El Partit Popular de Catalunya ha anunciat que aquest any no farà ofrena en honor de Rafael de Casanovas, una decisió conseqüent amb el bàndol amb el qual el Partit Popular més s’identifica i que en rigor no és el de l’aleshores conseller en cap de Barcelona, màxima autoritat de la ciutat i cap militar contra el setge madrileny.
Malgrat la diferència de fons respecte dels altres partits, l’absència no impedirà la cita anual amb l’esbroncada que any rere any expressa la ràbia espiritual del Poble conquerit envers els qui, també en rigor i mal que els pesi, han pres el relleu dels antics virreis garants de l’imperi. I és que la ràbia és ben viva perquè també ho està l’herència de l’invasor madrileny, explícita quan ridiculitza els trets identitaris del Poble conquerit ordint i fent córrer la falsa creença que la Diada Nacional de Catalunya d’alguna manera celebra una derrota.
Tal argúcia atempta contra el valor de la Pau arrelat al sí dels Pobles, doncs la Diada i l’Himne Catalans celebren la virtut comuna dels Pobles naturals que cap força, per bel·ligerant que sigui i per bé que aconsegueixi vèncer a la batalla, mai no aconseguirà destruir l’ànima natural del Poble.
En efecte, lúcidament ubicada el dia de la derrota més transcendent, la Diada no la celebra (òbviament) sinó que recorda el futur d’una Catalunya certament rica i plena d’homes que al 1714 no volien ni anar a la guerra dels madrilenys ni allotjar al seu exèrcit i que avui com aleshores estan compromesos en foragitar de la terra que els acull qualsevol mena de bel·ligerància, en favor de la família, del treball i de la dignitat: els defensors de la terra son els compromesos en restablir la intimitat del Poble amb la terra catalana que Madrid ha pres la costum de violentar i en tornar-la a treballar en Pau i llibertat, la qual és la primera prioritat del tots els Pobles per la seva pròpia naturalesa.
Per qualsevol Poble, el fet que hi hagi un Estat-Nació que li administri la terra o que fins i tot l’hi espoliï ve subordinat a la Pau. Els Estats-Nació, per la seva pròpia naturalesa patriarcal i pseudo-imperial, no poden de cap manera comprendre la transcendència de tal actitud de renuncia explícita a accions bel·ligerants, per això nèciament se n’enfoten interpretant que aquí som tan rucs que celebrem les derrotes.
La cordialitat que procuren els Pobles no emancipats envers els Estats-Nació que alhora els subjuguen fa evident la radical identificació dels Pobles naturals envers la Pau i el Perdó; en contrast, l’homenia i el masclisme d’uns segons que confonen (fins i tot fan mofa de) la tendència natural de Dones i Pobles envers conciliar, interpretant com una feblesa quelcom que és conseqüència de la fermesa que atorga la confiança en la pròpia creativitat i emprenedoria, la mateixa fortalesa que, segons que il·lustra la Bíblia, permetia a Jesús de Natzaret oferir l’altra galta, on l’agressor mai no té cap poder sobre la integritat de l’ésser genuí d’una persona o, com el cas de demà, d’un Poble que expressa ràbia genuïna cada 11 de setembre.
En la mesura que acreix el grau de consciència d’ésser (Persona o Poble), decreix la tendència a responsabilitzar l’altre envers el propi esdevenir; aleshores, conciliar i expressar perdó no és quelcom que sorgeix d’una voluntat resignada, tal com convida a entendre el concepte de perdó la patriarcalitat pseudo religiosa, sinó que és corol·lari del sentiment d’autoafirmació, ja sigui el nacional dels Pobles o el de la Dona com a subjecte de Dret.
En contrast, l’Estat-Nació agressor, el masclista i com a tals i per la seva pròpia naturalesa les institucions madrilenyes, fonamenten la seva autoafirmació diametralment lluny del seu ésser més íntim: en adquirir i posseir.
El conflicte està servit. I és irresoluble dins del paradigma.
Que hi hagi Pau és mèrit dels valors naturals del Poble, del Poble català en aquest cas. Que hi hagi conflicte és mèrit de l’agressor que treu benefici de ses possessions, de l’històricament documentat Madrid agressor de Catalunya, en aquest cas.
