una Comissió de Juristes de la ONU que va afirmar que una minoria podria, como últim recurs, separar-se de l’Estat-Nació del que formés part si es veiés sotmesa a opressió, la qual resolució esdevenia un escut de seguretat presumiblement inviolable i per tant una posició de força del Poble català envers Espanya. Per en Buchheit, la resolució 2625 (XXV) reconeix aquesta possibilitat, doncs protegeix la integritat territorial dels estats que representen al conjunt de la seva població, és a dir, si una minoria és víctima de discriminació o violacions de drets, aquesta minoria podria qualificar-se com a Poble i exercir, en conseqüència, el Dret d’Autodeterminació.

Però tant esforç en dissimular la submissió per a no temptar la reactivació dels valors d’homenia i conquesta de la Cort Madrilenya ha esdevingut innecessària des del moment en què l’amenaça militar és impossible i la garantia de seguretat dels ciutadans de Catalunya absoluta, de manera que la brillant actitud d’en Pujol a pocs anys de la mort del dictador, resulta a 2010 en una impostura que només genera ressentiments a ambdós costats de l’Ebre i que retrata una manca de gosadia que, definitivament ja no cal en un marc on l’agressió militar no només seria de molt difícil justificació, sinó que convertiria al Poble català de facto en un subjecte de dret, sotmès per l’ús de la força i la ocupació militar d’una potència ara, ja, estrangera i, per tant subjecte del Dret de Lliure Determinació automàtic, tal com afirma la resolució de la ONU 1415-XV de 1960, tal i com es reconeix implícitament a l’article primer dels Pactes Internacionals De Drets Humans adoptats per la ONU a 1966 i explícitament a la resolució 2625-XXV de 1970, on afirma que “el sotmetiment dels pobles a la subjugació, dominació i/o explotació estrangeres constitueix una violació del Principi de Lliure Determinació”

Així les coses, el que fóra exigible del legislador català és executar, sense més aplaçament que el derivat de les concretes negociacions de traspassos de poder, el Dret d’Autodeterminació del que Catalunya és subjecte de ple dret. No fer-ho així, sense ajornaments, és negligir una llei bàsica, com quan davant la agressió masclista s’actuava amb condescendència o fins i tot mimant a l’agressor: quantes dones involucrades en una relació disfuncional treien importància a l’actitud del masclista amb què convivien assegurant que si bé el marit li pegava ho feia fluix!

L’esperit amb el que els darrers temps es redacten les lleis, sobretot les més aviat genèriques, incideixen explícitament a assenyalar un equilibri entre els drets i els deures dels individus a qui la llei va dirigida, un plantejament basat en què els deures es deriven dels drets o sigui que és un deure exercir un dret reconegut.

La prova de foc de la vocació d’universalitat d’una llei és comprovar si el deure d’exercir el dret que legisla aporta un bé indiscutible i si no és el cas doncs haurà de rebaixar les pretensions d’universalitat per a no ésser considerada una llei pretensiosa. Això ja es fa de facto amb moltes lleis, però no a totes i no des de sempre. Les lleis que condemnen la violència masclista no s’han acomplert des de sempre perquè no estava assumit el deure d’exercir el dret. No fa massa anys, la dona maltractada sí sabia pregonament que no havia d’ésser violentada, el que passava és que no assumia el ser deure d’exercir el dret d’ésser respectada. No assumir aquest deure envers ella mateixa comporta un munt de conseqüències negatives a ella i a la resta de la societat, fins i tot al mateix agressor, que s’autointerpreta convidat a un espiral viciat. Totes les parts en els conflictes tenen la seva parcel·la de responsabilitat i aquesta s’exerceix assumint el deure de fer efectius els drets que la humanitat ha anat palesant a resolucions de Dret Internacional com les de les Nacions Unides. Els drets no haurien de servir només per a jutjar a qui no els ha respectat sinó per fer aplicar aquests drets on no son vigents, encara que no sigui al propi domicili. És un deure fer respectar els drets dels infants per tots els mitjans possibles. Hom ha de fer quelcom efectiu si un nen és menyspreat (per bé que sigui poc menyspreat cal fer quelcom efectiu), en la seva autoestima o en la consideració del seu talent, cal impedir-ho per tots els mitjans possibles doncs, entre altres coses, aquest infant és la societat de demà.

El mateix passa amb el Dret d’Autodeterminació dels Pobles. No és que com que resulta que hi ha un dret que empara l’aspiració a la independència dels Pobles i el meu Poble guanyaria molt o es realitzaria més be doncs mira, potser que fem quelcom per a avançar cap a l’autodeterminació pas a pas. No, no. Es tracta de que el Dret d’Autodeterminació és quelcom que descriu el deure de fer-lo efectiu aquí i ara, sense donar-li més voltes i qualsevol altre opció és negligir-lo, tal com si a una dona maltractada se li aconsella que es calmi i que miri de fer les paus amb el marit. Mentre que un Poble identificat com a subjecte amb dret a assolir l’Autodeterminació tal com en fa referència el dret internacional no l’assumeix, els beneficis internacionals que motiven que la llei existeixi no es generen. Beneficis no només pels membres d’aquest Poble sinó per a tota la humanitat. No assumir la responsabilitat legislativa d’exercir el Dret equival a violentar la mateixa llei i tot l’esforç i el sacrifici vital de tants i tants homes i dones que l’han fet possible, una negligència en tota regla.

Catalunya és objectiva i subjectivament un Objecte de Dret, i objectiva i subjectivament un Subjecte de Dret. No hi ha cap raó per impedir que el poble de Catalunya posi en marxa un procés constituent. De manera que es tracta de donar-li forma al procés que esdevingui al més curt termini, no al més curt termini possible doncs aquí deixem que entrin en joc les mateixes creences limitadores que col·loquen a Catalunya en l’actual situació de dependència, sinó urgentment com quan cal detenir un atracador in fraganti, és a dir caminar els passos que condueixen efectivament a la Declaració de Independència de Catalunya.

Una tuneladora sense assegurança circula pels carrers de Barcelona

Aquesta nit el meu Poble encendrà vint mil espelmes. Vistes des del cel vestiran una aurèola protectora al voltant del Temple que naix, segons que l’anomenava en Maragall.

Els dirigents polítics i econòmics que manen el meu Poble, els mateixos que impedeixen que el meu Poble gaudeixi de la mateixa independència de la que gaudeixen Pobles en tot iguals al meu, afirmen que les obres de l’AVE son convenients i segures pel Temple de Gaudí, la qual cosa genera un altre enfrontament al meu Poble que mentre es dessagna de zitzània veu impotent com una colla d’empresaris amb seu a Madrid es fan d’or construint la opció més cara entre les possibles mentre que generen deutes mafiosos envers una colla de polítics mal follats.

Ai, com envejo els Pobles que no pateixen contradiccions entre identitat i autogestió, com els alemanys o els luxemburguesos, on les fronteres del seu Poble son respectades per a saber on comença i on acaba, no com aquí on no preservem les coses valuoses lliurats com estem a la cobdícia inafartable de la Cort madrilenya que actua impune amb la tàctica favorita dels abusadors (dels violadors): els fets consumats.

