Els Pobles, el Nacionalisme i un tal Mario.

Origen, evolució i fita del nacionalisme

A diferència del mot Modernisme, que va començar essent un insult a l’ús espanyol per a menysprear l’esperit renovador de l’estètica artística nascut a Catalunya a finals del segle XIX i que malgrat tal menyspreu va evolucionar fins a un reconeixement universal, el Nacionalisme o més ben dit, el sentiment nacionalista neix com un moviment universalment reconegut com a bé natural respecte de l’evolució de les polítiques territorials, però acaba essent sinònim de depravació des de 1936 de la ma del més gran dels infames. (En contrast, ni a França, on el Modernisme es va anomenar Art Nouveau ni a la resta d’Europa, cap menyspreu no va produir-se com sí envers Catalunya, on els sectors reactius contra l’esdeveniment modernista es concentraven al Madrid, centre d’una Espanya poc innovadora artísticament, poc receptiva a les noves corrents culturals que començaven a bullir a Europa i atrapada en una depressió generalitzada després de perdre les darreres colònies d’un imperi anacrònic, per ventura d’una guerra contra els Estats Units, envers els quals una malaltissa presumptuositat els feia creure superiors.)

Orígens. Tal com explica Massimo Mila, biògraf de G. Verdi, el sentiment nacionalista “es va veure afirmat a l’art musical de certs pobles (…). A Polònia, Bohèmia, Hongria i en general a les nacions dominades sota l’imperi dels Habsburg, l’artista escoltava les veus humils de la seva terra i les recreava en forma d’art. L’artista estava en posició de filial devoció cap a la pàtria de la qual recollia aliment en forma de cants, ritmes i accents harmònics particulars. D’aquí aquest gust autòcton que donava sabor a l’art d’un Smetana, Dvorák, del mateix Chopin (…) D’aquí aquest folklorisme ètnic que al passar del temps pot arribar a degenerar en una ostentació melindrosa de color local”[1].

Evolució. Més endavant, tan el Risorgimento com el nacionalisme alemany de la segona meitat del segle XIX significaran un sentiment nacionalista més elaborat, més a prop de les essències que destil·laven els artistes consagrats de l’època, gaire bé convertits en les icones que personalitzaven els valors i les identitats més positives i genuïnes dels pobles. Herder i Goethe a Alemanya i Manzoni però sobre tot Giuseppe Verdi a Itàlia son unànimement considerats “pares de la pàtria”. Si la primera versió de nacionalisme marcava una filiació terrenal des de la pàtria a l’artista, la segona passa “de l’artista a la nació i te bastant més en compte l’esperit que els sentits. És una qüestió d’educació del caràcter, de formació humana (…), una lliure i lluminosa elecció de l’intel·lecte. Civilització, no natura.”[2]

Degeneració. Més endevant, el terme va caure en mans d’Adolf Hitler, el qual, de la mateixa manera que va usar els mots “partit” i “socialisme” sense cap escrúpol etimològic, va utilitzar el concepte “nacionalisme” per a dotar d’un ascendent validable l’escenificació d’un deliri psicòtic de dimensió apocalíptica.

El nacionalisme avui. De les hores ençà, el terme “nacionalisme” arrossega una significació ambivalent:  serveix tan per canalitzar com per desacreditar iniciatives reivindicatives a l’entorn dels conceptes “nació” i “sobirania”, dues actituds contraposades que tensen la corda entre la voluntat de mantenir les dimensions dels Estats-Nació provinents d’antics imperis, i l’aspiració de fer evolucionar la política territorial cap al protagonisme polític dels Pobles-Nació.

La fita. Arribats a aquest punt, on el nacionalisme és equivalent entre Madrid i Barcelona, entre el Kurdistan i Turquia, entre El Sàhara Occidental i el Marroc i entre el Tibet i Xina, el terme resulta del tot inútil. Està esgotat. Només l’evolució cap una renovada generació de nacionalisme que emparés la normalització del procés d’emancipació dels Pobles en Pobles-Estat salvaria la validesa d’un terme avui per avui infaust, contaminat per l’èxode migratori de finals del segle XX i principis del XXI, pels qui veuen l’estranger (o l’autòcton) com a l’altre i per la idea adulterada de Poble que els Estats-Nació fomenten per a perviure en el temps, els quals, en una argúcia neocolonial, promouen un pervers gir conceptual envers el nacionalisme criminalitzant les  reivindicacions nacionals dels Pobles sense Estat, atiant un contra-nacionalisme curiosament no percebut com a nacionalisme des dels propis Estats-Nació.

Alain Finkielkraus, amb una precisió que honora el discerniment, assenyala la intersecció impossible entre Pobles i Estats-Nació: “Les elits d’Àfrica i d’Àsia que havien interioritzat la mirada del colonitzador han trobat un recurs contra l’alienació del seu Poble en la idea que les cultures son equivalents i que cadascuna d’elles es justifica en el interior del seu propi context”[3], palesant que l’eminència natural és la del Poble, una visió molt contrària a la màxima patriarcal “jo sóc l’home”, on preval l’afirmació de l’home per comparació: respecte de la natura, respecte del sexe, respecte de les edats i respecte dels altres homes, la qual cosa li “atribueix (a l’home) el permís d’engolir el mon (…). Si ara es pretén que la balena occidental retorni part del que s’ha apropiat, no basta amb atorgar la independència als Pobles dominats, cal dictar l’equivalència universal de les cultures”[4].

Ah sí.. el tal Mario.. uff, quina mandra…

---

[1] Massimo Mila, “L’arte di Verdi” © 1980 Giulio Einaudi Editore s.p.a., Torino

[2] Massimo Mila, “L’arte di Verdi” © 1980 Giulio Einaudi Editore s.p.a., Torino

[3] Alain Finkielkraus. La défaite de la pensée. Galimard, 1987

[4] Alain Finkielkraus. La défaite de la pensée. Galimard, 1987

 

L’enquesta que el C.I.S. mai no faria

Benvolgut conciutadà,

Tingui a bé d’expressar el seu criteri respecte del següent qüestionari:

És millor externalitzar l’administració dels països.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Em sembla bé que el meu Poble sigui dependent d’un altre.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

És bo que al Parlament del meu país hi hagi una abundant representació dels partits que manen al país del qual depèn el meu.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

És molt positiu mantenir com sigui fora de l’arc parlamentari qualsevol partit que pretengui la independència política del meu Poble.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La independència política dels Pobles és contraria a l’evolució humana.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La gent que defensa la independència política és rara.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

El meu país ha de contribuir a la riquesa d’altres Pobles segons els criteris que marquin aquests.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

L’ús de la llengua del meu Poble al territori del meu Poble impossibilita la convivència pacífica.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

És bo subordinar la tasca dels partits polítics que em representen, al criteri de les organitzacions de les quals depèn el meu Poble.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La dependència política del meu Poble m’omple de satisfacció.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Jo mateix pretenc esdevenir una persona dependent tant com em sigui possible.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

M’encanta que les decisions polítiques que afecten al meu Poble no les prengui el Parlament del meu Poble.

