La prosperitat de les nacions i la dels seus pobladors excel·leix en arrelar els fonaments a la força multiplicadora de les unions naturals (família, Poble) organitzades en cercles d’associació interdependents (gremis, comarques) d’homes i dones realitzats, creatius i amorosos que mitjançant el treball, el comerç i la cultura omplen de sentit estructures (universitats, empreses) on hom promou els valors tradicionalment atribuïts a la feminitat (receptivitat, intuïció), la qual cosa resulta en l’autoestima sana de persones i de Pobles.
A l’inrevés, des de la inferioritat, des del condicionament patriarcal de les relacions asimètriques on una part és dominant, desitjos, necessitats i valors subtils no poden excel·lir per incompatibles amb els entorns on mantenir vocacions larvades i talents sense reeixir evita el conflicte a canvi de la vigència d’una relació disfuncional. La manca de paritat d’aquestes relacions patològiques genera una sort de sadomasoquisme estructural a ambdues parts que de cap manera és un mal necessari a l’àmbit europeu contemporani on una bel·licositat derivada dels divorcis o d’eventuals emancipacions de Pobles respecte dels Estats-Nació administradors és impossible al cor d’una col·lectivitat global on La Pau és valor suprem. D’aquesta manera, les amenaces d’un masclista al·lèrgic a assumir noves autonomies o les d’un imperi vingut a menys i temorós d’exhaurir aprovisionaments ja no haurien de fer gens de por ni condicionar cap emancipació natural on esvair el somni del Truman[1] particular tot trencant “encaixos” que tanmateix en temps de perill escauen, però del tot prescindibles en relacions de paritat.
A les relacions patològiques, les normes sociopolítiques competeixen amb les regles del cor i amb la llei d’atracció que impera a la natura. Individus, empreses i pobles assimilats en relacions forçades ofeguen els impulsos naturals en pro de la independència assimilats sota la identitat que la imatge corporativa exterior ofereix d’aquest nosaltres, una sort de vinculació exògena com a font de seguretat vital i d’autoafirmació (l’Espanya unida, la grandeur, la guerra santa), malgrat que la convivència diària no generi cap plaer. L’acord tàcit de mantenir unes maneres civilitzades entre les parts que donin la sensació d’un funcionament serè i plàcid encara que no es gaudeixi d’atracció mútua i de veritable intimitat amaga la impostura de parelles sense amor i d’unions forçades d’empreses i de Pobles sense risc de conflicte mentre els valors de les parts subjugades prioritzen l’absència d’enfrontament i l’aparença de Pau. Generalment, tant Pobles com dones prioritzen Pau, Terra i Família per la mateixa idiosincràsia del concepte Poble i potser per la funció ancestral de la Dona humana, unes prioritats que aprofiten l’home masclista i l’Estat-Nació per a imposar-se en relacions disfuncionals a canvi d’evitar el maltractament o la sagnia bèl·lica amb què ambdós amenacen. En tots els casos, el mal que en resulta de negligir l’emancipació és la ineficàcia i la buidor de les iniciatives de la part oprimida i alienada dels propis talents, els mateixos talents que, per la seva pròpia naturalesa i malgrat els greuges acumulats, floreixen esplèndids quan hom capitalitza sobirania.
Malgrat que abandonar relacions anèmiques com les descrites obra la porta a la realització de les dones i dels Pobles, la inèrcia adquirida traeix l’evolució i convida a l’escepticisme envers la necessitat (i la urgència) de protegir i potenciar els valors (femenins) que reafirmen la identitat diferenciada. L’escepticisme i la inacció que tal vici produeix acudeixen en rescat de la costum patriarcal de dificultar l’evolució, tot adduint que la passió és una experiència breu que passa aviat, que l’avorriment i l’apatia és allà on condueixen la creativitat i l’èxtasi, que apostar per la subtilesa, la intuïció i la feminitat és fruit d’immaduresa lògica, mentre que estigmatitza les passions genuïnament humanes per supèrflues o per massa profundes, adhereix to crític als adjectius, alimenta polaritzacions de tota mena on polaritzar no és més que una argúcia manipuladora per anorrear la intel·ligència i, per si de cas no fos prou, sembra la zitzània (f. discòrdia posada entre gent que estaven o vivien en harmonia. Persones sembradores de zitzània, envejoses de la felicitat dels altres), l’argument preferit del masclista i de l’estadista per a aïllar i disposar de la Dona i per a viure treballant el menys possible (sense produir valor afegit), just de l’administració dels bens de la recaptació, respectivament.
