Nascuts per a expressar menyspreu envers els moviments renovadors a la història com el terme modernista i tants altres, independentista sorgeix dins dels Estat-Nació per a ridiculitzar els individus que clamen per l’autodeterminació política, cultural i administrativa, un dret dels Pobles recollit a alguns dels documents internacionals més importants del mon, com la Carta de les Nacions Unides, els Pactes Internacionals sobre els Drets Humans i a nombroses resolucions de l’Assemblea General de la ONU, com la 1514-XV, la 1541-XV o la 2625-XXV, un dret que està per damunt dels interessos de qualsevol Estat-Nació i reconegut internacionalment sobre el que no cal ja discutir, només clarificar fins a quin punt hom el té assumit o encara no.
És molt curiosa la definició contradictòria entre les definicions que donen els diccionaris espanyols i els catalans del terme independentisme. Els primers el refereixen a una corrent política derivada del nacionalisme que persegueix la independència d’un territori respecte de l’Estat on es circumscriu. Els segons el refereixen a una opció política (més que una mera corrent), que defensa (més que perseguir) l’alliberació (més que la independència) d’un poble (més que un territori) a partir d’una nació sense estat (més que quelcom circumscrit a). Malgrat que contradiccions com aquesta son pròpies de termes en plena evolució, tanta divergència revela que més aviat el terme no s’està usant amb prou propietat.
Per a mantenir l’status quo, i desviar l’atenció del seu flanc més dèbil, l’Estat-Nació, contrari com és a secessions per la seva pròpia naturalesa, indueix a desviar l’atenció dels pobles amb aspiració sobiranista vers el fet independentista respecte del qual hom esta o bé a favor o bé en contra, una argúcia recomanada per Maquiavel als estadistes: mentre l’enemic està dividit no pot vèncer. La voluntat de l’estadista és dividir el poble entre partidaris, contraris a la independència i desafectats; mentrestant, qui dia passa any empeny. El veritable quid, el flanc dèbil que l’Estat-Nació procura ocultar, és veure quina seria la divisió si el dilema es plantegés entre qui es reconeix dependendista i qui no, doncs el que està en joc en realitat és la dependència; la independència només és una possibilitat mentre que la dependència és un fet: és la dependència la qüestió que es pot perdre, no una independència que no existeix. Si en el fons de la qüestió la precisió és crucial, també ho és com a qüestió de forma: al suggerir dilemes, les forces antagòniques que es produeixen s’anul·len entre elles, com passa a les discussions populars que emeten els programes de debat als mitjans de comunicació, que mai acaben en acords perquè fomenten l’enroc de posicions que si no s’hagués plantejat l’enfrontament mantindrien les porositats que necessitem els humans per a comprendre els altres humans.
HI HA DEPENDENTISTES A CATALUNYA?
In General on 02/04/2010 at 8:39DEPENDENTISTES
In 1 on 02/04/2010 at 14:47
Tinc la mala costum de fixar l’atenció en allò originari de les coses.
L’astut Maquiavel, el mestre dels estadistes, recomana dividir els pobles per a poder-los dominar. Fixa’t com el terme independència divideix al poble de Catalunya entre partidaris i contraris a la independència i no entre independentistes i dependentistes.
Per què? -Fàcil, no hi ha ningú que s’identifiqui amb la dependència.
I doncs, per no esdevenir un poble vençut caldrà orientar l’energia en qüestions que no divideixin al poble, altrament hom fa el joc a Espanya, a la zitzània…
Va, donem-li la volta a aquest joc pervers: no preguntem qui és i qui no és independentista sinó on carai son els dependentistes, si és que n’hi ha cap.
Ja veuràs com al final resultarà que el percentatge de dependentistes és el mateix que els NO dels referèndums sobiranistes.
Mira quina perla deixava anar Galtung l’altre dia: “…la Constitució espanyola afirma que Espanya és una nació, la qual cosa és falsa”.
I doncs, resulta que Espanya no és una nació!
Ah! d’aquí ve la impotència del tribunal constitucional…! Clar, si Catalunya és una nació Espanya no i no hi ha argument per a negar que Catalunya sí.
mhmm…
Ah!, és que Espanya és un estat!
mhmmm…
Diuen els que en saben que la nació és la organització política del poble, que l’estat és la organització política d’una oligarquia que administra pobles.
mhmmm…
O sigui, que la lluita veritable no és per la independència sinó per la nació, la característica principal de la qual és la seva independència…
Mmhmmm…
Els Pobles, el Nacionalisme i un tal Mario.