□d’acord □més aviat d’acord □no sabria què dir □més aviat en desacord □en desacord

Son admirables les iniciatives polítiques que defensen la dependència del meu Poble.

□d’acord □més aviat d’acord □no sabria què dir □més aviat en desacord □en desacord

La independència política implica patiments econòmics.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Els partits que defensen la dependència del meu Poble, estimen la idiosincràsia del meu Poble.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Crec que el Dret d’Autodeterminació dels Pobles hauria d’ésser derogat.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

El meu Poble, malgrat haver estat reconegut com a subjecte de dret de l’autodeterminació dels Pobles, ha de renunciar a tal dret.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Renunciar als propis drets em beneficia.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

M’agrada molt que em demanin renunciar als meus drets.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Votaré a un partit que em prometi que el meu Poble mai serà independent políticament.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Els partits contraris a la dependència política han de quedar exclosos dels informatius públics i privats.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

És molt més fàcil reeixir en un règim de dependència política.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La emancipació és una qüestió que no m’interessa gens.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La emancipació i el reeixir no tenen res a veure.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

És fantàstic que la sobirania de Catalunya resideixi en el Poble espanyol.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Estic orgullós de la submissió del meu Poble envers l’Estat espanyol.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

M’és igual que es reconegui implícitament a l’article primer dels Pactes Internacionals De Drets Humans adoptats per l’ONU a 1966 i explícitament a la resolució 2625-XXV de 1970 que el sotmetiment dels Pobles a la subjugació, dominació i/o explotació estrangeres constitueixi una violació del principi de lliure determinació.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Els processos d’independència política son tan maliciosos com els divorcis.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La prosperitat dels Pobles no té res a veure ni amb la seva emancipació ni amb la seva independència.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Les relacions de domini asimètriques son molt pràctiques i és correcte que contrariar-les generi violència de gènere.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

És motiu d’orgull que la dependència del meu Poble alimenti el narcisisme d’un Estat-Nació.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Trobo molt bé que l’Estat-Nació del qual depèn políticament el meu Poble mai no hagi demanat disculpes als Pobles als quals ha dominat i massacrat per la força de les armes, malgrat que tots els països civilitzats ho tinguin com a norma a nivell legislatiu.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La cultura de l’excel•lència i el règim de dependència política van de la ma.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La millor bonança econòmica i social dels Pobles esdevinguts en Pobles-Estat és mentida.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La independència econòmica no la vol ningú.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La independència política no te res a veure amb la independència econòmica.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

És bo que les dones depenguin del millor criteri dels seus marits.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Jo trobo bé que no hi hagi cap article a la Constitució Espanyola que indiqui com procedir per segregar d’Espanya el meu Poble.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Em sembla bé que les parelles desgraciades hagin de continuar unides pel bé dels fills malgrat siguin matrimonis profundament infeliços i dependents.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

No estic d’acord amb el Dret a la Lliure Determinació dels Pobles.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

No em sembla bé que cap Poble decideixi les seves pròpies formes de govern, ni que persegueixi el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, ni que s’estructuri lliurement sense ingerències externes, d’acord amb el principi d’igualtat.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

No hi ha cap tensió ni conflicte entre el Dret de Lliure Determinació dels Pobles i la defensa de la Integritat Territorial d’Espanya.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

M’és igual que des de La Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica a 1776 es reconegui que els Pobles necessiten fer seu, entre les Nacions de la Terra, el lloc separat i igual, al qual les lleis de la natura li donen dret.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

És irrellevant que en acabar la Primera Guerra Mundial, el president dels EE.UU. defensés l’aplicació d’un nou principi de nacionalitat derivat del concepte de Poble, emparat per la Declaració d’Independència de 1776, de manera que hom privilegiés l’interès dels Pobles per damunt del de les potències imperials europees, malgrat que aquesta determinació suposés el naixement de Txecoslovàquia, de Iugoslàvia, el ressorgiment de Polònia i una adequació dels territoris de Romania i de Grècia i la Independència de Finlàndia.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

No és d’aplicació a Espanya la Lliure Determinació dels Pobles malgrat que des de 1945 sigui un principi jurídic de Dret Internacional, al declarar-lo les Nacions Unides un Dret Legítim dels Pobles a la Carta Magna de Juny on, ja a l’article primer, reconeix el “Principi de Lliure Determinació dels Pobles”

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Em sembla perfecte que els partits polítics no informin al Poble sobre els seus drets, doncs tal ignorància permet allargar la dependència amb la que tan m’identifico

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

La dependència política de Catalunya respecte de la Cort de Madrid no té res a veure amb el colonialisme.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

M’és igual que La Cort Internacional de Justícia, en referència al Sàhara Occidental, afirmés que “la lliure determinació és un Dret Col•lectiu la titularitat del qual correspon als Pobles”, malgrat que aquesta declaració vinculi estretament el Dret d’Autodeterminació amb la Declaració dels Drets Humans, fent referència a les conseqüències pernicioses que comporta NO exercir el Dret d’Autodeterminació dels Pobles en tots i cada un dels aspectes polítics, econòmics, socials i culturals, doncs tot plegat és una bajanada.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

Si el meu Poble fos independent no seria ningú a l’àmbit esportiu internacional.

□ d’acord  □ més aviat d’acord  □ no sabria què dir  □ més aviat en desacord  □ en desacord

DEURE D’EMANCIPACIÓ

La redacció de les lleis incideix explícitament en els Drets i en els Deures dels individus envers qui van dirigides. La interpretació simplista d’aquesta característica genèrica de les lleis  vindria a dir que si per una part garanteixen els drets dels ciutadans també li suposen responsabilitats, obligacions i restriccions. En rigor, però, els Deures deriven dels Drets, és a dir que en certa manera és un Deure exercir els Drets. Si el Deure d’exercir el Dret aporta un bé indiscutible, la universalitat de la llei queda provada, altrament haurà de rebaixar pretensions i establir-se com a mera normativa per a no resultar pretensiosa.

Exercir el Deure d’executar el Dret ja es fa de facto amb moltes lleis, però no a totes i no des de sempre. Per exemple, les lleis que condemnen la violència masclista no han estat exercides des de sempre perquè hom no tenia assumit el Deure d’exercir tal Dret. No fa massa anys, la dona maltractada sí sabia pregonament que no havia d’ésser violentada, però no era habitual que exercís el seu Deure d’executar el Dret inalienable d’ésser respectada malgrat el munt de conseqüències negatives que tal inobservança comportava envers ella mateixa, la resta de la societat i fins i tot envers el mateix agressor. Totes les parts en els conflictes tenen la seva parcel·la de responsabilitat.

