La naturalesa extralingüística de l’espanyol el defineix mes aviat com a estratègia política que com a idioma, la qual cosa mostra com és d’aberrant la forma de configurar l’ordre jeràrquic del valors que sustenten la vigència d’Espanya (per raó d’aquest ordre mesquí tant forçadament sustentada) i assenyala el veritable focus del conflicte identitari i de la majoria dels mals ibèrics.
A l’Edat Mitjana, la saga de reis feudals i acòlits que varen establir dinastia a la Cort de Madrid va induir a creure en la truculenta estratagema de considerar l’espanyol una mena de sinònim del castellà malgrat que sobre-denominar espanyol a la llengua castellana per a referir-se a la llengua natural a l’àmbit de les seves conquestes equivalia a subordinar la llengua castellana als interessos econòmics dels regents, una argúcia aberrant però eficaç per a dotar a la nova Espanya d’un idioma “natural” com del que gaudien la resta de Pobles-Nació (Holanda holandès, Alemanya alemany). Negligir així el valor de les llengües genuïnes era possible donat que la cort madrilenya medieval no vinculava la seva identitat amb cap dels Pobles amb cultura diferenciada i llengua pròpia idiosincràtics de la Ibèria, ni tant sols del també sotmès Poble castellà. Hi ha infinites cites que demostren la polarització entre ells (regents i cortesans) i “el populacho”. Sintèticament, l’espanyol deu llur existència a la funció com a concepte administratiu per a la qual va ésser creat: enriquir la cort madrilenya.
D’aquell model d’exercir poder en deriven les actuals Casa Reial, Govern d’Espanya, Corts Generals, Ajuntament de Madrid, aeroport de Barajas, la Real Acadèmia, així com les empreses i els bancs amb seu estratègica a Madrid que extreuen benefici d’explotar els recursos de tota l’Espanya i que son organitzacions administratives i comercials sorgides majoritàriament de l’avidesa pel benefici personal dels hereus cortesans madrilenys, és a dir per a honorar el desig d’enriquir-se per damunt de la cura per a generar valors afegits en el procés.
Incommovible, malgrat que el poder absolut madrileny regeix la sort dels Pobles de la Ibèria fins avui, la veritat és encara mes tossuda que la política: la sola persistència de les llengües autòctones peninsulars contradiu l’estratègia feudal per poc que hom remeni una mica l’escudella: si l’espanyol és llengua i ho és d’Espanya, la qual cosa sola i d’acord a la legislació internacional justificaria denominar a Espanya com a Nació, què són doncs l’èuscar, el castellà, el gallec, l’aranès, l’astur (o astur-lleonès), l’aragonès, el català, el portuguès, les variants catalanes balears i valencianes, les variants andaluses del castellà o la llengua d’Oc?
El castellà sí és lingüísticament una llengua, la que es correspon amb el Poble castellà i amb el territori de Castella i significa pel Poble castellà la mateixa cosa que el català pel Poble català i per a Catalunya. I doncs, què significa “espanyol”? Si no defineix una llengua, quina funció ulterior desenvolupa aquest substantiu?
Efectivament, si la llengua dita “espanyola” legitima que Espanya sigui una Nació, per la mateixa raó aquestes llengües també legitimen als Pobles que les parlen a denominar Nació als seus territoris. Davant de tal contrasentit de fons, la cort madrilenya necessita imperiosament demostrar que l’espanyol no només és una llengua (la qual cosa en si ja és falsa) sinó que és una llengua de rang superior.
D’aquí que l’espanyol, com a arma de sotmetiment que és, no pugui conviure en equilibri amb les llengües naturals dels Pobles que, tractades com a llengües de segona, en resulten penalitzades quan gosen el mateix rang que ostenta l’espanyol i passa perquè l’espanyol no és una llengua, és una altra cosa. La cooficialitat constitucional, una infecte barreja de naps i cols, només ha estat una pantomima, un parany protolingüístic que utilitza la pseudo-llengua “espanyol” com a estratagema política, com a esquer d’un palangre on pengen tot de Pobles amb la seva independència originària compromesa i la seva identitat atordida.
Sortosament, com als braus i San Benito, el parany protolingüístic ha tornat enverinat a Madrid (visca el Barça!) i al seu Tribunal Constitucional com un bumerang en forma de dilema irresoluble: si Catalunya és una Nació Espanya no ho és, la qual cosa, per si no és prou grossa, desvetlla a mes un antic problema semàntic: què caram és Espanya?
Em fa molt feliç descobrir algú més que té clar que de la llengua castellana no se l’ha d’anomenar espanyol. Ja és ben trist que tants catalans acceptin com a “normal” allò que no ho és.