No discrepo de la generalització dels efectes que descrius.
Però la meva intuïció em fa pensar que la manca de resposta contundent i alliberadora si que està relacionada, en el nostre cas, amb la resignació i no tant en en la consciència ni en l’autoafirmació.
M’inspira aquest pensament el record d’uns quants familiars meus autèntics vençuts de la darrera invasió ecspanyola i mancat de tota consciència.
Si parlem de resolució de conflictes és possible que ens haguem estalviat un conflicte obert de resultat incert (com el de tantes lluites d’alliberament) però també crec que la raó no ha estat una elecció nostra sinó el fet de ser, els independentistes, tant minoritaris, que ni d’això hem estat capaços. Altres pobles ben conscients i emprenedors s’han alliberat per la força perquè han tingut l’ocasió i no s’ha estalviat pas els sacrificis derivats d’exercir-la.
D’acord amb tu en la incapacitat de l’enemic derivada de la seva naturalesa.
Pel que fa a Jesus de Natzaret, puc opinar en tant que mite o faula. Però no posaria la ma al foc que el s’enfotisme sobre la diada sigui per incapacitat de comprensió de la (segons tu “renuncia”) i segons jo “incapacitat”) resposta, inexistent. Al contrari, saben que hem colat una data perillosa perquè no és festiva, està pensada per alimentar la revenja. I com ho saben, s’esforcen a usar els seus mitjans de comunicació per a fer creure el màxim de població que “els catalans són tan guays que celebren derrotes”. Jo mateix he conegut catalans molt afalagats que se’ls reconegués un sentiment tan guay. Fins i tot l’han incorporat com una definició quan han hagut d’explicar-se a l’estranger: “nosaltres som una gent tan guay que mengem el pa amb tomàquet, parlem català i celebrem les derrotes…”. Total, que estic convençut que es tracta de simple i burda guerra ideològica per manipular-nos i endarrerir l’inevitable alliberament el qual (atès que no som pas diferents que altres pobles veïns en igualtat de desenvolupament), serà pacífic o violent en funció de les nostres possibilitats, capacitats i oportunitats.
Gràcies Fantassin per la teva exposició,
Entenc que la resignació t’exaspera.
Cal recordar que ni de bon tros la majoria d’alliberacions de Pobles s’ha aconseguit mitjançant revoltes sanguinàries; diguéssim que hom resol els conflictes en una escala que dona molt de marge a actuar emparat pels valors de la Pau i la Prosperitat. Hi ha separacions amistoses. És a dir, una cosa és el conflicte i l’altre cóm es resol tal conflicte. Molts cops defugim els conflictes perquè els associem a resolucions dramàtiques, quelcom que no te a veure amb el conflicte si no amb les nostres creences sobre ell.
Disculpa Fantassin, he escrit: “conciliar i expressar perdó no és quelcom que sorgeix d’una voluntat resignada, tal com convida a entendre el concepte de perdó la patriarcalitat pseudo religiosa, sinó que és corol•lari del sentiment d’autoafirmació”.
Estic d’acord amb tu; hi ha un oponent a l’emancipació del Poble català que intoxica l’enteniment tal com ho han fet a la història tots els règims que han subjugat a Pobles. Una de les argúcies és vincular tot fent un poti-poti allò que és un Poble i allò que fa; ho dius molt bé: “els catalans són tan guays que celebren derrotes”. La clau de la frase és al verb són; darrera d’identificar l’ésser amb un comportament sempre-sempre hi ha la manipulació d’un tercer. L’alliberació ve a conseqüència de desfer tals identificacions malaltisses. Per això es diu que el poder és a la ment. I l’alliberació, la Pau, la Prosperitat…
La gràcia de trobar-nos en procés d’alliberació és que l’estem escrivint al marge dels que ja estan escrits. És un moment fascinant, no et sembla?
Un dia discutia amb un noi de Dublin sobre qui tenia més sort, si ell que ja pertanyia a un país (en part) lliure, o jo, que estava en ple embolic català. Ell va usar també els mots “moment fascinant” referits al present català. Jo en canvi no ho tenia tan clar. La fascinació de ser part de la història és relativa, els esperits més èpics ho poden viure molt positivament però en terra alliberada hom pot fascinar-se amb l’astronomia o la numismàtica, per exemple.