En rigor, tal responsabilitat s’exerceix assumint el Deure de fer efectius els Drets que la humanitat ha anat palesant a resolucions de Dret Internacional com les de les Nacions Unides, en atenció a que l’esperit de les lleis no és el de servir només per a jutjar a qui no ha respectat els Drets d’altri, sinó per aconseguir que tals Drets s’apliquin allà on no son vigents: esdevé un Deure fer respectar els Drets dels Infants per tots els mitjans possibles i en conseqüència hom haurà de fer quelcom efectiu si un nen és menyspreat (per bé que sigui poc menyspreat cal fer quelcom efectiu) en la seva dignitat, autoestima o en la consideració del seu talent. I cal impedir tal menyspreu per tots els mitjans possibles perquè, més enllà que aquest sol infant és tota la humanitat de demà, senzillament l’infant  no té la capacitat d’exercir per sí mateix el Deure d’executar el Dret d’ésser escrupolosament respectat.

Amb el Dret d’Autodeterminació dels Pobles passa el mateix. No és que com que resulta que hi ha un Dret que empara l’aspiració a la independència dels Pobles i el meu Poble guanyaria molt o es realitzaria més bé doncs mira, potser que fem quelcom per a avançar cap a l’autodeterminació pas a pas. No, no. Es tracta del fet crucial que el Dret d’Autodeterminació és quelcom que descriu el Deure de fer-lo efectiu ara i aquí, sense donar-li més voltes i immediatament i que qualsevol altra opció equival a negligir el Dret o, amb més rigor, a negar tal Dret, tal com si a una dona maltractada se li aconsella que es calmi i que miri de fer les paus amb el marit-monstre.

Mentre que un Poble identificat com a subjecte amb Dret a assolir l’Autodeterminació, tal com en fa referència el Dret internacional, no exerceix aquest Dret, els beneficis que motiven que la llei existeixi internacionalment, simplement no es generen. I no és que no es generin només els beneficis pels membres d’aquest Poble sinó que tal negligència afecta a tota la humanitat. No assumir la responsabilitat legislativa d’exercir el Dret equival a violentar no només l’esperit d’aquesta llei si no l’esperit de la resta de les lleis, així com tot l’esforç i sacrificis de tants i tants homes i dones que, molts a costa de la seva pròpia vida, les han fet possibles: una negligència criminal en tota regla.

Catalunya és objectiva i subjectivament Objecte de Dret d’Autodeterminació i el Poble de Catalunya és objectiva i subjectivament Subjecte de Dret d’Autodeterminació. No hi ha cap raó que impedeixi que el Poble de Catalunya posi en marxa un procés constituent que serveixi de model d’emancipació per a tants Pobles allunyats de les seves millors possibilitats de reeixir; si de cas, qüestions de forma, totes subsidiàries.

En rigor, es tracta de donar-li forma al procés d’autodeterminació perquè l’emancipació efectiva esdevingui al més curt termini. I no al més curt termini possible, un paràmetre trampós on es barregen les mateixes creences limitadores que fixen els Pobles no emancipats a l’actual situació de dependència, sinó amb eficàcia, és a dir amb criteri d’emergència nacional, amb la mateixa determinació que s’empra per detenir un atracador in fraganti.

El Deure dels representants dels Pobles, a ulls de la humanitat sencera i envers el reeixir pendent dels Pobles no emancipats, és caminar les passes concretes que condueixen efectivament a la Declaració d’Independència del Poble que representen i al naixement de nous Estats independents en règim d’igualtat en el Dret internacional.

QUÈ VOLEN AQUESTA GENT?

Els partits dependentistes acusen Reagrupament i Solidaritat de no tenir un projecte clar per a Catalunya més enllà de la independència mentre s’atribueixen motivacions presumptament més valuoses, però resulta que els seus projectes venen subordinats a afavorir l’interès de la Cort de Madrid a imperar sobre Catalunya…

Em sabran disculpar però com que em sembla obvi que ningú pot afirmar que el millor reeixir d’un Poble s’aconsegueix en un règim de dependència, em venen algunes preguntes…

En la mesura que alguns partits encara no son o no es mostren obertament independentistes,

- per què no tots els polítics que es presenten a les eleccions per representar-me pretenen el millor reeixir possible pel meu Poble?

Altrament, si és que volen el millor reeixir pel meu Poble,

- per què no expressen directe i efectivament que tal millor reeixir no s’esdevindrà mai en un règim de dependència? S’amaguen d’alguna cosa? Tenen pors? Deutes?

- quina és la funció real dels partits que pretenen subordinar el millor reeixir dels catalans als interessos i criteri de la Cort madrilenya?

- a qui representen realment aquests partits si no son capaços de vincular el millor reeixir del Poble català amb llur independència econòmica i política?

I doncs,

- què volen aquesta gent? La submissió de set milions de persones? La capitulació d’una terra que incansable no para de fer brollar catalans?

- amb qui negocien aquesta gent de matinada? Amb qui passen comptes? Amb el Poble català no. Amb qui, doncs?

També em venen alguns precs..

Els partits que us presenteu a les eleccions per dirigir el meu Poble i que no preteneu el millor reeixir ni per a mi ni pel meu Poble us passegeu de dia pels meus carrers, però..

- què feu per la nit? Amb qui us lleveu de matinada? Qui sou realment? A qui representeu en tant que preteneu la meva dependència?

Els partits que dieu que no preteneu la meva dependència,

- per què no preteneu la meva independència obertament?

- teniu por de perdre alguna mena d’status? De què, si no? Teniu deutes? Feu-ne esment amb claredat per poder-ho assumir entre tots.

I els partits que sí preteneu la independència del meu Poble, si us plau proclameu que voleu el millor bé que és el reeixir. No hi ha ningú que no vulgui el millor reeixir. Tothom entendrà que reeixir i independència son valors sinònims si ho dieu. No tingueu por de les crítiques. Us diran que perseguiu notorietat, la cadira, que us voleu enriquir: us criticaran per allò que ja estan fent els que us critiquen. Torneu-los la pilota. Enfronteu-vos obertament, doncs dins l’estat de dret on som, la veritat guanya si tal veritat és proclamada. Ben clar i ben fort, que el reeixir del Poble és en mans del coratge dels que la intuïm i la fem saber.

La veritat només perd quan no és proclamada. Feu-ho:

- El millor reeixir de cadascun dels habitants de Catalunya i de cadascuna de les seves empreses és corol·lari de la independència política i econòmica.

En la mesura que tal evidència esdevingui pública, els propers representants del Poble que es reuniran al Parlament pretendran el millor reeixir dels seus representats i, en conseqüència, la primera cosa que acordaran serà declarar la independència política de Catalunya.