Tot abusador compte amb que el sotmès no farà seva la veu perquè ja procura que el sotmès no sospiti que te veu. Però com totes les trampes, aquesta bestiesa te un punt feble que la farà saltar pels aires. Els responsables administratius de tunelar els fonaments de la Sagrada Família, fent equip amb els interessats a compte de lucre, s’emparen en l’absència de risc envers la integritat del Temple que naix, tot i que els “responsables” de valorar que aquest risc és nul han estat, curiosament, els mateixos interessats en executar la obra, no pas una companyia d’assegurances professional.

Les assegurances responen del Valor assignat a les coses. Que el Temple no tingui una pòlissa que n’asseguri el risc implica que fins ara el Poble a qui pertany ni la valora ni li adjudica valor, és per això que està en risc.

I doncs, podrien els executors aconseguir una pòlissa que assegurés el Temple? Si o no? Hom està obligat a assegurar la vivenda hipotecada, el cotxe, les actuacions musicals per si plou, les collites per a poder-les vendre al mercat de futurs, fins i tot a  assegurar uns diners als fills a compte de la pròpia mort.

Al posar nom a les coses que hom estima en concreta el valor i es faculta a pronunciar les paraules de poder que dilueixen l’opressor i obren les portes al reeixir del talent natural de persones i Pobles; l’alliberador … no tens poder sobre mi… brolla de l’ànima en observar el punt dèbil que tot abusador ofereix a l’observador quan qüestiona la validesa de les creences imposades.

Si com afirmen els executors no hi ha risc pel Temple, qualsevol companyia els oferirà una pòlissa per a cobrir un risc inexistent. Una pòlissa d’assegurança pel Temple que naix seria el punt d’encontre entre les posicions enfrontades. Però, qui posarà el cascavell al gat? Qui en farà una taxació professional que resolgui primer quan val el Temple? Sí, quan val?  Hi ha cap empresa de taxacions immobiliàries capaç de taxar el Temple que naix? O potser cal contractar a Sotheby’s?

És una companyia d’assegurances que es jugui el seu patrimoni qui ha d’assegurar que el risc pel Temple és nul, no qui treu rèdits de l’execució de l’obra i que si an mal dades (s’esfondre el Temple) no perderàn res més que una dignitat rehipotecada.

A partir d’avui, de la llum de les vint mil espelmes, per afirmar que el risc d’esfondrament del Temple no existeix caldrà certificar-ho amb la corresponent pòlissa d’assegurança. O dit d’un altre manera, si els executors de l’obra no aporten una pòlissa d’assegurança vol dir que el Temple està en situació de risc i en conseqüència cal aturar la obra judicialment.

Avui, vint mil espelmes de claror il·luminen el voraviu (el cul) als matats dels polítics que faciliten el lucre de quatre empresaris madrilenys, avui el Poble atura l’obra, nega qualsevol indemnització per les pèrdues econòmiques de les empreses implicades i comença a fer efectiu el poder que li és propi, el poder que només tenen els Pobles emancipats.

L’espanyol, parany protolingüístic.

La naturalesa extralingüística de l’espanyol el defineix mes aviat com a estratègia política que com a idioma, la qual cosa mostra com és d’aberrant la forma de configurar l’ordre jeràrquic del valors que sustenten la vigència d’Espanya (per raó d’aquest ordre mesquí tant forçadament sustentada) i assenyala el veritable focus del conflicte identitari i de la majoria dels mals ibèrics.

A l’Edat Mitjana, la saga de reis feudals i acòlits que varen establir dinastia a la Cort de Madrid va induir a creure en la truculenta estratagema de considerar l’espanyol una mena de sinònim del castellà malgrat que sobre-denominar espanyol a la llengua castellana per a referir-se a la llengua natural a l’àmbit de les seves conquestes equivalia a subordinar la llengua castellana als interessos econòmics dels regents, una argúcia aberrant però eficaç per a dotar a la nova Espanya d’un idioma “natural” com del que gaudien la resta de Pobles-Nació (Holanda holandès, Alemanya alemany). Negligir així el valor de les llengües genuïnes era possible donat que la cort madrilenya medieval no vinculava la seva identitat amb cap dels Pobles amb cultura diferenciada i llengua pròpia idiosincràtics de la Ibèria, ni tant sols del també sotmès Poble castellà. Hi ha infinites cites que demostren la polarització entre ells (regents i cortesans) i “el populacho”. Sintèticament, l’espanyol deu llur existència a la funció com a concepte administratiu per a la qual va ésser creat: enriquir la cort madrilenya.

D’aquell model d’exercir poder en deriven les actuals Casa Reial, Govern d’Espanya, Corts Generals, Ajuntament de Madrid, aeroport de Barajas, la Real Acadèmia, així com les empreses i els bancs amb seu estratègica a Madrid que extreuen benefici d’explotar els recursos de tota l’Espanya i que son organitzacions administratives i comercials sorgides majoritàriament de l’avidesa pel benefici personal dels hereus cortesans madrilenys, és a dir per a honorar el desig d’enriquir-se per damunt de la cura per a generar valors afegits en el procés.

Incommovible, malgrat que el poder absolut madrileny regeix la sort dels Pobles de la Ibèria fins avui, la veritat és encara mes tossuda que la política: la sola persistència de les llengües autòctones peninsulars contradiu l’estratègia feudal per poc que hom remeni una mica l’escudella: si l’espanyol és llengua i ho és d’Espanya, la qual cosa sola i d’acord a la legislació internacional justificaria denominar a Espanya com a Nació, què són doncs l’èuscar, el castellà, el gallec, l’aranès, l’astur (o astur-lleonès), l’aragonès, el català, el portuguès, les variants catalanes balears i valencianes, les variants andaluses del castellà o la llengua d’Oc?

El castellà sí és lingüísticament una llengua, la que es correspon amb el Poble castellà i amb el territori de Castella i significa pel Poble castellà la mateixa cosa que el català pel Poble català i per a Catalunya. I doncs, què significa “espanyol”?  Si no defineix una llengua, quina funció ulterior desenvolupa aquest substantiu?

Efectivament, si la llengua dita “espanyola” legitima que Espanya sigui una Nació, per la mateixa raó aquestes llengües també legitimen als Pobles que les parlen a denominar Nació als seus territoris. Davant de tal contrasentit de fons, la cort madrilenya necessita imperiosament demostrar que l’espanyol no només és una llengua (la qual cosa en si ja és falsa) sinó que és una llengua de rang superior.

D’aquí que l’espanyol, com a arma de sotmetiment que és, no pugui conviure en equilibri amb les llengües naturals dels Pobles que, tractades com a llengües de segona, en resulten penalitzades quan gosen el mateix rang que ostenta l’espanyol i passa perquè l’espanyol no és una llengua, és una altra cosa. La cooficialitat constitucional, una infecte barreja de naps i cols, només ha estat una pantomima, un parany protolingüístic que utilitza la pseudo-llengua “espanyol” com a estratagema política, com a esquer d’un palangre on pengen tot de Pobles amb la seva independència originària compromesa i la seva identitat atordida.