In General on 12/09/2010 at 11:03Origen, evolució i fita del nacionalisme
A diferència del mot Modernisme, que va començar essent un insult a l’ús espanyol per a menysprear l’esperit renovador de l’estètica artística nascut a Catalunya a finals del segle XIX i que malgrat tal menyspreu va evolucionar fins a un reconeixement universal, el Nacionalisme o més ben dit, el sentiment nacionalista neix com un moviment universalment reconegut com a bé natural respecte de l’evolució de les polítiques territorials, però acaba essent sinònim de depravació des de 1936 de la ma del més gran dels infames. (En contrast, ni a França, on el Modernisme es va anomenar Art Nouveau ni a la resta d’Europa, cap menyspreu no va produir-se com sí envers Catalunya, on els sectors reactius contra l’esdeveniment modernista es concentraven al Madrid, centre d’una Espanya poc innovadora artísticament, poc receptiva a les noves corrents culturals que començaven a bullir a Europa i atrapada en una depressió generalitzada després de perdre les darreres colònies d’un imperi anacrònic, per ventura d’una guerra contra els Estats Units, envers els quals una malaltissa presumptuositat els feia creure superiors.)
Orígens. Tal com explica Massimo Mila, biògraf de G. Verdi, el sentiment nacionalista “es va veure afirmat a l’art musical de certs pobles (…). A Polònia, Bohèmia, Hongria i en general a les nacions dominades sota l’imperi dels Habsburg, l’artista escoltava les veus humils de la seva terra i les recreava en forma d’art. L’artista estava en posició de filial devoció cap a la pàtria de la qual recollia aliment en forma de cants, ritmes i accents harmònics particulars. D’aquí aquest gust autòcton que donava sabor a l’art d’un Smetana, Dvorák, del mateix Chopin (…) D’aquí aquest folklorisme ètnic que al passar del temps pot arribar a degenerar en una ostentació melindrosa de color local”[1].
Evolució. Més endavant, tan el Risorgimento com el nacionalisme alemany de la segona meitat del segle XIX significaran un sentiment nacionalista més elaborat, més a prop de les essències que destil·laven els artistes consagrats de l’època, gaire bé convertits en les icones que personalitzaven els valors i les identitats més positives i genuïnes dels pobles. Herder i Goethe a Alemanya i Manzoni però sobre tot Giuseppe Verdi a Itàlia son unànimement considerats “pares de la pàtria”. Si la primera versió de nacionalisme marcava una filiació terrenal des de la pàtria a l’artista, la segona passa “de l’artista a la nació i te bastant més en compte l’esperit que els sentits. És una qüestió d’educació del caràcter, de formació humana (…), una lliure i lluminosa elecció de l’intel·lecte. Civilització, no natura.”[2]
Degeneració. Més endevant, el terme va caure en mans d’Adolf Hitler, el qual, de la mateixa manera que va usar els mots “partit” i “socialisme” sense cap escrúpol etimològic, va utilitzar el concepte “nacionalisme” per a dotar d’un ascendent validable l’escenificació d’un deliri psicòtic de dimensió apocalíptica.
El nacionalisme avui. De les hores ençà, el terme “nacionalisme” arrossega una significació ambivalent: serveix tan per canalitzar com per desacreditar iniciatives reivindicatives a l’entorn dels conceptes “nació” i “sobirania”, dues actituds contraposades que tensen la corda entre la voluntat de mantenir les dimensions dels Estats-Nació provinents d’antics imperis, i l’aspiració de fer evolucionar la política territorial cap al protagonisme polític dels Pobles-Nació.
La fita. Arribats a aquest punt, on el nacionalisme és equivalent entre Madrid i Barcelona, entre el Kurdistan i Turquia, entre El Sàhara Occidental i el Marroc i entre el Tibet i Xina, el terme resulta del tot inútil. Està esgotat. Només l’evolució cap una renovada generació de nacionalisme que emparés la normalització del procés d’emancipació dels Pobles en Pobles-Estat salvaria la validesa d’un terme avui per avui infaust, contaminat per l’èxode migratori de finals del segle XX i principis del XXI, pels qui veuen l’estranger (o l’autòcton) com a l’altre i per la idea adulterada de Poble que els Estats-Nació fomenten per a perviure en el temps, els quals, en una argúcia neocolonial, promouen un pervers gir conceptual envers el nacionalisme criminalitzant les reivindicacions nacionals dels Pobles sense Estat, atiant un contra-nacionalisme curiosament no percebut com a nacionalisme des dels propis Estats-Nació.
Alain Finkielkraus, amb una precisió que honora el discerniment, assenyala la intersecció impossible entre Pobles i Estats-Nació: “Les elits d’Àfrica i d’Àsia que havien interioritzat la mirada del colonitzador han trobat un recurs contra l’alienació del seu Poble en la idea que les cultures son equivalents i que cadascuna d’elles es justifica en el interior del seu propi context”[3], palesant que l’eminència natural és la del Poble, una visió molt contrària a la màxima patriarcal “jo sóc l’home”, on preval l’afirmació de l’home per comparació: respecte de la natura, respecte del sexe, respecte de les edats i respecte dels altres homes, la qual cosa li “atribueix (a l’home) el permís d’engolir el mon (…). Si ara es pretén que la balena occidental retorni part del que s’ha apropiat, no basta amb atorgar la independència als Pobles dominats, cal dictar l’equivalència universal de les cultures”[4].
Ah sí.. el tal Mario.. uff, quina mandra…