Altrament, si un partit no està d’acord en procurar el millor reeixir pel Poble que representa, és a dir si un partit pretén la nostre dependència, tal partit no ens representa legítimament, doncs respon a interessos aliens al Poble al qui ha demanat el vot.

L’argumentació exposada és inapel·lable. Useu-la a dojo. No us podran contradir i guanyarem. Guanyarà el Poble i reeixirà emancipat (reeixirem emancipats) per fi.

L’esperit guanyador

Celebro la determinació del Dr. Enric I. Canela, president de Suma Independència. →→

Si el sentit profund de les coses i la precisió en identificar-les son qüestions crucials, també és crucial copsar el significat de les formes. En els dilemes promoguts maquiavèl·licament, forces que de natural sumarien s’anul·len entre elles sense resoldre acords perquè la zitzània fomenta l’enroc de posicions ara antagòniques i negligeix les porositats que necessitem els humans per a comprendre els altres humans.

L’esperit sobiranista natural dels Pobles necessita urgentment veure clar quines son realment les argúcies amb les quals els Estats-Nació pretenen allargar els seus privilegis sobre els Pobles no emancipats, com son la divisió que tals Estats fomenten entre partidaris i contraris a la Independència, o com també ho son les crides a la unitat del Poble en la mesura que generadores de noves polaritats entre els que estan units i els que no, dilemes amb els quals l’Estat-Nació dominant es segueix fregant les mans o el famós divide et impera de l’Imperi Romà aplicat al sistema democràtic, on els grans beneficis que n’obté qui propicia com sigui la divisió de l’adversari polític evidencien que la divisió de l’independentisme no és connatural a l’independentisme si no induït pel seu rival, és a dir que la creença en que l’independentisme és políticament inútil, és falsa.

El concepte “Unitat” és, com l’amor, una conseqüència natural de les afinitats que hom cultiva en efecte, es a dir, no cal clamar per la unitat com no cal clamar per l’amor, si no cultivar les actituds i les accions que son característiques de l’amor i la unitat per tal com son genuïnes dels humans i de les seves agrupacions naturals, família, empresa, Poble.

Des d’aquest punt de vista hom veu clar que reclamar la Independència uneix molt i molt efectivament als individus que la reclamen però els allunya dels que no ho fan, un vel darrera del qual descobrir per fi com ningú no es troba còmode dins del vestit de Dependència, ningú-ningú. I és que, de fet, no cal reivindicar “unitat” als individus doncs com a Poble ja teníem la unitat, una característica dels Pobles per la seva pròpia naturalesa. La història ensenya que quan un Poble es troba dividit només és degut a què hi ha una energia de zitzània invertida en fomentar i mantenir divisió. En conseqüència dues qüestions son prèvies a l’acció reeixida d’emancipació: una, veure quines son aquestes divisions i qui en surt realment beneficiat en darrer terme, és a dir qui en surt més beneficiat que cap altre, i dues, desmarcar-se de les actituds i de les creences susceptibles d’alimentar la dissensió.

Aleshores, a l’entorn de la qüestió sobre quan es produirà la Declaració d’Independència de Catalunya, la perspectiva s’eixampla i hom veu per fi clar que a una banda del tauler democràtic figuren els dependentistes que treuen rèdits particulars de “la Dependència” envers l’Estat-Nació, que tals membres del Poble son escandalosament pocs (i covards) i, a l’altre banda, la resta dels membres no esquizofrenitzats del Poble, és a dir els “no dependentistes” que no qüestionen la naturalesa perfecte i Una del Poble.

A partir d’aquí, efectivament, si sumem guanyem, perquè la fita és desemmascarar els instigadors de les actituds que no pretenen el millor bé pel Poble i assenyalar-los com a malfactors envers el reeixir del Poble, quelcom crucial que no deixa a ningú ni indiferent ni desafectat si no triomfadorament unit i invulnerable.

LA ZITZÀNIA: Debats sobre la unitat entre Reagrupament i Solidaritat

Hi ha dues tendències amb les quals transitar per la vida, una més aviat triomfadora i un altre més aviat perdedora.

El caràcter perdedor creu en resultats electorals sotmesos a les limitacions de la llei d’Hondt, a les proporcionalitats i als percentatges mínims. Està clar, molt enraonadament en la lògica d’estadístiques mil i tan fonamentadament en romanços assenyats de tota mena que acaben convertint tals perdedors en els millors alfils de l’status quo.

Atrament, allà on el perdedor veu divisions, la visió triomfadora hi percep opcions polítiques normals com hi ha a tots els països democràtics.

La Catalunya triomfant és la que transmet als creadors de tal zitzània (seguiu el fil de la zitzània i hi trobareu al final els interessats en què veiem divisions en lloc d’opcions) el missatge pel qual ningú, cap interès, no té la capacitat de dividir al Poble català, que som un país normal i que com a tal país normal disposem de diferents opcions polítiques.

Doneu-vos compte que no és al nostre Poble a qui li interessa la polarització entre independentistes i no independentistes. Tal divisió és precisament l’estratagema de la zitzània. Hem de limitar-nos a just comprendre que alguns polítics (molt, molt pocs) son, en tant que dependentistes, infiltrats de l’Estat-Nació que defensen la seva primera font de recursos. Just tenir-ho en compte i ja està.

Aleshores podrem veure que el Poble de Catalunya disposa d’un estol de partits per escollir.

I és clau no fer cas a la lògica que sembla empentar l’enteniment a tornar a veure tals partits en funció de si son independentistes o no. Simplement, uns partits han sintonitzat amb el reeixir del Poble català més que uns altres.

Veiem-ho clar. Cap membre de cap del partits que es presenten a les eleccions es declararia obertament dependentista. Feu-ne la prova: en la mesura que pugueu, interpel·leu als candidats: “Si us plau, vostè, Sr. o Sra. Tal, pretén aconseguir que el Poble de Catalunya del qual vostè en forma part supediti el seu millor reeixir al criteri del Poble castellà i als interessos econòmics i territorials de la Cort de Madrid?” I comprengueu que qualsevol resposta que no sigui respondre encara que sigui matisadament SI o NO exemplifica la covardia personal de qui ha venut la seva honorabilitat a canvi d’afalacs al seu ego.

Si us plau deixem de perdre energia dirimint sobre la unitat o separativitat entre Reagrupament i Solidaritat doncs tal cosa la provoca l’ham de la zitzània del palangre espanyol. Ja es veurà què decideixen fer al final els seus impulsors.

Recolzem la valentia que ambdós han tingut d’obrir-se, donar la cara i fer un partit. Si vostè no es pot aguantar les ganes de criticar, munti un partit, doni la cara, exposi els seus diners, credibilitat i la salut del seu ideari públicament o, altrament, entengui que li està fent el joc a la zitzània espanyola.

Els dependentistes son pocs i covards. Mirem-los als ulls i fem-los saber qui mana a Catalunya.

Visca el Poble! Visca la Terra!