Sortosament,  com als braus i San Benito, el parany protolingüístic ha tornat enverinat a Madrid (visca el Barça!) i al seu Tribunal Constitucional com un bumerang en forma de dilema irresoluble: si Catalunya és una Nació Espanya no ho és, la qual cosa, per si no és prou grossa, desvetlla a mes un antic problema semàntic:   què caram és Espanya?

La ruptura 3: El Show de Truman

La prosperitat de les nacions i la dels seus pobladors excel·leix en arrelar els fonaments a la força multiplicadora de les unions naturals (família, Poble) organitzades en cercles d’associació interdependents (gremis, comarques) d’homes i dones realitzats, creatius i amorosos que mitjançant el treball, el comerç i la cultura omplen de sentit estructures (universitats, empreses) on hom promou els valors tradicionalment atribuïts a la feminitat (receptivitat, intuïció), la qual cosa resulta en l’autoestima sana de persones i de Pobles.

A l’inrevés, des de la inferioritat, des del condicionament patriarcal de les relacions asimètriques on una part és dominant, desitjos, necessitats i valors subtils no poden excel·lir per incompatibles amb els entorns on mantenir vocacions larvades i talents sense reeixir evita el conflicte a canvi de la vigència d’una relació disfuncional. La manca de paritat d’aquestes relacions patològiques genera una sort de sadomasoquisme estructural a ambdues parts que de cap manera és un mal necessari a l’àmbit europeu contemporani on una bel·licositat derivada dels divorcis o d’eventuals emancipacions de Pobles respecte dels Estats-Nació administradors és impossible al cor d’una col·lectivitat global on La Pau és valor suprem. D’aquesta manera, les amenaces d’un masclista al·lèrgic a assumir noves autonomies o les d’un imperi vingut a menys i temorós d’exhaurir aprovisionaments ja no haurien de fer gens de por ni condicionar cap emancipació natural on esvair el somni del Truman[1] particular tot trencant “encaixos” que tanmateix en temps de perill escauen, però del tot prescindibles en relacions de paritat.

A les relacions patològiques, les normes sociopolítiques competeixen amb les regles del cor i amb la llei d’atracció que impera a la natura. Individus, empreses i pobles assimilats en relacions forçades ofeguen els impulsos naturals en pro de la independència assimilats sota la identitat que la imatge corporativa exterior ofereix d’aquest nosaltres, una sort de vinculació exògena com a font de seguretat vital i d’autoafirmació (l’Espanya unida, la grandeur, la guerra santa), malgrat que la convivència diària no generi cap plaer. L’acord tàcit de mantenir unes maneres civilitzades entre les parts que donin la sensació d’un funcionament serè i plàcid encara que no es gaudeixi d’atracció mútua i de veritable intimitat amaga la impostura de parelles sense amor i d’unions forçades d’empreses i de Pobles sense risc de conflicte mentre els valors de les parts subjugades prioritzen l’absència d’enfrontament i l’aparença de Pau. Generalment, tant Pobles com dones prioritzen Pau, Terra i Família per la mateixa idiosincràsia del concepte Poble i potser per la funció ancestral de la Dona humana, unes prioritats que aprofiten l’home masclista i l’Estat-Nació per a imposar-se en relacions disfuncionals a canvi d’evitar el maltractament o la sagnia bèl·lica amb què ambdós amenacen. En tots els casos, el mal que en resulta de negligir l’emancipació és la ineficàcia i la buidor de les iniciatives de la part oprimida i alienada dels propis talents, els mateixos talents que, per la seva pròpia naturalesa i malgrat els greuges acumulats, floreixen esplèndids quan hom capitalitza sobirania.

Malgrat que abandonar relacions anèmiques com les descrites obra la porta a la realització de les dones i dels Pobles, la inèrcia adquirida traeix l’evolució i convida a l’escepticisme envers la necessitat (i la urgència) de protegir i potenciar els valors (femenins) que reafirmen la identitat diferenciada. L’escepticisme i la inacció que tal vici produeix acudeixen en rescat de la costum patriarcal de dificultar l’evolució, tot adduint que la passió és una experiència breu que passa aviat, que l’avorriment i l’apatia és allà on condueixen la creativitat i l’èxtasi, que apostar per la subtilesa, la intuïció i la feminitat és fruit d’immaduresa lògica, mentre que estigmatitza les passions genuïnament humanes per supèrflues o per massa profundes, adhereix to crític als adjectius, alimenta polaritzacions de tota mena on polaritzar no és més que una argúcia manipuladora per anorrear la intel·ligència i, per si de cas no fos prou, sembra la zitzània (f. discòrdia posada entre gent que estaven o vivien en harmonia. Persones sembradores de zitzània, envejoses de la felicitat dels altres), l’argument preferit del masclista i de l’estadista per a aïllar i disposar de la Dona i per a viure treballant el menys possible (sense produir valor afegit), just de l’administració dels bens de la recaptació, respectivament.

Si l’escepticisme és l’encarregat de frustrar la inspiració, les racionalitzacions fan sedació de l’ànim al explicar amb la lògica l’estat de les coses, la qual cosa aconsegueix justificar que disposicions i activitats avorrides, rutinàries i legalistes substitueixin les necessitats de realització, afecte i intimitat d’una relació lamentable on ambdues parts han abandonat la idea d’unió per amor a canvi d’una vinculació duradora, conservadora i anodina. Tant els masclistes que temen perdre la seva femella en propietat com els papus de la unitat territorial dels Estats-Nació veuen amenaçada sa eminència quan la part dèbil de la relació, en lloc de mantenir-se com a sotmès ad aeternum per tal que perduri l’status quo, els fa assistir commocionats a l’expressió lliure d’un potencial carregat d’il·lusió, energia i passió que, de reeixir, impediria els beneficis que en recullen.

Per a evitar-ho i preservar tals unions disfuncionals, els dominants beneficiaris advoquen per a negar les necessitats de realització bàsiques, desprestigiar la imaginació, boicotejar les iniciatives d’identificació i gestió dels talents naturals i disparar contra la preeminència dels valors de la part creativa (la femenina, el Poble), doncs saben que sinó ho fessin aquestes relacions patològiques moririen o no arribarien a néixer mai. Però, segrestats per la por de generació en generació, les dones maltractades i els representants naturals dels Pobles no autodeterminats minimitzen el risc de conflicte auto reprimint l’expressió natural dels sentiments genuïns, una actitud que elimina la possibilitat de debatre obertament les desavinences que es generen al si de les relacions malaltisses i facilita que els intercanvis es carreguin de ràbia encoberta i de frustracions dissimulades.

L’ increment en l’índex de ruptures i divorcis a occident ve paral·lel a una millor informació sobre el maltractament i als valors socioculturals que la nova globalitat potencia. Guarda sintonia amb la tendència a esdevenir equivalents les condicions individuals i les socials, amb l’evolució natural que millora la qualitat de vida, amb la recerca de la felicitat que atia un intens desig d’acabar amb la dolorosa sensació de lluita intricada i tenebrosa entre els valors que dignifiquen l’individu i caracteritzen els Pobles i l’homenia i el desig de conquesta arquetípics de les organitzacions patriarcals dimanades dels Estats-Nació.