Si l’escepticisme és l’encarregat de frustrar la inspiració, les racionalitzacions fan sedació de l’ànim al explicar amb la lògica l’estat de les coses, la qual cosa aconsegueix justificar que disposicions i activitats avorrides, rutinàries i legalistes substitueixin les necessitats de realització, afecte i intimitat d’una relació lamentable on ambdues parts han abandonat la idea d’unió per amor a canvi d’una vinculació duradora, conservadora i anodina. Tant els masclistes que temen perdre la seva femella en propietat com els papus de la unitat territorial dels Estats-Nació veuen amenaçada sa eminència quan la part dèbil de la relació, en lloc de mantenir-se com a sotmès ad aeternum per tal que perduri l’status quo, els fa assistir commocionats a l’expressió lliure d’un potencial carregat d’il·lusió, energia i passió que, de reeixir, impediria els beneficis que en recullen.
Per a evitar-ho i preservar tals unions disfuncionals, els dominants beneficiaris advoquen per a negar les necessitats de realització bàsiques, desprestigiar la imaginació, boicotejar les iniciatives d’identificació i gestió dels talents naturals i disparar contra la preeminència dels valors de la part creativa (la femenina, el Poble), doncs saben que sinó ho fessin aquestes relacions patològiques moririen o no arribarien a néixer mai. Però, segrestats per la por de generació en generació, les dones maltractades i els representants naturals dels Pobles no autodeterminats minimitzen el risc de conflicte auto reprimint l’expressió natural dels sentiments genuïns, una actitud que elimina la possibilitat de debatre obertament les desavinences que es generen al si de les relacions malaltisses i facilita que els intercanvis es carreguin de ràbia encoberta i de frustracions dissimulades.
L’ increment en l’índex de ruptures i divorcis a occident ve paral·lel a una millor informació sobre el maltractament i als valors socioculturals que la nova globalitat potencia. Guarda sintonia amb la tendència a esdevenir equivalents les condicions individuals i les socials, amb l’evolució natural que millora la qualitat de vida, amb la recerca de la felicitat que atia un intens desig d’acabar amb la dolorosa sensació de lluita intricada i tenebrosa entre els valors que dignifiquen l’individu i caracteritzen els Pobles i l’homenia i el desig de conquesta arquetípics de les organitzacions patriarcals dimanades dels Estats-Nació.
Tot i així, tot i l’evident bonança d’aquesta evolució, tot i que el divorci evolutivament lògic entre Pobles i Estats-Nació és possible avui amb totes les garanties d’estabilitat, pau i progrés, l’opció de ser lliures per fi, com li passa als reclusos de llarg recorregut quan han acomplert la condemna, omple de sentiments contradictoris als individus infeliços, a les dones menystingudes i a la Veu dels Pobles, fruit d’haver arraconat quelcom molt valuós (l’esperit de realització) durant molt de temps a canvi d’una pau menor que en realitat només era una absència de repressió obertament bel·ligerant. La bona notícia és que en qualsevol cas, la por envers un esdevenidor desconegut, por certa malgrat el bon averany però por falsa al cap i a la fi, hom la guareix (la por es desactiva) caminant, treballant i experimentant les noves i felices sensacions que atorga la llibertat genuïna.
Altrament, sostenir en el temps relacions malaltisses manté a la superfície el pitjor de cada part: la inclinació pel domini i la prepotència de la banda sàdica i la predisposició a la reserva depressiva de la banda masoquista, tot plegat relacions disfuncionals que impedeixen una intimitat que es donaria de forma natural si la conjuntura es basés en la independència d’ambdues parts i que implica no compartir el bo i millor de la riquesa de les parts ni generar sentiments de reciprocitat, protecció, confiança, aprovació i respecte mutu. En rigor, mantenir l’asimètric estatus quo assegura que no es produeixi amor, suport, alegria ni amistat lliures de càrregues entre ambdós membres de la parella o entre els Pobles que no s’escullen autodeterminats. Les ruptures, remei final d’una gravíssima malaltia que no és fruit de la unió en si sinó de sa baixa qualitat i de l’asimetria, no impedeix de cap manera relacions lliures entre ambdues parts, impedeix els pèssims rèdits que produeix promocionar la malaltia.
L’oposició a la ruptura de les relacions disfuncionals ve de les mateixes veus que en el seu moment equiparaven el divorci al tumor maligne típic d’una societat en crisi i que identificaven la ruptura amb la recerca de satisfacció immediata (“baixos” desitjos), amb un atemptat contra els valors als què tothom s’hauria d’entregar com la família masclista i el catolicisme ranci, els dos alfils d’una tradició patriarcal obsoleta respecte d’un mon on és obvi que tota persona té dret a mudar-se si casa seva no li agrada, a canviar de col·legi, de partit polític, d’amics o de religió, on al costat de la llibertat d’escollir hi és implícit el dret a sentir respectada la pròpia opinió, on ningú no es trasbalsa pel final d’una amistat o d’una relació professional i on cap ciutadà occidental no cau en la fal·làcia d’impedir la possibilitat de separar-se a una persona apreciada infeliç per no poder realitzar en plenitud el seus talents a un espai cobejat on la seva identitat no esdevé discutida.