Ni els rucs celebren les bastonades

El Partit Popular de Catalunya ha anunciat que aquest any no farà ofrena en honor de Rafael de Casanovas, una decisió conseqüent amb el bàndol amb el qual el Partit Popular més s’identifica i que en rigor no és el de l’aleshores conseller en cap de Barcelona, màxima autoritat de la ciutat i cap militar contra el setge madrileny.

Malgrat la diferència de fons respecte dels altres partits, l’absència no impedirà la cita anual amb l’esbroncada que any rere any expressa la ràbia espiritual del Poble conquerit envers els qui, també en rigor i mal que els pesi, han pres el relleu dels antics virreis garants de l’imperi. I és que la ràbia és ben viva perquè també ho està l’herència de l’invasor madrileny, explícita quan ridiculitza els trets identitaris del Poble conquerit ordint i fent córrer la falsa creença que la Diada Nacional de Catalunya d’alguna manera celebra una derrota.

Tal argúcia atempta contra el valor de la Pau arrelat al sí dels Pobles, doncs la Diada i l’Himne Catalans celebren la virtut comuna dels Pobles naturals que cap força, per bel·ligerant que sigui i per bé que aconsegueixi vèncer a la batalla, mai no aconseguirà destruir l’ànima natural del Poble.

En efecte, lúcidament ubicada el dia de la derrota més transcendent, la Diada no la celebra (òbviament) sinó que recorda el futur d’una Catalunya certament rica i plena d’homes que al 1714 no volien ni anar a la guerra dels madrilenys ni allotjar al seu exèrcit i que avui com aleshores estan compromesos en foragitar de la terra que els acull qualsevol mena de bel·ligerància, en favor de la família, del treball i de la dignitat: els defensors de la terra son els  compromesos en restablir la intimitat del Poble amb la terra catalana que Madrid ha pres la costum de violentar i en tornar-la a treballar en Pau i llibertat, la qual és la primera prioritat del tots els Pobles per la seva pròpia naturalesa.

Per qualsevol Poble, el fet que hi hagi un Estat-Nació que li administri la terra o que fins i tot l’hi espoliï ve subordinat a la Pau. Els Estats-Nació, per la seva pròpia naturalesa patriarcal i pseudo-imperial, no poden de cap manera comprendre la transcendència de tal actitud de renuncia explícita a accions bel·ligerants, per això nèciament se n’enfoten interpretant que aquí som tan rucs que celebrem les derrotes.

La cordialitat que procuren els Pobles no emancipats envers els Estats-Nació que alhora els subjuguen fa evident la radical identificació dels Pobles naturals envers la Pau i el Perdó; en contrast, l’homenia i el masclisme d’uns segons que confonen (fins i tot fan mofa de) la tendència natural de Dones i Pobles envers conciliar, interpretant com una feblesa quelcom que és conseqüència de la fermesa que atorga la confiança en la pròpia creativitat i emprenedoria, la mateixa fortalesa que, segons que il·lustra la Bíblia, permetia a Jesús de Natzaret oferir l’altra galta, on l’agressor mai no té cap poder sobre la integritat de l’ésser genuí d’una persona o, com el cas de demà, d’un Poble que expressa ràbia genuïna cada 11 de setembre.

En la mesura que acreix el grau de consciència d’ésser (Persona o Poble),  decreix la tendència a responsabilitzar l’altre envers el propi esdevenir;  aleshores, conciliar i expressar perdó no és quelcom que sorgeix d’una voluntat resignada, tal com convida a entendre el concepte de perdó la patriarcalitat pseudo religiosa, sinó que és corol·lari del sentiment d’autoafirmació, ja sigui el nacional dels Pobles o el de la Dona com a subjecte de Dret.

En contrast, l’Estat-Nació agressor, el masclista i com a tals i per la seva pròpia naturalesa les institucions madrilenyes, fonamenten la seva autoafirmació diametralment lluny del seu ésser més íntim: en adquirir i posseir.

El conflicte està servit. I és irresoluble dins del paradigma.

Que hi hagi Pau és mèrit dels valors naturals del Poble, del Poble català en aquest cas. Que hi hagi conflicte és mèrit de l’agressor que treu benefici de ses possessions, de l’històricament documentat Madrid agressor de Catalunya, en aquest cas.

Qüestions no negociables

Només a l’abast de mites com Francesc Viñas (1863-1933), a la carrera operística s’hi dona una de les fites més difícils de conquerir i cap a on cal orientar la energia per a reeixir en objectius d’excel·lència: l’equilibri entre la més alta perfecció tècnica i el coratge en estat pur. Qui va assistir al darrer Werther d’Alfredo Kraus al Liceu sap bé que l’insigne tenor (epd) va desenvolupar la vessant tècnica de la veu mercès a un coratge infinit; a l’altre pol, Plácido Domingo, amb més de quaranta anys submergint en generositat als espectadors de tot el mon, ha fet del coratge una tècnica de precisió infal·lible.

Les carreres polítiques (i les juristes) no son alienes al condicionament que suposa la manca d’equilibri entre tècnica i coratge per aconseguir l’èxit genuí i on l’exclusió de qualsevol d’ambdues condueix inexorablement al fracàs. Però mentre que a la òpera, assaig de realitat, quan la tècnica no està a l’alçada del coratge només sobrevé un gall o un enutjós to nasal quan l’afany tècnic narcotitza la vitalitat, a la vida real sembla que un Garzón ofuscat de coratge justicier arruïnarà la seva carrera al no atendre prou certes qüestions tècniques, mentre que a l’hora, el sotmetiment a l’imperi de la forma, origen de la prepotència (no-potència, no-coratge), impedirà resoldre certs conflictes enquistats al TC.

Resoldre la qüestió de l’Estatut al TC seria fàcil si el coratge tingués el seu lloc a la jerarquia de valors del TC, però la pròpia naturalesa de tribunal no judicial i si polític, que desafia la separació de poders exigible legalment des de Rousseau, comporta que els ponents escollits per a tal tasca pateixin, en sintonia amb la institució, un important desordre jeràrquic a l’escala de valors. I com a totes les jerarquies de valors desendreçades, un dels primers valors que cauen a canvi d’elevar-ne altres injustament és la humilitat, la manca de la qual (i per tant de coratge) els impedeix resoldre que, efectivament, el text de l’Estatut és incompatible amb la Constitució espanyola però que malgrat la evidència no poden declarar-lo inconstitucional perquè l’objecte (l’Estatut) reflecteix la voluntat (d’un percentatge elevadíssim) del Poble i, tal com la Constitució explica, per damunt del Poble (expressat en sufragi, bla, bla,) no hi ha cap poder facultat per a contradir-li la voluntat. Y el TC no n’és una excepció.

A les hores, perquè dimonis el TC no fa explícita aquesta incongruència?  I també, perquè no ho fa cap dels representants polítics?

