La ruptura 1: L’Espanya narcisista

Quan la sintonia que alimenta la unió fracassa sense remei es desfiguren els vincles i les relacions es converteixen en la imatge inversa de l’encís: el cau de l’aversió i del fàstic que moltes parelles trencades experimenten l’un per l’altre fruit de sentir-se atrapats i presoners en una relació que ara no s’escolliria iniciar.

Igual entre pobles que entre parelles, cal esperar que  el dominador defenestrat generi sentiments de dolor moral a rel d’una ruptura que contraria la convicció de validesa dels valors que predominen a les societats patristes i que fan possible les relacions de domini. Afortunadament el dolor moral serveix a l’elaboració del dol per una pèrdua irreparable i fa possible que la saviesa innata de la part ara rebutjada surti reforçada i guareixi l’efecte perniciós que genera mantenir en el temps una actitud de prepotència incompatible amb el progrés i la prosperitat.

A l’hora, la segregació guareix a la part sotmesa de les relacions i entre els habitants dels pobles emancipats de l’antiga presumpció de ser culpables de quelcom derivada de la penosa tasca d’haver de reclamar constantment alguna part del que com a poble sotmès ha de lliurar sota imposició i sense queixa a l’administració de l’Estat-Nació, l’èxode econòmic, un desfalc amb dret a llei facilitat per una experiència de viva sensació d’amenaça: per pura por.

La inevitable ruptura de les relacions de domini asimètriques es fa palesa al observar l’ ànsia dels Estats-Nació per a continuar amb les unions caduques que els donen sentit, una obsessió equivalent a la que desferma la violència de gènere per tal de mantenir com sigui un amor no correspost malgrat es tracti d’una relació turmentant i mútuament destructiva. La fixació dels masclistes i dels Estats-Nació per tal d’allargar en el temps el domini sobre les seves conquestes manté viva la flama que els recorda gloriosos passats de preeminència malgrat que basats en la força bruta de les armes i en l’avarícia amb la què espoliaven salvatgement les seves conquestes.

La ferma creença en la unitat que amb més o menys tensions subjuga pobles com l’andalús, el kurd, el català o el basc, roman avui un ideal tenaçment arrelat a l’imaginari polític col·lectiu com si de quelcom indiscutiblement perfecte es tractés. Al masclista com l’Estat-Nació, tal fixació obeeix a una necessitat patològica d’apercebre’s especial, atractiu, masculí i poderós encoratjada per l’esperit competitiu propi de l’estratificació patriarcal. I el convenciment de que la unitat territorial dels Estats-Nació és una necessitat transcendental no és una creença innòcua; de fet, respon a la necessitat d’alimentar expectatives tipus imperi que per excessives i inabastables, són font inesgotable de desil·lusió i ressentiment, de manera que requereixen d’esgotadors esforços per a realimentar-ne l’encís amb cops d’efecte com ara celebrar la sumissió de pobles (nacions en potència) davant dels quals, a causa del complex d’inferioritat que irremissiblement genera cultivar actituds competitives com l’imperialista característica dels Estats-Nació, se’n senten inferiors.

Com a les històries d’amor més desafortunades, la jerarquia de valors de la part dominant (l’Estat Nació, l’home masclista) dificulta un divorci que deriva en processos contenciosos on sovint surten a la llum trets neuròtics característics de processos psicològics més o menys patològics que han interferit la capacitat d’estimar i per tant de conviure amb harmonia; d’ells cap és tan paradigmàtic com el narcisisme. És fàcil diagnosticar una afecció narcisista mitjançant un examen psicològic de les actituds dels Estats-Nació provinents d’antics imperis i més al comparar-les amb les actituds dels pobles que cultiven valors alternatius als de la homenia i la superioritat, actituds de les que en son al·lèrgics doncs els hi recorden les pròpies limitacions, sobretot la poca disposició a treballar tant i tant be com ho fan els pobles dels quals en recapten els bens.

L’afecció narcisista dels Estats-Nació també es verifica en constatar (i aquí fa d’exemple el cas paradigmàtic d’Espanya) que malgrat l’ingent mal comès a diversos pobles europeus, sud i centre americans, al poble sefardita i a l’andalús, basc i català, no compte la història d’Espanya amb cap episodi de disculpa ni de reparació institucional envers les seves víctimes. Com qualsevol psiquiatre corroboraria, és la condició narcisista la que inhabilita als Estats-Nació provinents d’antics imperis a percebre als pobles no autodeterminats com un ésser a part, un condició prèvia imprescindible per tal de sentir envers ells empatia, una facultat de la intel·ligència social que es produeix de forma natural en posar-se genuïnament al lloc de l’altre i aconseguir confiar, acceptar-ne la intimitat, lliurar-se’n i gaudir-ne.

En estreta relació amb el narcisisme, un altre condicionament greu que erosiona les unions sense remei és la gelosia, en igual dissort per a gelosos i víctimes quan es combinen amargament la tendència a la possessió i la desconfiança als escenaris on es generen els atacs de gelosia patològica iniciats com a resposta adaptativa prototípica de la part de la relació lliurada a la cultura patriarcal, la dominant, més habitual en els homes perquè els homes acumulen més característiques patriarcals malgrat que calgui augmentar la perspectiva per a veure la gelosia com un fet social que es dóna a una comunitat on tan masclistes són homes com dones per a considerar el masclisme com un tret social. Malgrat hi hagi implicats membres concrets d’una comunitat que poden fins i tot morir assassinats per la seva parella o ser els jutjats com a culpables, és la comunitat, la cultura de la qual és masclista, la que es lliura als valors que la fonamenten en el decrèpit ordre patriarcal, de manera que l’actitud conciliadora esdevé paradoxal davant de subordinacions que mantenen en el temps relacions entre pobles sense estat i els Estats-Nació que fan de patriarca d’unions asimètriques que per la seva pròpia naturalesa fomenten i reforcen la presència al mon de la mateixa cultura patrista que nega els valors fonamentals

• dels pobles no autodeterminats,
• de les dones víctimes de violència masclista i
• dels nens afamats que moren a milers diàriament.

Tot plegat, el fruit amargant d’una organització consensuada en mantenir un equilibri no paritari on la Cultura de la Pau i la Cultura de l’Excel·lència no troben prou espai de llibertat per a realitzar-se al millor be de l’evolució d’un mon que necessita d’ambdues urgentment.

El major respecte pels valors femenins característic de les societats més genuïnament modernes com les nacions emanades del seu Poble natural fomenta l’adopció d’actituds equànimes davant de fets que la cultura masclista interpreta com un afront.

Davant de les actituds intel·ligents amb les que es condueixen les persones no masclistes i els Pobles-Nació, resulta del tot anacrònic considerar “justificats” o “impulsius” els actes de violència física, verbal o cultural, que son els principals arguments operatius del recel i de la suspicàcia patrista destinats a mantenir activa per tots els mitjans possibles una jerarquia de valors on la homenia i la conquesta mantinguin un lloc preeminent davant dels Pobles dominats o de les dones que pateixen maltractament masclista. La part dominada, a causa de la seva sensació d’estar sempre donant i sacrificant-se en el constant temor de ser abusada o fins i tot castigada, genera en el seu interior profunds sentiments de rancúnia i una ànsia desmesurada de reconeixement que fastigueja l’altre, desfermant així una espiral viciada més. Els conflictes de poder transformen la reciprocitat en lluita per a ser el primer i guanyar, d’aquí l’afany per acumular poder ja sigui primitiu (militar), sofisticat (legislatiu) o esportiu.