Paradoxalment, és la constitució de l’Estat-Nació la que te la facultat de dirimir sobre la sobirania dels Pobles als qui sotmet, de manera similar a com fa algun temps els divorcis es realitzaven sota estricte control religiós. És de domini públic que les constitucions, com les actes matrimonials catòliques (fins que la mort ens separi) son defenses que els Estats-Nació disposen per a no dissoldre’s com un malson a l’alba. Sortosament, les coses no sempre són el que semblen. En rigor, ni tan sols és necessari que una parella es reuneixi per a separar-se, ni és imprescindible un referèndum “constitucional” per a canviar el curs de la història dels Pobles. Només és qüestió de posar-se creatius i dotar d’imaginació als assumptes que importen. Les legislacions actuals no son allò que impedeix la sobirania dels Pobles no emancipats, precisament aquest és un exemple de falsa creença: ve a ser com si algú a l’any 1950 per tal de divorciar-se hagués hagut d’aconseguir que fos nomenat un papa al Vaticà que afavorís tan l’emancipació de la dona com la fi de la societat patriarcal. Això no va així. Realment, el que el divorci existeixi com a llei respon a la creativitat en acció de les parelles infelices de l’any 1950. En democràcia, la majoria de lleis es redacten a posteriori per certificar les voluntats de les persones i de les organitzacions on s’integren. La prova és que no hi ha a les constitucions dels Estats-Nació provinents dels antics imperis cap article que disposi quins són els mecanismes per a declarar la independència dels Pobles que sotmeten, seria un contrasentit. Cal tenir clar que una eventual declaració d’independència és extra-legal, amb la qual cosa es dedueix que la no-llei que no ho empara respon a valors i creences que pretenen perpetuar la submissió dels Pobles als Estats-Nació. En qualsevol cas, la no-llei en qüestió, la que no és cap problema pels pobles autodeterminats, ja donarà testimoni després dels esdeveniments que concloguin amb la independència de cada Poble alliberat com és el cas a les sentències de divorci, no abans. Adaptar els Estats-Nació a les noves realitats post-segregades formarà part del procés de redefinició espiritual que els Pobles que també hi son darrere dels malmesos Estats-Nació defensors de models socials derivats d’obsoletes cultures imperials, desenvoluparan sí o sí després de perdre les províncies o departaments del seu mapa i constatar l’evident i inapel·lable prosperitat dels nous Pobles-Nació.
El nou paradigma que ofereix la unió econòmica europea dota de la flexibilitat necessària per a solucionar l’eventual tensió que albira el reconeixement dels Pobles com a nous països i en garanteix la viabilitat del procés. Abans, l’arcaic aïllament afavoria l’opacitat de les desavinences i les imposicions dels rudes Estats i homes masclistes que, malgrat fossin insuportables, impedia de facto expectatives viables de cessació.
Hi va haver un temps en el que la por envers el poder militar dels antics imperis era real i responia a la necessitat de supervivència. Avui, la nova globalitat dota d’un marc de transparència cultural i informativa on és possible escapar d’una relació limitadora, alliberar el poder que rau a la creativitat de les dones i dels Pobles i establir noves relacions culturals i econòmiques amb el mon, harmòniques amb la mateixa font que procura la sobirania de persones, institucions i països, la mateixa font de la que els Pobles comencen a beure.
Sembla que és imminent la possibilitat real de revertir aquesta sensació d’haver suspès al limbe l’aspiració natural dels Pobles a ser un país normal per temor a fer un últim pas en el procés d’emancipació, de forma paral·lela a com és un fet que cada vegada més dones consideren la separació com a alternativa viable quan la relació amb l’home es converteix en origen d’opressió i d’amargor, quelcom molt habitual especialment després d’aconseguir independència econòmica, un dels punts febles que assenyalen el debilitament dels rígids límits que l’organització patriarcal ha esgrimit en el passat. Curiosament, com si d’un darrer esforç per a conservar els privilegis es tractés i a l’hora també en paral·lel a la recalcitrància dels Estats-Nació en mantenir com sigui els privilegis, són abundants els casos de marits que temen l’impacte negatiu que un divorci pot exercir sobre la seva imatge social i professional i que els obliga a mantenir-se en un matrimoni insatisfactori. A l’efecte, el què diran encara és un estímul que condiciona també als Estats-Nació que s’identifiquen amb creences neo-imperials a no relaxar-se i a no acceptar amb naturalitat la secessió inevitable.