Efectivament, manca el coratge necessari per a enfrontar les qüestions que tal gosadia implicaria, com ara retornar el redactat de la Constitució al Congrés, entre altres. Però mes enllà de la qüestió que hom obvia (com al·lucino!) a saber, que el reconeixement de Catalunya com a Nació és suficient argument de càrrec per a exercir el dret i el deure (també d’Espanya) de reconèixer l’autodeterminació del Poble de Catalunya, afloren algunes consideracions tampoc gens menyspreables:

1. La estratègia política basada en negociacions subterrànies per anar avançant cap un més gran autogovern està implosionant.

2. L’afany prioritari per a representar l’equilibri de centralitat política que s’atribueix tot partit que vol governar(-nos) ha distribuït la classe política catalana entre els dos plats de la balança parlamentària, deixant buida d’intenció política la sageta que assenyala l’equilibri centrista ambicionat per tots, de manera que avui el lideratge català només és el resultat de sumes i restes de tensions: a un plat de la romana, PP, Ciutadans i Iniciativa fan pes per a una Espanya al servei de la cort madrilenya mentre a l’altre plat, convergents, socialistes i esquerrans fan pes per a allargar ad aeternum les tensions Catalunya-Espanya que tant de sentit donen a la seva oferta professional.

3. Aquesta prioritat per a contraposar i no per a liderar torna als dirigents de Convergència i d’ERC inconseqüents respecte dels estatuts als qui es deuen, a saber, el punt a) del Títol Preliminar dels Estatuts de CDC, diu explícitament que l’objectiu del partit és “assolir i desenvolupar la plena sobirania nacional” de Catalunya, i similarment a ERC. En cap cas parla d’assolir i desenvolupar un estira-i-arronsa lamentable amb les institucions nascudes dels interessos de la cort madrilenya en la forma del compromís-mutu-ple-de-serenor que entre tots han promogut.

4. És obvi que aquesta estratègia pseudo-negogiadora, mai percebuda com una eina de força pels diferents governs espanyols i si com a confessa submissió a llur preeminència, impedeix donar pas a un lideratge el repte del qual sigui subordinar l’acció política a un calendari  on ”assolir i desenvolupar” estigui realment referit a “la plena sobirania nacional” és a dir, a liderar l’execució d’un projecte legal pel dret d’autodeterminació a l’empara de la legislació internacional.

5. La inèrcia que ha creat treballar només per anar tirant sense mai discutir la legitimitat dels interessos de la cort madrilenya a Catalunya és ja avui tant omnipresent i executiva que els polítics catalans en actiu no perceben la fina línia que separa el naixement de Catalunya com a nou Poble-Nació de l’actual dependència.

6. La manca de lideratge, entès com la força (humana) que guia el reeixir (en aquest cas del Poble) de Catalunya i simbolitzat per la sageta intranscendent de la balança romana on s’(in)disposa el Parlament, fa evident la manca de gosadia, de coratge personal, dels professionals de la política catalana, quelcom patètic que a l’Scala de Milà sí seria protestat abrumadorament, tal com va experimentar en pròpia pell el mediàtic i (sembla que) guapíssim tenor Roberto Alagna, foragitat pel públic (a Itàlia el públic d’una òpera equival al Poble) a les poques notes de la cèlebre “celeste Aïda”, l’ària que inicia la innegociable òpera de Verdi.

7. Finalment, ja que citem qüestions que no son negociables com ara el coratge per a cantar l’Aïda, sembla que els professionals de la política catalana no s’han adonat que hores d’ara l’Estatut és legal i vigent, la qual cosa implica que Catalunya és legalment una nació (europea) que no ha estat reconeguda oficialment perquè (mandrosos ells) no s’han arremangat. És a dir, amb l’Estatut a la ma, la obligació dels polítics que públicament i amb tanta suficiència defensen la validesa de l’Estatut és reclamar el reconeixement internacional de Catalunya com a Nació, tal com va ordenar el Poble de Catalunya en referèndum, una tasca que, irresponsablement, emparats això sí en infinites racionalitzacions, no estan executant en efecte, la qual cosa només s’explica atenent a que la pròpia naturalesa de les entitats representatives sorgides des de la cort de Madrid empeny a les persones que s’hi vinculen, tal com passa amb tant alt grau d’evidència a la institució jurídica amb els jutges, cap a posicions si no d’extrema dreta (com la que tombarà de facto la llei de memòria històrica, contant amb la vergonyant connivència parlamentària) a figurar com a instrument sense personalitat del més ranci reaccionarisme.

Maltractaments, Minories i Dret d’Autodeterminació

La classe política actual mai promourà la independència de Catalunya doncs les transformacions polítiques sanes (reeixides) neixen i es desenvolupen al sí del Poble, és mes tard que la tasca legislativa segueix la onada per a establir les noves articulacions. Entendre que la política és motor de res és una ingenuïtat ciutadana induida pel deliri egòtic dels polítics que sí es creuen motor de quelcom.

L’exemple del poble Nokia n’és paradigmàtic: en la mesura que els nous temps han requerit de noves solucions la creativitat natural del Poble les ha generat: des de la simple tala dels boscos, la història del poble de Nokia (i per extensió tot el Suomi) és un seguit d’iniciatives pioneres, reeixides i capdavanteres com l’aprofitament de la polpa de la fusta per a fer paper, noves aplicacions pel cautxú i els seus derivats, sabates avançades, optimització de l’aprofitament de l’energia hidroelèctrica, innovacions contínues sobre cablejats i el desenvolupament de la indústria de les telecomunicacions la major part de les patents de la qual li corresponen a un poble anomenat a tot el mon. L’estat Finlàndia és la història d’un Poble, el Suomi, que dona nom a un país realitzat.

Catalunya no és un Estat perquè no té esperit d’Estat sinó de Poble. És per això que mai no ha generat prou força per a constituir un Estat, perquè per a un Poble el valor Pau és irrenunciable, no inclou la lluita sinó estar-se per la terra, per la família, com diu l’himne català: “segadors, defensors de la terra, bon cop de falç”: per a qui no es sent genuí fill d’un Poble, el cop de falç va dirigit a l’enemic, però per a qui la integritat de la persona i de les seves agrupacions naturals com la família i el Poble son el seu alè, el cop de falç, el bo, està dirigit al blat, a la feina de cada dia necessària per a que els fills gaudeixin de prou seguretat i recursos com per a reeixir.

Reeixir és la fita natural de les persones i de les seves associacions naturals: família i Poble. Reeixir és la manera natural de realització que empeny endavant mentre hom pot fer-ho sense subvertir el valor principal: la vida, doncs quan la vida no està en perill, la creativitat del poble genera nous espais de poder i autonomia que emparen la Creativitat, que és la principal eina de desenvolupament i evolució, una activitat molt delicada que demana d’un espai de seguretat on no perilli el Ser, on la confiança i el respecte ompli l’atmosfera dins de ses fronteres per tal d’aconseguir cada cop millor emancipació.

