Maltractaments, Minories i Dret d’Autodeterminació

La classe política actual mai promourà la independència de Catalunya doncs les transformacions polítiques sanes (reeixides) neixen i es desenvolupen al sí del Poble, és mes tard que la tasca legislativa segueix la onada per a establir les noves articulacions. Entendre que la política és motor de res és una ingenuïtat ciutadana induida pel deliri egòtic dels polítics que sí es creuen motor de quelcom.

L’exemple del poble Nokia n’és paradigmàtic: en la mesura que els nous temps han requerit de noves solucions la creativitat natural del Poble les ha generat: des de la simple tala dels boscos, la història del poble de Nokia (i per extensió tot el Suomi) és un seguit d’iniciatives pioneres, reeixides i capdavanteres com l’aprofitament de la polpa de la fusta per a fer paper, noves aplicacions pel cautxú i els seus derivats, sabates avançades, optimització de l’aprofitament de l’energia hidroelèctrica, innovacions contínues sobre cablejats i el desenvolupament de la indústria de les telecomunicacions la major part de les patents de la qual li corresponen a un poble anomenat a tot el mon. L’estat Finlàndia és la història d’un Poble, el Suomi, que dona nom a un país realitzat.

Catalunya no és un Estat perquè no té esperit d’Estat sinó de Poble. És per això que mai no ha generat prou força per a constituir un Estat, perquè per a un Poble el valor Pau és irrenunciable, no inclou la lluita sinó estar-se per la terra, per la família, com diu l’himne català: “segadors, defensors de la terra, bon cop de falç”: per a qui no es sent genuí fill d’un Poble, el cop de falç va dirigit a l’enemic, però per a qui la integritat de la persona i de les seves agrupacions naturals com la família i el Poble son el seu alè, el cop de falç, el bo, està dirigit al blat, a la feina de cada dia necessària per a que els fills gaudeixin de prou seguretat i recursos com per a reeixir.

Reeixir és la fita natural de les persones i de les seves associacions naturals: família i Poble. Reeixir és la manera natural de realització que empeny endavant mentre hom pot fer-ho sense subvertir el valor principal: la vida, doncs quan la vida no està en perill, la creativitat del poble genera nous espais de poder i autonomia que emparen la Creativitat, que és la principal eina de desenvolupament i evolució, una activitat molt delicada que demana d’un espai de seguretat on no perilli el Ser, on la confiança i el respecte ompli l’atmosfera dins de ses fronteres per tal d’aconseguir cada cop millor emancipació.

L’augment de la demanda explícita d’emancipació d’avui es deu a que la vida no està en perill i sorprèn perquè és la primera vegada que es dona aquesta circumstància en tota la història documentada de Catalunya.

El grau d’emancipació d’un poble corre paral·lel al grau d’emancipació de les persones que l’integren; indistintament l’un alimenta l’altre. La emancipació és la clau, de manera que si hi ha quelcom fiable que serveix de guia,  és quelcom orientat a satisfer la emancipació a tots els nivells, en el sentit que cada pas individual o grupal vers l’emancipació produeix un pas endavant en la emancipació del Poble sencer. De fet, no és possible un esforç directe vers la emancipació d’un concepte genèric i abstracte com ho és Catalunya, però sí son possibles els esforços individuals i grupals envers la pròpia emancipació. Fins i tot les lleis internacionals que recullen el dret d’autodeterminació estan fetes sota l’esperit de cercar la evolució dels humans cap a on “ésser” i “humà” no siguin un contrasentit.

A l’àmbit polític català, la serenitat que atorgava el compromís mutu i la seguretat del pacte va ser l’hàbil estratègia que va utilitzar en Jordi Pujol entre 1980 i 2003 per a negociar amb el govern d’Espanya a favor de Catalunya en un temps en què el perill de recessió cap a l’autoritarisme militar era evident. Com a eina de força, l’estratègia estava basada en atribuir a Catalunya la denominació de “minoria” dins de l’estructura política espanyola. El govern de l’Estat-Nació espanyol sabia que la ONU promovia qualificar com a “minories” als pobles dotats de forta personalitat per a evitar que s’autodenominessin “pobles” i en conseqüència reivindiquessin l’exercici de la lliure determinació que la mateixa ONU regula, per tal de garantir estabilitat política, tot defensant les integritats territorials dels Estats-Nació.