Tot i així, tot i l’evident bonança d’aquesta evolució, tot i que el divorci evolutivament lògic entre Pobles i Estats-Nació és possible avui amb totes les garanties d’estabilitat, pau i progrés, l’opció de ser lliures per fi, com li passa als reclusos de llarg recorregut quan han acomplert la condemna, omple de sentiments contradictoris als individus infeliços, a les dones menystingudes i a la Veu dels Pobles, fruit d’haver arraconat quelcom molt valuós (l’esperit de realització) durant molt de temps a canvi d’una pau menor que en realitat només era una absència de repressió obertament bel·ligerant. La bona notícia és que en qualsevol cas, la por envers un esdevenidor desconegut, por certa malgrat el bon averany però por falsa al cap i a la fi, hom la guareix (la por es desactiva) caminant, treballant i experimentant les noves i felices sensacions que atorga la llibertat genuïna.

Altrament, sostenir en el temps relacions malaltisses manté a la superfície el pitjor de cada part: la inclinació pel domini i la prepotència de la banda sàdica i la predisposició a la reserva depressiva de la banda masoquista, tot plegat relacions disfuncionals que impedeixen una intimitat que es donaria de forma natural si la conjuntura es basés en la independència d’ambdues parts i que implica no compartir el bo i millor de la riquesa de les parts ni generar sentiments de reciprocitat, protecció, confiança, aprovació i respecte mutu. En rigor, mantenir l’asimètric estatus quo assegura que no es produeixi amor, suport, alegria ni amistat lliures de càrregues entre ambdós membres de la parella o entre els Pobles que no s’escullen autodeterminats. Les ruptures, remei final d’una gravíssima malaltia que no és fruit de la unió en si sinó de sa baixa qualitat i de l’asimetria, no impedeix de cap manera relacions lliures entre ambdues parts, impedeix els pèssims rèdits que produeix promocionar la malaltia.

L’oposició a la ruptura de les relacions disfuncionals ve de les mateixes veus que en el seu moment equiparaven el divorci al tumor maligne típic d’una societat en crisi i que identificaven la ruptura amb la recerca de satisfacció immediata (“baixos” desitjos), amb un atemptat contra els valors als què tothom s’hauria d’entregar com la família masclista i el catolicisme ranci, els dos alfils d’una tradició patriarcal obsoleta respecte d’un mon on és obvi que tota persona té dret a mudar-se si casa seva no li agrada, a canviar de col·legi, de partit polític, d’amics o de religió, on al costat de la llibertat d’escollir hi és implícit el dret a sentir respectada la pròpia opinió, on ningú no es trasbalsa pel final d’una amistat o d’una relació professional i on cap ciutadà occidental no cau en la fal·làcia d’impedir la possibilitat de separar-se a una persona apreciada infeliç per no poder realitzar en plenitud el seus talents a un espai cobejat on la seva identitat no esdevé discutida.

Paradoxalment, és la constitució de l’Estat-Nació la que te la facultat de dirimir sobre la sobirania dels Pobles als qui sotmet, de manera similar a com fa algun temps els divorcis es realitzaven sota estricte control religiós. És de domini públic que les constitucions, com les actes matrimonials catòliques (fins que la mort ens separi) son defenses que els Estats-Nació disposen per a no dissoldre’s com un malson a l’alba. Sortosament, les coses no sempre són el que semblen. En rigor, ni tan sols és necessari que una parella es reuneixi per a separar-se, ni és imprescindible un referèndum “constitucional” per a canviar el curs de la història dels Pobles. Només és qüestió de posar-se creatius i dotar d’imaginació als assumptes que importen. Les legislacions actuals no son allò que impedeix la sobirania dels Pobles no emancipats, precisament aquest és un exemple de falsa creença: ve a ser com si algú a l’any 1950 per tal de divorciar-se hagués hagut d’aconseguir que fos nomenat un papa al Vaticà que afavorís tan l’emancipació de la dona com la fi de la societat patriarcal. Això no va així. Realment, el que el divorci existeixi com a llei respon a la creativitat en acció de les parelles infelices de l’any 1950. En democràcia, la majoria de lleis es redacten a posteriori per certificar les voluntats de les persones i de les organitzacions on s’integren. La prova és que no hi ha a les constitucions dels Estats-Nació provinents dels antics imperis cap article que disposi quins són els mecanismes per a declarar la independència dels Pobles que sotmeten, seria un contrasentit. Cal tenir clar que una eventual declaració d’independència és extra-legal, amb la qual cosa es dedueix que la no-llei que no ho empara respon a valors i creences que pretenen perpetuar la submissió dels Pobles als Estats-Nació. En qualsevol cas, la no-llei en qüestió, la que no és cap problema pels pobles autodeterminats, ja donarà testimoni després dels esdeveniments que concloguin amb la independència de cada Poble alliberat com és el cas a les sentències de divorci, no abans. Adaptar els Estats-Nació a les noves realitats post-segregades formarà part del procés de redefinició espiritual que els Pobles que també hi son darrere dels malmesos Estats-Nació defensors de models socials derivats d’obsoletes cultures imperials, desenvoluparan sí o sí després de perdre les províncies o departaments del seu mapa i constatar l’evident i inapel·lable prosperitat dels nous Pobles-Nació.

El nou paradigma que ofereix la unió econòmica europea dota de la flexibilitat necessària per a solucionar l’eventual tensió que albira el reconeixement dels Pobles com a nous països i en garanteix la viabilitat del procés. Abans, l’arcaic aïllament afavoria l’opacitat de les desavinences i les imposicions dels rudes Estats i homes masclistes que, malgrat fossin insuportables, impedia de facto expectatives viables de cessació.

Hi va haver un temps en el que la por envers el poder militar dels antics imperis era real i responia a la necessitat de supervivència. Avui, la nova globalitat dota d’un marc de transparència cultural i informativa on és possible escapar d’una relació limitadora, alliberar el poder que rau a la creativitat de les dones i dels Pobles i establir noves relacions culturals i econòmiques amb el mon, harmòniques amb la mateixa font que procura la sobirania de persones, institucions i països, la mateixa font de la que els Pobles comencen a beure.

Sembla que és imminent la possibilitat real de revertir aquesta sensació d’haver suspès al limbe l’aspiració natural dels Pobles a ser un país normal per temor a fer un últim pas en el procés d’emancipació, de forma paral·lela a com és un fet que cada vegada més dones consideren la separació com a alternativa viable quan la relació amb l’home es converteix en origen d’opressió i d’amargor, quelcom molt habitual especialment després d’aconseguir independència econòmica, un dels punts febles que assenyalen el debilitament dels rígids límits que l’organització patriarcal ha esgrimit en el passat. Curiosament, com si d’un darrer esforç per a conservar els privilegis es tractés i a l’hora també en paral·lel a la recalcitrància dels Estats-Nació en mantenir com sigui els privilegis, són abundants els casos de marits que temen l’impacte negatiu que un divorci pot exercir sobre la seva imatge social i professional i que els obliga a mantenir-se en un matrimoni insatisfactori. A l’efecte, el què diran encara és un estímul que condiciona també als Estats-Nació que s’identifiquen amb creences neo-imperials a no relaxar-se i a no acceptar amb naturalitat la secessió inevitable.