L’augment de la demanda explícita d’emancipació d’avui es deu a que la vida no està en perill i sorprèn perquè és la primera vegada que es dona aquesta circumstància en tota la història documentada de Catalunya.

El grau d’emancipació d’un poble corre paral·lel al grau d’emancipació de les persones que l’integren; indistintament l’un alimenta l’altre. La emancipació és la clau, de manera que si hi ha quelcom fiable que serveix de guia,  és quelcom orientat a satisfer la emancipació a tots els nivells, en el sentit que cada pas individual o grupal vers l’emancipació produeix un pas endavant en la emancipació del Poble sencer. De fet, no és possible un esforç directe vers la emancipació d’un concepte genèric i abstracte com ho és Catalunya, però sí son possibles els esforços individuals i grupals envers la pròpia emancipació. Fins i tot les lleis internacionals que recullen el dret d’autodeterminació estan fetes sota l’esperit de cercar la evolució dels humans cap a on “ésser” i “humà” no siguin un contrasentit.

A l’àmbit polític català, la serenitat que atorgava el compromís mutu i la seguretat del pacte va ser l’hàbil estratègia que va utilitzar en Jordi Pujol entre 1980 i 2003 per a negociar amb el govern d’Espanya a favor de Catalunya en un temps en què el perill de recessió cap a l’autoritarisme militar era evident. Com a eina de força, l’estratègia estava basada en atribuir a Catalunya la denominació de “minoria” dins de l’estructura política espanyola. El govern de l’Estat-Nació espanyol sabia que la ONU promovia qualificar com a “minories” als pobles dotats de forta personalitat per a evitar que s’autodenominessin “pobles” i en conseqüència reivindiquessin l’exercici de la lliure determinació que la mateixa ONU regula, per tal de garantir estabilitat política, tot defensant les integritats territorials dels Estats-Nació.

Així, “minoria” va ésser sinònim de la representació política catalana no integrada a organitzacions polítiques d’àmbit estatal a les Corts de Madrid. Denominar “minoria” a la representativitat del poble de Catalunya era per una banda fàcilment assumible per la opinió pública espanyola i per un altre era molt difícilment justificable negar, des de l’estat espanyol, el dret d’ésser considerat al menys com una minoria. Jordi Pujol tenia molt pressent que les organitzacions internacionals com la ONU havien desenvolupat la significació de “minoria” en diferenciació amb el concepte “Poble”, el qual està més proper a ésser considerat un objecte amb dret legítim a la autodeterminació, malgrat que per oposició les minories quedaven excloses del Dret a la Lliure Determinació, la qual cosa era balsàmica a Madrid. No obstant, Pujol sabia que hi ha nombroses iniciatives com les de Pablo de Azcárate, alt funcionari a la secció de minories de la Societat de Nacions, que equiparava “minoria” amb “nació”, de manera que en la mesura en que la “nació” es pogués considerar “Poble”, les minories podrien reclamar el Dret de Lliure Determinació. Altres corrents dins de la mateixa ONU, com la de Buchheit, considerava la accepció protectora del terme, al afirmar que les minories no son Pobles per se però sí ho son en potència, preveient que si una minoria fos públicament menyspreada, adquiriria la categoria de Poble oprimit i se li atribuiria el Dret de Lliure Determinació.

També jugava a favor de Catalunya la proposta d’en Pujol de la denominació “minoria” la disposició d’una Comissió de Juristes de la ONU que va afirmar que una minoria podria, como últim recurs, separar-se de l’Estat-Nació del que formés part si es veiés sotmesa a opressió, la qual resolució esdevenia un escut de seguretat presumiblement inviolable i per tant una posició de força del Poble català envers Espanya. Per en Buchheit, la resolució 2625 (XXV) reconeix aquesta possibilitat, doncs protegeix la integritat territorial dels estats que representen al conjunt de la seva població, és a dir, si una minoria és víctima de discriminació o violacions de drets, aquesta minoria podria qualificar-se com a Poble i exercir, en conseqüència, el Dret d’Autodeterminació.

Però tant esforç en dissimular la submissió per a no temptar la reactivació dels valors d’homenia i conquesta de la Cort Madrilenya ha esdevingut innecessària des del moment en què l’amenaça militar és impossible i la garantia de seguretat dels ciutadans de Catalunya absoluta, de manera que la brillant actitud d’en Pujol a pocs anys de la mort del dictador, resulta a 2010 en una impostura que només genera ressentiments a ambdós costats de l’Ebre i que retrata una manca de gosadia que, definitivament ja no cal en un marc on l’agressió militar no només seria de molt difícil justificació, sinó que convertiria al Poble català de facto en un subjecte de dret, sotmès per l’ús de la força i la ocupació militar d’una potència ara, ja, estrangera i, per tant subjecte del Dret de Lliure Determinació automàtic, tal com afirma la resolució de la ONU 1415-XV de 1960, tal i com es reconeix implícitament a l’article primer dels Pactes Internacionals De Drets Humans adoptats per la ONU a 1966 i explícitament a la resolució 2625-XXV de 1970, on afirma que “el sotmetiment dels pobles a la subjugació, dominació i/o explotació estrangeres constitueix una violació del Principi de Lliure Determinació”

Així les coses, el que fóra exigible del legislador català és executar, sense més aplaçament que el derivat de les concretes negociacions de traspassos de poder, el Dret d’Autodeterminació del que Catalunya és subjecte de ple dret. No fer-ho així, sense ajornaments, és negligir una llei bàsica, com quan davant la agressió masclista s’actuava amb condescendència o fins i tot mimant a l’agressor: quantes dones involucrades en una relació disfuncional treien importància a l’actitud del masclista amb què convivien assegurant que si bé el marit li pegava ho feia fluix!

L’esperit amb el que els darrers temps es redacten les lleis, sobretot les més aviat genèriques, incideixen explícitament a assenyalar un equilibri entre els drets i els deures dels individus a qui la llei va dirigida, un plantejament basat en què els deures es deriven dels drets o sigui que és un deure exercir un dret reconegut.