Així, “minoria” va ésser sinònim de la representació política catalana no integrada a organitzacions polítiques d’àmbit estatal a les Corts de Madrid. Denominar “minoria” a la representativitat del poble de Catalunya era per una banda fàcilment assumible per la opinió pública espanyola i per un altre era molt difícilment justificable negar, des de l’estat espanyol, el dret d’ésser considerat al menys com una minoria. Jordi Pujol tenia molt pressent que les organitzacions internacionals com la ONU havien desenvolupat la significació de “minoria” en diferenciació amb el concepte “Poble”, el qual està més proper a ésser considerat un objecte amb dret legítim a la autodeterminació, malgrat que per oposició les minories quedaven excloses del Dret a la Lliure Determinació, la qual cosa era balsàmica a Madrid. No obstant, Pujol sabia que hi ha nombroses iniciatives com les de Pablo de Azcárate, alt funcionari a la secció de minories de la Societat de Nacions, que equiparava “minoria” amb “nació”, de manera que en la mesura en que la “nació” es pogués considerar “Poble”, les minories podrien reclamar el Dret de Lliure Determinació. Altres corrents dins de la mateixa ONU, com la de Buchheit, considerava la accepció protectora del terme, al afirmar que les minories no son Pobles per se però sí ho son en potència, preveient que si una minoria fos públicament menyspreada, adquiriria la categoria de Poble oprimit i se li atribuiria el Dret de Lliure Determinació.

També jugava a favor de Catalunya la proposta d’en Pujol de la denominació “minoria” la disposició d’una Comissió de Juristes de la ONU que va afirmar que una minoria podria, como últim recurs, separar-se de l’Estat-Nació del que formés part si es veiés sotmesa a opressió, la qual resolució esdevenia un escut de seguretat presumiblement inviolable i per tant una posició de força del Poble català envers Espanya. Per en Buchheit, la resolució 2625 (XXV) reconeix aquesta possibilitat, doncs protegeix la integritat territorial dels estats que representen al conjunt de la seva població, és a dir, si una minoria és víctima de discriminació o violacions de drets, aquesta minoria podria qualificar-se com a Poble i exercir, en conseqüència, el Dret d’Autodeterminació.

Però tant esforç en dissimular la submissió per a no temptar la reactivació dels valors d’homenia i conquesta de la Cort Madrilenya ha esdevingut innecessària des del moment en què l’amenaça militar és impossible i la garantia de seguretat dels ciutadans de Catalunya absoluta, de manera que la brillant actitud d’en Pujol a pocs anys de la mort del dictador, resulta a 2010 en una impostura que només genera ressentiments a ambdós costats de l’Ebre i que retrata una manca de gosadia que, definitivament ja no cal en un marc on l’agressió militar no només seria de molt difícil justificació, sinó que convertiria al Poble català de facto en un subjecte de dret, sotmès per l’ús de la força i la ocupació militar d’una potència ara, ja, estrangera i, per tant subjecte del Dret de Lliure Determinació automàtic, tal com afirma la resolució de la ONU 1415-XV de 1960, tal i com es reconeix implícitament a l’article primer dels Pactes Internacionals De Drets Humans adoptats per la ONU a 1966 i explícitament a la resolució 2625-XXV de 1970, on afirma que “el sotmetiment dels pobles a la subjugació, dominació i/o explotació estrangeres constitueix una violació del Principi de Lliure Determinació”

Així les coses, el que fóra exigible del legislador català és executar, sense més aplaçament que el derivat de les concretes negociacions de traspassos de poder, el Dret d’Autodeterminació del que Catalunya és subjecte de ple dret. No fer-ho així, sense ajornaments, és negligir una llei bàsica, com quan davant la agressió masclista s’actuava amb condescendència o fins i tot mimant a l’agressor: quantes dones involucrades en una relació disfuncional treien importància a l’actitud del masclista amb què convivien assegurant que si bé el marit li pegava ho feia fluix!