Reconèixer que la violència de gènere es correspon amb els valors que orgulloses les organitzacions patriarcals conreen, no hauria de servir per a ofendre els individus integrants dels Estats-Nació opressors ni per descomptat enorgullir als pobles no autodeterminats, sinó servir de testimoni sobre què és el que fomenta la violència, ja que en el fons les tragèdies de violència de gènere que apareixen a la crònica negra són només la punta de l’iceberg que amaga un rerefons d’escandalós mal viure, del que només afloren els assassinats i les estadístiques d’ells derivades, mentre la resta queda soterrada al secretisme d’un sinistre voler quedar bé. El narcisisme que ho empara és l’aflicció que més soscava la capacitat de transitar pels reptes i tensions que es plantegen a les relacions.

Als Estats-Nació la resistència al divorci és més gran que als pobles autodeterminats que representen un pas endavant en l’evolució social on ja no es pensa mai que les parelles desgraciades han de continuar unides pel bé dels fills malgrat doni peu a matrimonis profundament infeliços i dependents. Altrament, les societats on els valors patriarcals dominen l’organització social promocionen l’abundància de personalitats narcisistes per tal d’eternitzar llur vigència, la qual cosa produeix maldestres sentiments de prepotència, de supremacia moral i la malaltissa convicció de ser centre de l’univers, superior a les altres criatures, amo total dels seus actes i posseïdor de la veritat. Homes i dones narcisistes estan emocionalment alienats, abstrets, no es poden unir ni identificar amb una altra persona perquè són incapaces de suspendre la seva desconfiança i incredulitat en el proïsme, precisament l’actitud que els permetria entrar amb amor i imaginació a la vida dels altres, vivenciar genuïnament les seves circumstàncies i respectar llur existència independent.

L’augment de transparència en les relacions, la globalitat i la feminització de la societat que ha esdevingut després del moviment d’alliberament de la dona ha desafiat a l’home contemporani a canviar la seva personalitat i estil de vida, a alliberar-se de les limitacions d’una imatge antiquada, dura i distant, típica de les societats patriarcals per a convertir-se en un ésser més afectuós, expressiu, vulnerable i casolà. Avui hom es sent menys coaccionat que abans per les regles i pressions homogeneïtzants i tendeix a explorar direccions noves i nous estils de vida, a expressar més lliurement les conviccions particulars, a fer públics els compromisos i a confiar en la creativitat. Com a resultat, certes actituds i conductes que abans se suprimien o s’ocultaven, avui es fan evidents.

Els valors de l’organització patriarcal que hom conrea a la política i que desemboquen en el seu narcisisme són l’origen de la depressió política que pateixen els pobles no autogestionats i que anorrea fins i tot als més radicals activistes per la sobirania, un per un, així que llur activitat política els condueix a una petita dosi de poder. Com per art de màgia, la prevalença de la síndrome depressiva, amb els profunds sentiments de tristesa, apatia, desesperança, impotència i auto menyspreu que comporta, contamina tot el que fa referència a la política en pro de l’autodeterminació dels pobles, generació rere generació des de la creació dels Estats-Nació a l’ombra imperial, fa més de quatre segles. Des de les hores, el complex narcisista retorna als Estats-Nació incapaços de relacionar-se veritablement amb els Pobles en relació d’iguals, ja que no poden interrompre la seva fixació en si mateixos ni per un moment per a poder relacionar-se amb empatia, comprensió i afecte vers l’ànima dels Pobles i acceptar la seva naturalesa independent.

En resum, el narcisisme és l’estri principal al servei dels valors d’homenia i conquesta per a defensar l’auto engany i l’escut que impedeix prendre consciència de la pròpia fragilitat, petitesa i sensibilitat. El repte dels Estats-Nació és desposseir-se de la seva cuirassa d’omnipotència, la qual cosa propiciarà que aconsegueixin experimentar sentiments de vulnerabilitat a mesura que vagin superant l’aprensió i els accessos de baixa autoestima propis dels processos d’autoconeixement com els que esdevindran arreu a conseqüència de les declaracions unilaterals d’independència que s’aniran produint els propers anys, malgrat que cada secessió serà experimentada com una desagradable sorpresa al sí de cada Estat-Nació.

---

[1] The Truman Show, 1998. Peter Weir, Jim Carrey, Ed Harris.

ESPRIU I ELS VALORS DE CATALUNYA

Homenatge

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
……………………………….
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta meva, pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu (1954), El caminant i el mur ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

A la postguerra del 54, l’anhel d’aconseguir una convivència harmònica catalano/espanyola va estimular Salvador Espriu a investigar a l’entorn de valors propis i comuns a Catalunya sobre com congeniar les diversitats a la pell de brau, però malgrat l’esforç de genuí home de pau en acció, una fita impossible atès el condicionament típicament disfuncional i irresoluble de les relacions generades entre agressors i víctimes.

Amb tan alts ideals i amb la consciència clara de no poder-los materialitzar, el Poeta era ferm candidat a la frustració si no fos perquè mestre en l’art del pensar be ja planejava deixar-nos sucosa penyora:  enllà de la ferida d’home social derrotat per la força bruta d’una guerra imperialista, des d’una profunda humilitat i encoratjat d’un lleu però a l’hora nítid somni, desengruna els valors aflorats a Catalunya, els que la submissió poruga silencia enfront la prepotència de qui l’empeny l’afany d’imperar: “… nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”.

Catalunya, el Poble que guaita Occident amb l’esquena braçolada per la mar, coneix que les guerres no tenen justificació, ni tan sols la eufèmica i gastada raó de defensa legítima i que en realitat els exèrcits es creen i es fan servir per a intimidar i robar a altres països, però en temps de Salvador Espriu, malgrat quasi siguin aquests, la Cultura de la Pau era una entelèquia a l’erm característic d’un país envaït.

No vaig tenir l’honor de conèixer Salvador Espriu però em sembla clar que els valors que van governar la seva vida el van dur a mirar al nord buscant millors models socials, a ofendre-li la brutícia, a conrear el jo, a fomentar el coneixement, la franquesa i la capacitat de comunicació, a creure que la destinació natural de les persones és l’abundància, a percebre per damunt de la baixesa dels sistemes dictatorials, a veure ben despert els fets i a ser feliç en pau i, a l’hora, que no devia ser gaire conscient de què al seu catàleg de valors no hi figuraven ni la èpica, ni l’imperialisme, ni la conquesta, ni la identificació amb la batalla ni sobretot, la homenia que, per contra, sí eren els valors amb què anaven equipats els senyors que amb la consciència ben tranquil·la, un bon dia de 1936 van decidir que el millor que podien fer era armar-se i conquerir Espanya. L’anhel d’unitat envers aquests individus continuaria com a quimera personal eternament.

Per causes que es perden a la nit dels temps, cada poble conrea i matisa una jerarquia de valors pròpia. Els valors de Catalunya, amb els que Espriu posava en ordre la seva existència (aprendre dels que ho fan millor, la netedat, l’honorabilitat, la cultura, l’abundància, la llibertat, la lucidesa i la felicitat), han guiat la vida de la majoria dels catalans que han passat a la història de la humanitat, els cèlebres catalans universals.

