ESPRIU I ELS VALORS DE CATALUNYA

Homenatge

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
……………………………….
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta meva, pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu (1954), El caminant i el mur ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

A la postguerra del 54, l’anhel d’aconseguir una convivència harmònica catalano/espanyola va estimular Salvador Espriu a investigar a l’entorn de valors propis i comuns a Catalunya sobre com congeniar les diversitats a la pell de brau, però malgrat l’esforç de genuí home de pau en acció, una fita impossible atès el condicionament típicament disfuncional i irresoluble de les relacions generades entre agressors i víctimes.

Amb tan alts ideals i amb la consciència clara de no poder-los materialitzar, el Poeta era ferm candidat a la frustració si no fos perquè mestre en l’art del pensar be ja planejava deixar-nos sucosa penyora:  enllà de la ferida d’home social derrotat per la força bruta d’una guerra imperialista, des d’una profunda humilitat i encoratjat d’un lleu però a l’hora nítid somni, desengruna els valors aflorats a Catalunya, els que la submissió poruga silencia enfront la prepotència de qui l’empeny l’afany d’imperar: “… nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”.

Catalunya, el Poble que guaita Occident amb l’esquena braçolada per la mar, coneix que les guerres no tenen justificació, ni tan sols la eufèmica i gastada raó de defensa legítima i que en realitat els exèrcits es creen i es fan servir per a intimidar i robar a altres països, però en temps de Salvador Espriu, malgrat quasi siguin aquests, la Cultura de la Pau era una entelèquia a l’erm característic d’un país envaït.

No vaig tenir l’honor de conèixer Salvador Espriu però em sembla clar que els valors que van governar la seva vida el van dur a mirar al nord buscant millors models socials, a ofendre-li la brutícia, a conrear el jo, a fomentar el coneixement, la franquesa i la capacitat de comunicació, a creure que la destinació natural de les persones és l’abundància, a percebre per damunt de la baixesa dels sistemes dictatorials, a veure ben despert els fets i a ser feliç en pau i, a l’hora, que no devia ser gaire conscient de què al seu catàleg de valors no hi figuraven ni la èpica, ni l’imperialisme, ni la conquesta, ni la identificació amb la batalla ni sobretot, la homenia que, per contra, sí eren els valors amb què anaven equipats els senyors que amb la consciència ben tranquil·la, un bon dia de 1936 van decidir que el millor que podien fer era armar-se i conquerir Espanya. L’anhel d’unitat envers aquests individus continuaria com a quimera personal eternament.

Per causes que es perden a la nit dels temps, cada poble conrea i matisa una jerarquia de valors pròpia. Els valors de Catalunya, amb els que Espriu posava en ordre la seva existència (aprendre dels que ho fan millor, la netedat, l’honorabilitat, la cultura, l’abundància, la llibertat, la lucidesa i la felicitat), han guiat la vida de la majoria dels catalans que han passat a la història de la humanitat, els cèlebres catalans universals.

Ildefons Cerdà, Pau Casals, Josep Trueta, Charlie Rivel, Joan Miró, Ignasi Barraquer, Lluis Domènech i Montaner, Narcís Monturiol, Josep Carreras, Antoni Puigvert i un molt llarg etcètera, comparteixen els mateixos valors que en el present permeten aflorar talents de l’alçada d’en Ferran Adrià, Pep Guardiola, Estrella Archs o Vicenç Ferrer.