L’esperit amb el que els darrers temps es redacten les lleis, sobretot les més aviat genèriques, incideixen explícitament a assenyalar un equilibri entre els drets i els deures dels individus a qui la llei va dirigida, un plantejament basat en què els deures es deriven dels drets o sigui que és un deure exercir un dret reconegut.

La prova de foc de la vocació d’universalitat d’una llei és comprovar si el deure d’exercir el dret que legisla aporta un bé indiscutible i si no és el cas doncs haurà de rebaixar les pretensions d’universalitat per a no ésser considerada una llei pretensiosa. Això ja es fa de facto amb moltes lleis, però no a totes i no des de sempre. Les lleis que condemnen la violència masclista no s’han acomplert des de sempre perquè no estava assumit el deure d’exercir el dret. No fa massa anys, la dona maltractada sí sabia pregonament que no havia d’ésser violentada, el que passava és que no assumia el ser deure d’exercir el dret d’ésser respectada. No assumir aquest deure envers ella mateixa comporta un munt de conseqüències negatives a ella i a la resta de la societat, fins i tot al mateix agressor, que s’autointerpreta convidat a un espiral viciat. Totes les parts en els conflictes tenen la seva parcel·la de responsabilitat i aquesta s’exerceix assumint el deure de fer efectius els drets que la humanitat ha anat palesant a resolucions de Dret Internacional com les de les Nacions Unides. Els drets no haurien de servir només per a jutjar a qui no els ha respectat sinó per fer aplicar aquests drets on no son vigents, encara que no sigui al propi domicili. És un deure fer respectar els drets dels infants per tots els mitjans possibles. Hom ha de fer quelcom efectiu si un nen és menyspreat (per bé que sigui poc menyspreat cal fer quelcom efectiu), en la seva autoestima o en la consideració del seu talent, cal impedir-ho per tots els mitjans possibles doncs, entre altres coses, aquest infant és la societat de demà.

El mateix passa amb el Dret d’Autodeterminació dels Pobles. No és que com que resulta que hi ha un dret que empara l’aspiració a la independència dels Pobles i el meu Poble guanyaria molt o es realitzaria més be doncs mira, potser que fem quelcom per a avançar cap a l’autodeterminació pas a pas. No, no. Es tracta de que el Dret d’Autodeterminació és quelcom que descriu el deure de fer-lo efectiu aquí i ara, sense donar-li més voltes i qualsevol altre opció és negligir-lo, tal com si a una dona maltractada se li aconsella que es calmi i que miri de fer les paus amb el marit. Mentre que un Poble identificat com a subjecte amb dret a assolir l’Autodeterminació tal com en fa referència el dret internacional no l’assumeix, els beneficis internacionals que motiven que la llei existeixi no es generen. Beneficis no només pels membres d’aquest Poble sinó per a tota la humanitat. No assumir la responsabilitat legislativa d’exercir el Dret equival a violentar la mateixa llei i tot l’esforç i el sacrifici vital de tants i tants homes i dones que l’han fet possible, una negligència en tota regla.

Catalunya és objectiva i subjectivament un Objecte de Dret, i objectiva i subjectivament un Subjecte de Dret. No hi ha cap raó per impedir que el poble de Catalunya posi en marxa un procés constituent. De manera que es tracta de donar-li forma al procés que esdevingui al més curt termini, no al més curt termini possible doncs aquí deixem que entrin en joc les mateixes creences limitadores que col·loquen a Catalunya en l’actual situació de dependència, sinó urgentment com quan cal detenir un atracador in fraganti, és a dir caminar els passos que condueixen efectivament a la Declaració de Independència de Catalunya.