Ildefons Cerdà, Pau Casals, Josep Trueta, Charlie Rivel, Joan Miró, Ignasi Barraquer, Lluis Domènech i Montaner, Narcís Monturiol, Josep Carreras, Antoni Puigvert i un molt llarg etcètera, comparteixen els mateixos valors que en el present permeten aflorar talents de l’alçada d’en Ferran Adrià, Pep Guardiola, Estrella Archs o Vicenç Ferrer.

La ruptura 2: L’alliberament castellà

El major grau d’independència econòmica de les dones actuals respecte les seves mares, la prosperitat de les empreses que prioritzen motivacions més subtils que no les remuneratives i la bonança social dels Pobles esdevinguts Estat son realitats més enllà de l’abast de la cultura patriarcal i dels seus valors de poder i de domini. A l’inrevés, la predisposició a exercir poder i domini erosiona l’harmonia a les parelles, entre els departaments de les organitzacions i al sí dels Pobles, mentre que justifica la utilitat militar i les estratègies legalistes-comercials contràries al respecte vers la Cultura de la Pau.
Les relacions respectuoses entre persones i Pobles rebutgen els extrems de submissió i domini, no com passa entre els Estats-Nació i els Pobles per ells administrats, on la reciprocitat que es pretén harmoniosa és imposada en vertical, on la obsessió per assolir ideals i expectatives d’impossible perfecció només produeix pseudo-mutualitats com la que el dictador Franco va aconseguir imposar durant varies dècades seguides, tot plegat la repugnant conseqüència d’alimentar valors com els d’homenia i conquesta que la dinàmica patriarcal emfatitza com a valors inequívoca i genuïnament ara espanyols, ara mexicans, ara iranians…
En un exemple grotesc de la imposició dels Estats-Nació envers els Pobles, hom pressuposa apatia al Poble andalús, un menyspreu dirigit al mateix ésser de les persones andaluses. L’apatia, un greu condicionament que en psiquiatria es considera un recurs fisiològic davant de la frustració en resposta adaptativa envers la manca de recursos per a fer front a quelcom que es percep com a més poderós que un mateix i per tant una reacció emocional a l’àmbit de la por, en el cas andalús la inocula la gota malaia que representen els valors patriarcals que la violència cultural de l’Estat-Nació espanyol imposa per damunt de les característiques que tant abunden al caràcter andalús com ho són la predisposició a l’alegria, a l’harmonia, la inspiració i la sociabilitat, habilitats de les quals el poble andalús n’és mestre eminent però que dissortadament la violència cultural castellana adscrita a la homenia arracona al cante hondo o a la comèdia en tant que valors tradicionalment associats a la feminitat i en conflicte amb la prepotència que traspua del caràcter imperialista dels Estats-Nació.
Les conseqüències d’aquesta agressió genèrica es detecten al voltant de l’apatia. La lamentable afició a l’alcohol, tant popular a Andalusia, respon no tant a motius d’evasió com sí a un recurs de l’innat talent artístic andalús per tal d’esvair el coercitiu esperit crític patriarcal. La perversió provocada per la conquesta castellana alimenta una ambivalència salvatge dins mateix del poble andalús envers l’homenia, en la paradoxa d’un poble que pren alcohol per a mostrar-se dur, el mateix alcohol que a l’hora desinhibeix el control patriarcal pro-crític sobre la creativitat i la inspiració i que a l’hora acaba per inhibir la sensibilitat intel•ligent que si imperés impossibilitaria el masclisme.
És objecte observable el perjudici infringit pel masclisme i la cultura de domini i conquesta que els Estats-Nació promouen abastament contra la terra i contra els qui l’habitem al llarg dels darrers 6.000 anys. En aquesta consciència, materialitzar una Europa de Pobles-Nació federats on es resolen la majoria de mancances político-econòmiques no és cap quimera. L’esperit que alimenta l’independentisme pretén una organització humana post patriarcal on es prioritzi la paritat entre homes i dones i entre els pobles, el planter d’un inusitat albir de lucidesa que a ben segur pobles com l’andalús agrairan per sempre més i permetrà recuperar la rica relació que tradicionalment ha mantingut amb els pobles del seu voltant, poble àrab inclòs…
Els valors patriarcals indueixen a creure que les aspiracions de fusió mutuals representen una amenaça perillosa per a les relacions, que la reciprocitat exquisida i l’harmonia constant dins d’una relació són metes lloables però il•lusòries, fràgils i inabastables. Naïfs. Una falsa creença paradigmàtica d’un entorn on els valors patriarcals de domini exerceixen la seva senyoria i a l’hora una creença impossible en un entorn on els valors de la Cultura de la Pau hi son preeminents. Ho demostren a diari totes les relacions que sí són harmòniques i exquisides i que abunden a tot arreu on la crítica patriarcal no governa el destí de les persones, empreses o famílies, al contrari dels qui dins de la boira narcisista, pateixen la sensació recurrent d’haver estat foragitats del paradís, mera conseqüència de cultivar valors patriarcals en relacions jeràrquiques de domini que exclouen la paritat imprescindible per ser feliç. És un clàssic que el narcisista justifiqui l’experiència d’infelicitat vital argüint les “inevitables” limitacions de la convivència i de la naturalesa pretesament contradictòria dels desigs i demandes de l’altre. La homenia no te en compte que hom supera les limitacions tot canviant el paradigma en el qual es produeixen, un raonament (la possibilitat de canviar de paradigma) contrari a la patriarcalitat, per a qui els canvis son la pitjor amenaça.
Fóra bo que dins de l’estructura dels Estats-Nació que administren els bens derivats de la productivitat dels pobles i malgrat rebre el suposat benefici d’estalviar-se treballar productivament, algunes de les persones intel•ligents que els integren aconseguissin veure l’oportunitat que representa pel seu poble qüestionar les creences i valors que guien les accions dels seus compatriotes i optimitzar la jerarquia vigent d’aquests valors fins a fer-la compatible amb el dret d’autodeterminació de les dones i dels pobles, per tal de gaudir d’una eventual autèntica realització com a poble. Distingir i gestionar el talent natural d’un poble fins a les hores ocupat administrant pel seu benefici els bens produïts per un altre poble hauria d’ésser estímul suficient com per emprendre un canvi de paradigma i on a l’hora experimentar l’alliberadora assumpció de la responsabilitat que els pertoca com a poble per haver dificultat el desenvolupament de la humanitat a canvi d’un molt discutible benefici.

La ruptura 1: L’Espanya narcisista

Quan la sintonia que alimenta la unió fracassa sense remei es desfiguren els vincles i les relacions es converteixen en la imatge inversa de l’encís: el cau de l’aversió i del fàstic que moltes parelles trencades experimenten l’un per l’altre fruit de sentir-se atrapats i presoners en una relació que ara no s’escolliria iniciar.

Igual entre pobles que entre parelles, cal esperar que  el dominador defenestrat generi sentiments de dolor moral a rel d’una ruptura que contraria la convicció de validesa dels valors que predominen a les societats patristes i que fan possible les relacions de domini. Afortunadament el dolor moral serveix a l’elaboració del dol per una pèrdua irreparable i fa possible que la saviesa innata de la part ara rebutjada surti reforçada i guareixi l’efecte perniciós que genera mantenir en el temps una actitud de prepotència incompatible amb el progrés i la prosperitat.