La prova de foc de la vocació d’universalitat d’una llei és comprovar si el deure d’exercir el dret que legisla aporta un bé indiscutible i si no és el cas doncs haurà de rebaixar les pretensions d’universalitat per a no ésser considerada una llei pretensiosa. Això ja es fa de facto amb moltes lleis, però no a totes i no des de sempre. Les lleis que condemnen la violència masclista no s’han acomplert des de sempre perquè no estava assumit el deure d’exercir el dret. No fa massa anys, la dona maltractada sí sabia pregonament que no havia d’ésser violentada, el que passava és que no assumia el ser deure d’exercir el dret d’ésser respectada. No assumir aquest deure envers ella mateixa comporta un munt de conseqüències negatives a ella i a la resta de la societat, fins i tot al mateix agressor, que s’autointerpreta convidat a un espiral viciat. Totes les parts en els conflictes tenen la seva parcel·la de responsabilitat i aquesta s’exerceix assumint el deure de fer efectius els drets que la humanitat ha anat palesant a resolucions de Dret Internacional com les de les Nacions Unides. Els drets no haurien de servir només per a jutjar a qui no els ha respectat sinó per fer aplicar aquests drets on no son vigents, encara que no sigui al propi domicili. És un deure fer respectar els drets dels infants per tots els mitjans possibles. Hom ha de fer quelcom efectiu si un nen és menyspreat (per bé que sigui poc menyspreat cal fer quelcom efectiu), en la seva autoestima o en la consideració del seu talent, cal impedir-ho per tots els mitjans possibles doncs, entre altres coses, aquest infant és la societat de demà.

El mateix passa amb el Dret d’Autodeterminació dels Pobles. No és que com que resulta que hi ha un dret que empara l’aspiració a la independència dels Pobles i el meu Poble guanyaria molt o es realitzaria més be doncs mira, potser que fem quelcom per a avançar cap a l’autodeterminació pas a pas. No, no. Es tracta de que el Dret d’Autodeterminació és quelcom que descriu el deure de fer-lo efectiu aquí i ara, sense donar-li més voltes i qualsevol altre opció és negligir-lo, tal com si a una dona maltractada se li aconsella que es calmi i que miri de fer les paus amb el marit. Mentre que un Poble identificat com a subjecte amb dret a assolir l’Autodeterminació tal com en fa referència el dret internacional no l’assumeix, els beneficis internacionals que motiven que la llei existeixi no es generen. Beneficis no només pels membres d’aquest Poble sinó per a tota la humanitat. No assumir la responsabilitat legislativa d’exercir el Dret equival a violentar la mateixa llei i tot l’esforç i el sacrifici vital de tants i tants homes i dones que l’han fet possible, una negligència en tota regla.

Catalunya és objectiva i subjectivament un Objecte de Dret, i objectiva i subjectivament un Subjecte de Dret. No hi ha cap raó per impedir que el poble de Catalunya posi en marxa un procés constituent. De manera que es tracta de donar-li forma al procés que esdevingui al més curt termini, no al més curt termini possible doncs aquí deixem que entrin en joc les mateixes creences limitadores que col·loquen a Catalunya en l’actual situació de dependència, sinó urgentment com quan cal detenir un atracador in fraganti, és a dir caminar els passos que condueixen efectivament a la Declaració de Independència de Catalunya.

Una tuneladora sense assegurança circula pels carrers de Barcelona

Aquesta nit el meu Poble encendrà vint mil espelmes. Vistes des del cel vestiran una aurèola protectora al voltant del Temple que naix, segons que l’anomenava en Maragall.

Els dirigents polítics i econòmics que manen el meu Poble, els mateixos que impedeixen que el meu Poble gaudeixi de la mateixa independència de la que gaudeixen Pobles en tot iguals al meu, afirmen que les obres de l’AVE son convenients i segures pel Temple de Gaudí, la qual cosa genera un altre enfrontament al meu Poble que mentre es dessagna de zitzània veu impotent com una colla d’empresaris amb seu a Madrid es fan d’or construint la opció més cara entre les possibles mentre que generen deutes mafiosos envers una colla de polítics mal follats.

Ai, com envejo els Pobles que no pateixen contradiccions entre identitat i autogestió, com els alemanys o els luxemburguesos, on les fronteres del seu Poble son respectades per a saber on comença i on acaba, no com aquí on no preservem les coses valuoses lliurats com estem a la cobdícia inafartable de la Cort madrilenya que actua impune amb la tàctica favorita dels abusadors (dels violadors): els fets consumats.

Tot abusador compte amb que el sotmès no farà seva la veu perquè ja procura que el sotmès no sospiti que te veu. Però com totes les trampes, aquesta bestiesa te un punt feble que la farà saltar pels aires. Els responsables administratius de tunelar els fonaments de la Sagrada Família, fent equip amb els interessats a compte de lucre, s’emparen en l’absència de risc envers la integritat del Temple que naix, tot i que els “responsables” de valorar que aquest risc és nul han estat, curiosament, els mateixos interessats en executar la obra, no pas una companyia d’assegurances professional.

Les assegurances responen del Valor assignat a les coses. Que el Temple no tingui una pòlissa que n’asseguri el risc implica que fins ara el Poble a qui pertany ni la valora ni li adjudica valor, és per això que està en risc.

I doncs, podrien els executors aconseguir una pòlissa que assegurés el Temple? Si o no? Hom està obligat a assegurar la vivenda hipotecada, el cotxe, les actuacions musicals per si plou, les collites per a poder-les vendre al mercat de futurs, fins i tot a  assegurar uns diners als fills a compte de la pròpia mort.

Al posar nom a les coses que hom estima en concreta el valor i es faculta a pronunciar les paraules de poder que dilueixen l’opressor i obren les portes al reeixir del talent natural de persones i Pobles; l’alliberador … no tens poder sobre mi… brolla de l’ànima en observar el punt dèbil que tot abusador ofereix a l’observador quan qüestiona la validesa de les creences imposades.

Si com afirmen els executors no hi ha risc pel Temple, qualsevol companyia els oferirà una pòlissa per a cobrir un risc inexistent. Una pòlissa d’assegurança pel Temple que naix seria el punt d’encontre entre les posicions enfrontades. Però, qui posarà el cascavell al gat? Qui en farà una taxació professional que resolgui primer quan val el Temple? Sí, quan val?  Hi ha cap empresa de taxacions immobiliàries capaç de taxar el Temple que naix? O potser cal contractar a Sotheby’s?

És una companyia d’assegurances que es jugui el seu patrimoni qui ha d’assegurar que el risc pel Temple és nul, no qui treu rèdits de l’execució de l’obra i que si an mal dades (s’esfondre el Temple) no perderàn res més que una dignitat rehipotecada.

A partir d’avui, de la llum de les vint mil espelmes, per afirmar que el risc d’esfondrament del Temple no existeix caldrà certificar-ho amb la corresponent pòlissa d’assegurança. O dit d’un altre manera, si els executors de l’obra no aporten una pòlissa d’assegurança vol dir que el Temple està en situació de risc i en conseqüència cal aturar la obra judicialment.

Avui, vint mil espelmes de claror il·luminen el voraviu (el cul) als matats dels polítics que faciliten el lucre de quatre empresaris madrilenys, avui el Poble atura l’obra, nega qualsevol indemnització per les pèrdues econòmiques de les empreses implicades i comença a fer efectiu el poder que li és propi, el poder que només tenen els Pobles emancipats.