Reconèixer que la violència de gènere es correspon amb els valors que orgulloses les organitzacions patriarcals conreen, no hauria de servir per a ofendre els individus integrants dels Estats-Nació opressors ni per descomptat enorgullir als pobles no autodeterminats, sinó servir de testimoni sobre què és el que fomenta la violència, ja que en el fons les tragèdies de violència de gènere que apareixen a la crònica negra són només la punta de l’iceberg que amaga un rerefons d’escandalós mal viure, del que només afloren els assassinats i les estadístiques d’ells derivades, mentre la resta queda soterrada al secretisme d’un sinistre voler quedar bé. El narcisisme que ho empara és l’aflicció que més soscava la capacitat de transitar pels reptes i tensions que es plantegen a les relacions.
Als Estats-Nació la resistència al divorci és més gran que als pobles autodeterminats que representen un pas endavant en l’evolució social on ja no es pensa mai que les parelles desgraciades han de continuar unides pel bé dels fills malgrat doni peu a matrimonis profundament infeliços i dependents. Altrament, les societats on els valors patriarcals dominen l’organització social promocionen l’abundància de personalitats narcisistes per tal d’eternitzar llur vigència, la qual cosa produeix maldestres sentiments de prepotència, de supremacia moral i la malaltissa convicció de ser centre de l’univers, superior a les altres criatures, amo total dels seus actes i posseïdor de la veritat. Homes i dones narcisistes estan emocionalment alienats, abstrets, no es poden unir ni identificar amb una altra persona perquè són incapaces de suspendre la seva desconfiança i incredulitat en el proïsme, precisament l’actitud que els permetria entrar amb amor i imaginació a la vida dels altres, vivenciar genuïnament les seves circumstàncies i respectar llur existència independent.
L’augment de transparència en les relacions, la globalitat i la feminització de la societat que ha esdevingut després del moviment d’alliberament de la dona ha desafiat a l’home contemporani a canviar la seva personalitat i estil de vida, a alliberar-se de les limitacions d’una imatge antiquada, dura i distant, típica de les societats patriarcals per a convertir-se en un ésser més afectuós, expressiu, vulnerable i casolà. Avui hom es sent menys coaccionat que abans per les regles i pressions homogeneïtzants i tendeix a explorar direccions noves i nous estils de vida, a expressar més lliurement les conviccions particulars, a fer públics els compromisos i a confiar en la creativitat. Com a resultat, certes actituds i conductes que abans se suprimien o s’ocultaven, avui es fan evidents.
Els valors de l’organització patriarcal que hom conrea a la política i que desemboquen en el seu narcisisme són l’origen de la depressió política que pateixen els pobles no autogestionats i que anorrea fins i tot als més radicals activistes per la sobirania, un per un, així que llur activitat política els condueix a una petita dosi de poder. Com per art de màgia, la prevalença de la síndrome depressiva, amb els profunds sentiments de tristesa, apatia, desesperança, impotència i auto menyspreu que comporta, contamina tot el que fa referència a la política en pro de l’autodeterminació dels pobles, generació rere generació des de la creació dels Estats-Nació a l’ombra imperial, fa més de quatre segles. Des de les hores, el complex narcisista retorna als Estats-Nació incapaços de relacionar-se veritablement amb els Pobles en relació d’iguals, ja que no poden interrompre la seva fixació en si mateixos ni per un moment per a poder relacionar-se amb empatia, comprensió i afecte vers l’ànima dels Pobles i acceptar la seva naturalesa independent.
En resum, el narcisisme és l’estri principal al servei dels valors d’homenia i conquesta per a defensar l’auto engany i l’escut que impedeix prendre consciència de la pròpia fragilitat, petitesa i sensibilitat. El repte dels Estats-Nació és desposseir-se de la seva cuirassa d’omnipotència, la qual cosa propiciarà que aconsegueixin experimentar sentiments de vulnerabilitat a mesura que vagin superant l’aprensió i els accessos de baixa autoestima propis dels processos d’autoconeixement com els que esdevindran arreu a conseqüència de les declaracions unilaterals d’independència que s’aniran produint els propers anys, malgrat que cada secessió serà experimentada com una desagradable sorpresa al sí de cada Estat-Nació.
[1] The Truman Show, 1998. Peter Weir, Jim Carrey, Ed Harris.
Excel.lent!!
Ja havia tractat l’analogia entre la dona maltractada i la nostra situació en varis posts. Però aquest article és més bo i millor escrit.
Felicitats