A l’hora, la segregació guareix a la part sotmesa de les relacions i entre els habitants dels pobles emancipats de l’antiga presumpció de ser culpables de quelcom derivada de la penosa tasca d’haver de reclamar constantment alguna part del que com a poble sotmès ha de lliurar sota imposició i sense queixa a l’administració de l’Estat-Nació, l’èxode econòmic, un desfalc amb dret a llei facilitat per una experiència de viva sensació d’amenaça: per pura por.

La inevitable ruptura de les relacions de domini asimètriques es fa palesa al observar l’ ànsia dels Estats-Nació per a continuar amb les unions caduques que els donen sentit, una obsessió equivalent a la que desferma la violència de gènere per tal de mantenir com sigui un amor no correspost malgrat es tracti d’una relació turmentant i mútuament destructiva. La fixació dels masclistes i dels Estats-Nació per tal d’allargar en el temps el domini sobre les seves conquestes manté viva la flama que els recorda gloriosos passats de preeminència malgrat que basats en la força bruta de les armes i en l’avarícia amb la què espoliaven salvatgement les seves conquestes.

La ferma creença en la unitat que amb més o menys tensions subjuga pobles com l’andalús, el kurd, el català o el basc, roman avui un ideal tenaçment arrelat a l’imaginari polític col·lectiu com si de quelcom indiscutiblement perfecte es tractés. Al masclista com l’Estat-Nació, tal fixació obeeix a una necessitat patològica d’apercebre’s especial, atractiu, masculí i poderós encoratjada per l’esperit competitiu propi de l’estratificació patriarcal. I el convenciment de que la unitat territorial dels Estats-Nació és una necessitat transcendental no és una creença innòcua; de fet, respon a la necessitat d’alimentar expectatives tipus imperi que per excessives i inabastables, són font inesgotable de desil·lusió i ressentiment, de manera que requereixen d’esgotadors esforços per a realimentar-ne l’encís amb cops d’efecte com ara celebrar la sumissió de pobles (nacions en potència) davant dels quals, a causa del complex d’inferioritat que irremissiblement genera cultivar actituds competitives com l’imperialista característica dels Estats-Nació, se’n senten inferiors.

Com a les històries d’amor més desafortunades, la jerarquia de valors de la part dominant (l’Estat Nació, l’home masclista) dificulta un divorci que deriva en processos contenciosos on sovint surten a la llum trets neuròtics característics de processos psicològics més o menys patològics que han interferit la capacitat d’estimar i per tant de conviure amb harmonia; d’ells cap és tan paradigmàtic com el narcisisme. És fàcil diagnosticar una afecció narcisista mitjançant un examen psicològic de les actituds dels Estats-Nació provinents d’antics imperis i més al comparar-les amb les actituds dels pobles que cultiven valors alternatius als de la homenia i la superioritat, actituds de les que en son al·lèrgics doncs els hi recorden les pròpies limitacions, sobretot la poca disposició a treballar tant i tant be com ho fan els pobles dels quals en recapten els bens.

L’afecció narcisista dels Estats-Nació també es verifica en constatar (i aquí fa d’exemple el cas paradigmàtic d’Espanya) que malgrat l’ingent mal comès a diversos pobles europeus, sud i centre americans, al poble sefardita i a l’andalús, basc i català, no compte la història d’Espanya amb cap episodi de disculpa ni de reparació institucional envers les seves víctimes. Com qualsevol psiquiatre corroboraria, és la condició narcisista la que inhabilita als Estats-Nació provinents d’antics imperis a percebre als pobles no autodeterminats com un ésser a part, un condició prèvia imprescindible per tal de sentir envers ells empatia, una facultat de la intel·ligència social que es produeix de forma natural en posar-se genuïnament al lloc de l’altre i aconseguir confiar, acceptar-ne la intimitat, lliurar-se’n i gaudir-ne.

En estreta relació amb el narcisisme, un altre condicionament greu que erosiona les unions sense remei és la gelosia, en igual dissort per a gelosos i víctimes, combinades amb la tendència a la possessió i a la desconfiança. Als escenaris on es generen els atacs de gelosia patològica com a resposta adaptativa de la part patriarcal de la relació, cal considerar el masclisme com un tret social malgrat hi hagi implicats membres concrets de la comunitat que poden fins i tot morir assassinats per la seva parella o ser els jutjats com a culpables, doncs és la comunitat, la cultura de la qual és masclista, la que es lliura als valors que l’ancoren en el decrèpit ordre patriarcal. En tal entorn, l’actitud conciliadora esdevé paradoxal i inviable en front de de subordinacions que mantenen en el temps relacions com les dels pobles sense estat envers els “seus” Estats-Nació que fan de patriarca d’unions asimètriques que, per la seva pròpia naturalesa, fomenten i reforcen la presència al mon de la mateixa cultura patrista que nega els valors fonamentals de

• els pobles no autodeterminats,
• les dones víctimes de violència masclista i
• els nens afamats del mon.

Tot plegat, el fruit amargant d’una organització entossudida en mantenir un equilibri no paritari on ni la Cultura de la Pau ni la Cultura de l’Excel·lència no troben prou espai de llibertat per a realitzar-se al millor bé de l’evolució d’un mon que necessita de ambdues urgentment.

El respecte pels valors femenins característic de les societats més genuïnament modernes com les nacions emanades del seu Poble natural fomenta l’adopció d’actituds equànimes davant de fets que la cultura masclista interpreta com un afront.

Davant de les actituds intel·ligents amb les que es condueixen les persones no masclistes i els Pobles-Nació, resulta del tot anacrònic considerar “justificats” o “impulsius” els actes de violència física, verbal o cultural, que son els principals arguments operatius del recel i de la suspicàcia patrista destinats a mantenir activa per tots els mitjans possibles una jerarquia de valors on la homenia i la conquesta hi mantinguin un lloc preeminent davant dels Pobles dominats o de les dones que pateixen maltractament masclista. La part dominada, a causa de la seva sensació d’estar sempre donant i sacrificant-se en el constant temor de ser abusada o fins i tot castigada, genera en el seu interior profunds sentiments de rancúnia i una ànsia desmesurada de reconeixement que fastigueja l’altre, desfermant així una espiral viciada més. Els conflictes de poder transformen la reciprocitat en lluita per a ser el primer i guanyar, d’aquí l’afany per acumular poder ja sigui primitiu (militar), sofisticat (legislatiu) o esportiu.

