El major grau d’independència econòmica de les dones actuals respecte les seves mares, la prosperitat de les empreses que prioritzen motivacions més subtils que no les remuneratives i la bonança social dels Pobles esdevinguts Estat son realitats més enllà de l’abast de la cultura patriarcal i dels seus valors de poder i de domini. A l’inrevés, la predisposició a exercir poder i domini erosiona l’harmonia a les parelles, entre els departaments de les organitzacions i al sí dels Pobles, mentre que justifica la utilitat militar i les estratègies legalistes-comercials contràries al respecte vers la Cultura de la Pau.
Les relacions respectuoses entre persones i Pobles rebutgen els extrems de submissió i domini, no com passa entre els Estats-Nació i els Pobles per ells administrats, on la reciprocitat que es pretén harmoniosa és imposada en vertical, on la obsessió per assolir ideals i expectatives d’impossible perfecció només produeix pseudo-mutualitats com la que el dictador Franco va aconseguir imposar durant varies dècades seguides, tot plegat la repugnant conseqüència d’alimentar valors com els d’homenia i conquesta que la dinàmica patriarcal emfatitza com a valors inequívoca i genuïnament ara espanyols, ara mexicans, ara iranians…
En un exemple grotesc de la imposició dels Estats-Nació envers els Pobles, hom pressuposa apatia al Poble andalús, un menyspreu dirigit al mateix ésser de les persones andaluses. L’apatia, un greu condicionament que en psiquiatria es considera un recurs fisiològic davant de la frustració en resposta adaptativa envers la manca de recursos per a fer front a quelcom que es percep com a més poderós que un mateix i per tant una reacció emocional a l’àmbit de la por, en el cas andalús la inocula la gota malaia que representen els valors patriarcals que la violència cultural de l’Estat-Nació espanyol imposa per damunt de les característiques que tant abunden al caràcter andalús com ho són la predisposició a l’alegria, a l’harmonia, la inspiració i la sociabilitat, habilitats de les quals el poble andalús n’és mestre eminent però que dissortadament la violència cultural castellana adscrita a la homenia arracona al cante hondo o a la comèdia en tant que valors tradicionalment associats a la feminitat i en conflicte amb la prepotència que traspua del caràcter imperialista dels Estats-Nació.
Les conseqüències d’aquesta agressió genèrica es detecten al voltant de l’apatia. La lamentable afició a l’alcohol, tant popular a Andalusia, respon no tant a motius d’evasió com sí a un recurs de l’innat talent artístic andalús per tal d’esvair el coercitiu esperit crític patriarcal. La perversió provocada per la conquesta castellana alimenta una ambivalència salvatge dins mateix del poble andalús envers l’homenia, en la paradoxa d’un poble que pren alcohol per a mostrar-se dur, el mateix alcohol que a l’hora desinhibeix el control patriarcal pro-crític sobre la creativitat i la inspiració i que a l’hora acaba per inhibir la sensibilitat intel•ligent que si imperés impossibilitaria el masclisme.
És objecte observable el perjudici infringit pel masclisme i la cultura de domini i conquesta que els Estats-Nació promouen abastament contra la terra i contra els qui l’habitem al llarg dels darrers 6.000 anys. En aquesta consciència, materialitzar una Europa de Pobles-Nació federats on es resolen la majoria de mancances político-econòmiques no és cap quimera. L’esperit que alimenta l’independentisme pretén una organització humana post patriarcal on es prioritzi la paritat entre homes i dones i entre els pobles, el planter d’un inusitat albir de lucidesa que a ben segur pobles com l’andalús agrairan per sempre més i permetrà recuperar la rica relació que tradicionalment ha mantingut amb els pobles del seu voltant, poble àrab inclòs…
Els valors patriarcals indueixen a creure que les aspiracions de fusió mutuals representen una amenaça perillosa per a les relacions, que la reciprocitat exquisida i l’harmonia constant dins d’una relació són metes lloables però il•lusòries, fràgils i inabastables. Naïfs. Una falsa creença paradigmàtica d’un entorn on els valors patriarcals de domini exerceixen la seva senyoria i a l’hora una creença impossible en un entorn on els valors de la Cultura de la Pau hi son preeminents. Ho demostren a diari totes les relacions que sí són harmòniques i exquisides i que abunden a tot arreu on la crítica patriarcal no governa el destí de les persones, empreses o famílies, al contrari dels qui dins de la boira narcisista, pateixen la sensació recurrent d’haver estat foragitats del paradís, mera conseqüència de cultivar valors patriarcals en relacions jeràrquiques de domini que exclouen la paritat imprescindible per ser feliç. És un clàssic que el narcisista justifiqui l’experiència d’infelicitat vital argüint les “inevitables” limitacions de la convivència i de la naturalesa pretesament contradictòria dels desigs i demandes de l’altre. La homenia no te en compte que hom supera les limitacions tot canviant el paradigma en el qual es produeixen, un raonament (la possibilitat de canviar de paradigma) contrari a la patriarcalitat, per a qui els canvis son la pitjor amenaça.
Fóra bo que dins de l’estructura dels Estats-Nació que administren els bens derivats de la productivitat dels pobles i malgrat rebre el suposat benefici d’estalviar-se treballar productivament, algunes de les persones intel•ligents que els integren aconseguissin veure l’oportunitat que representa pel seu poble qüestionar les creences i valors que guien les accions dels seus compatriotes i optimitzar la jerarquia vigent d’aquests valors fins a fer-la compatible amb el dret d’autodeterminació de les dones i dels pobles, per tal de gaudir d’una eventual autèntica realització com a poble. Distingir i gestionar el talent natural d’un poble fins a les hores ocupat administrant pel seu benefici els bens produïts per un altre poble hauria d’ésser estímul suficient com per emprendre un canvi de paradigma i on a l’hora experimentar l’alliberadora assumpció de la responsabilitat que els pertoca com a poble per haver dificultat el desenvolupament de la humanitat a canvi d’un molt discutible benefici.