Heretges i radicals

La història atribueix el naixement de la Eloqüència al caire de l’excels talent comunicatiu d’en Marco Tulio Ciceró (106-43 aC), veritable icona mediàtica a la Roma republicana on la societat cultivada s’emmirallava, rendida davant llur capacitat de potenciar insospitades facultats d’enteniment mentre gaudia d’experiències transcendents gràcies al discurs profund, rigorós i just, a l’hora que interessant, senzill i familiar amb que regalava les oïdes. El mer record de les seves intervencions estremia una sensibilitat intel·ligent que aquells romans ignoraven posseir i que els/les feia referir-se a ell com “l’orador de les hores crepusculars de la llibertat” [1]. Molt més tard, al segle XVI, amb la descoberta de la correspondència íntima de Ciceró, l’investigador Petrarca va atribuir la fascinació que exercia llur eloqüència a l’ús insubornable d’un llenguatge exquisidament apropiat i a una extrema cura expressiva capaç de posar en coherència la bondat i la franquesa d’intencions de qui parla i de qui escolta; el que segons Petrarca és la comunicació genuïna: articular un missatge coherent que acosta al receptor no cap a l’emissor, sinó cap a la veritat que aquest expressa i a la que així honora, de manera que la coherència del missatge procura en paral·lel la cohesió entre emissors i receptors. Altrament, la eventual manca d’exquisidesa expressiva d’un càrrec polític, d’un informador o de qui te el llenguatge com a eina de comunicació revela o bé incompetència o bé intencions ulteriors, un qüestió que demana estar prou alerta com per detectar-la i així descobrir en temps real les manipulacions vers la opinió pública.

Utilitzar un llenguatge evocador de sensacions que va més enllà del mer significat de les paraules és la eina que utilitza el Poeta per a comunicar la subtilesa del mon amb qui està en coherència, però també és la manera com opera el manipulador. Per a tendir a ésser lliure cal desactivar el poder del llenguatge del dèspota, detectant paraules o idees on la relació entre evocació i significat sigui sospitosament contradictòria, com heretgia o heretge, que encara avui evoca sentiments ètics incomodíssims malgrat que, derivada del grec haieresis, llatí ídem, signifiqui etimològicament «elecció», «opinió particular… diferent o divergent de la oficial» i també «pensar per sí mateix». Només és a les hores, només quan hom és conscient de la contradicció entre el que heretgia significa i el que evoca, que constata amb tota certesa l’afany manipulador de la (pretesament santa) Inquisició Catòlica. A les hores queda alliberat/alliberada de l’abús.

Quanta més contradicció hi ha entre significat i evocació, més manipuladora esdevé la persona o la entitat que esgrimeix la paraula o la idea ambivalent. A l’exemple anterior, l’inquisidor no s’estava confonent, usava la paraula heretgia i ho feia expressament perquè no podia permetre’s el luxe de que les persones pensessin per sí mateixes doncs volia manipular-les al seu favor per a disposar d’elles (de la seva productivitat) tant com en pogués i per a gaudir d’una (vil) sensació d’eminència: si quelcom qüestionava els escandalosos privilegis derivats de la posició de poder polític només li calia emparar-se en la seva autoritat i argumentar heretgia, un procediment de domini inapel·lable que fins i tot aconseguia que part de la societat celebrés les pires on regularment la llibertat combustionava. Joseph Goebbels, emèrit mestre de manipuladors, usava la mateixa tècnica i aconseguia resultats equivalents per a nodrir de seguidors i per eliminar la dissidència envers l’afany imperialista d’Adolf Hitler. La bona notícia és que detectar aquesta argúcia lingüística desemmascara al manipulador i desactiva la intoxicació a l’instant.

En la mateixa línia que heretgia, és suggerent que el terme radical evoqui altre cop l’extremisme, encaputxats, gent perillosa, aldarulls, quan radical, del llatí radix, «arrel», refereix a «un punt de vista profund», «en connexió a la base de quelcom substancial», «que cerca anar al fons o a la rel de les coses»; la significació matemàtica de radical parla de «quelcom que és la llavor de la seva potència», mentre que tots els diccionaris fan èmfasi en «no confondre radical amb actituds fanàtiques, d’extremisme irracional, ultra ortodoxes o reaccionàries». Potser el més fidel significat de radical sigui el que Giuseppe Verdi li atorgava quan des d’una enorme categoria humana reconeixia que les seves sis dècades d’inesgotable inspiració naixia invariablement de submergir-se en allò més originari del poble, de la cultura i de la música: “…torniamo all’antico, sará un progresso” – insistia.

I doncs, de cap manera és només una coincidència la idèntica contradicció entre el que evoca i el que signifiquen els mots heretgia i radical. Igual que hom pot detectar les veritables intencions de l’inquisidor observant-lo esgrimir la ambivalent heretgia, avui hom pot detectar qui és que manipula la societat en interès personal pel cabdillatge, en observar qui és que usa pejorativament el terme radical al seu discurs, una demagògia que per a mantenir un predomini antinatural, tritura la força d’alliberació que comportaria cultivar el sentit genuí de paraules com radical. Està clar que per a mantenir cabdillatge és prioritari que les persones no pensin per si mateixes i que no estiguin orientades cap el sentit originari de les coses, però tot i ser evident, heretgia i radicalitat segueixen sonant malament…

No cal retrocedir fins a fosques èpoques on els dirigents polítics negligien el respecte pels valors humans emparats per dictadures militars per a trobar manipuladors amb la determinació de desactivar actituds saludables que amenaçarien la impostura. No cal: en ple segle XXI, davant d’una consulta popular sobre el desig de sobirania del poble de Catalunya celebrat a la vila d’Arenys de Munt, van quedar retratats per sempre més un munt de càrrecs públics que van usar el terme radical per a referir-se a les persones que de manera tant pacífica feien explícit l’anhel legítim d’emancipació. De la mateixa manera que veient qui usava el terme heretge al seu discurs es pot distingir als inquisidors amb facilitat, avui hom pot qualificar com a indigne del càrrec que ostenta a qui usa la paraula radical i així de fàcil detectar la perversa actitud dels qui pretenen la submissió del poble de Catalunya a interessos aliens. Caldria que la legislació assolis una prou sensibilitat com per a posar fora de la llei manipulacions demagògiques d’aquest calibre. Si els inquisidors pretenien desactivar la possibilitat de pensar per si mateix, qui parla de radicalitat pretén desactivar la potència que atorga sentir-se membre del poble, que és la organització més natural dels humans després de la familiar, i per tant connectat a la terra i als valors propis, per  furtar l’horitzó de qui vol per a sí i els seus el goig de ser català a una Catalunya lliure.

No només l’Estat espanyol i els delegats del seu govern a Catalunya van mostrar bel·ligerància envers la imminent emancipació, fins i tot el president de la Generalitat i el partit polític que el sustentava es varen armar amb aquesta manipulació agressiva, tal com ho feien els antics virreis del segle XVII. En justícia, els càrrecs públics que van usar el terme radical i per tant van menysprear el sentiment legítim del poble a qui devien la representació, haurien d’haver estat retirats de les seves funcions a l’acte i per sempre més, en tant que indignes representants d’un poble davant de qui han usat el llenguatge en manera similar als pitjors manipuladors de la història, com Tomás de Torquemada o Joseph Goebbels.  Aquest bel·ligerants, indignes del favor de la riquesa del país, s’organitzaven en dos actius batallons: els espanyols que tremolaven perquè ben aviat perdrien part dels seus millors recursos i els seus virreis a Catalunya que, de manera similar a com en els camps de concentració nazis es privilegiava a jueus amb ànsies de poder per a la indigne tasca de sotmetre als seus germans, al 2009 exerceixen indignitat abastament enfilats a un partit socialista provincià on, per la quantitat de persones valuoses que en formen part, requereix d’una refundació immediata.

---

[1] Thadee Zielinski Historia de la civilización antigua, 1987 Aguilar ed. Madrid