Celebro la determinació del Dr. Enric I. Canela, president de Suma Independència. →→
Si el sentit profund de les coses i la precisió en identificar-les son qüestions crucials, també és crucial copsar el significat de les formes. En els dilemes promoguts maquiavèl·licament, forces que de natural sumarien s’anul·len entre elles sense resoldre acords perquè la zitzània fomenta l’enroc de posicions ara antagòniques i negligeix les porositats que necessitem els humans per a comprendre els altres humans.
L’esperit sobiranista natural dels Pobles necessita urgentment veure clar quines son realment les argúcies amb les quals els Estats-Nació pretenen allargar els seus privilegis sobre els Pobles no emancipats, com son la divisió que tals Estats fomenten entre partidaris i contraris a la Independència, o com també ho son les crides a la unitat del Poble en la mesura que generadores de noves polaritats entre els que estan units i els que no, dilemes amb els quals l’Estat-Nació dominant es segueix fregant les mans o el famós divide et impera de l’Imperi Romà aplicat al sistema democràtic, on els grans beneficis que n’obté qui propicia com sigui la divisió de l’adversari polític evidencien que la divisió de l’independentisme no és connatural a l’independentisme si no induït pel seu rival, és a dir que la creença en que l’independentisme és políticament inútil, és falsa.
El concepte “Unitat” és, com l’amor, una conseqüència natural de les afinitats que hom cultiva en efecte, es a dir, no cal clamar per la unitat com no cal clamar per l’amor, si no cultivar les actituds i les accions que son característiques de l’amor i la unitat per tal com son genuïnes dels humans i de les seves agrupacions naturals, família, empresa, Poble.
Des d’aquest punt de vista hom veu clar que reclamar la Independència uneix molt i molt efectivament als individus que la reclamen però els allunya dels que no ho fan, un vel darrera del qual descobrir per fi com ningú no es troba còmode dins del vestit de Dependència, ningú-ningú. I és que, de fet, no cal reivindicar “unitat” als individus doncs com a Poble ja teníem la unitat, una característica dels Pobles per la seva pròpia naturalesa. La història ensenya que quan un Poble es troba dividit només és degut a què hi ha una energia de zitzània invertida en fomentar i mantenir divisió. En conseqüència dues qüestions son prèvies a l’acció reeixida d’emancipació: una, veure quines son aquestes divisions i qui en surt realment beneficiat en darrer terme, és a dir qui en surt més beneficiat que cap altre, i dues, desmarcar-se de les actituds i de les creences susceptibles d’alimentar la dissensió.
Aleshores, a l’entorn de la qüestió sobre quan es produirà la Declaració d’Independència de Catalunya, la perspectiva s’eixampla i hom veu per fi clar que a una banda del tauler democràtic figuren els dependentistes que treuen rèdits particulars de “la Dependència” envers l’Estat-Nació, que tals membres del Poble son escandalosament pocs (i covards) i, a l’altre banda, la resta dels membres no esquizofrenitzats del Poble, és a dir els “no dependentistes” que no qüestionen la naturalesa perfecte i Una del Poble.
A partir d’aquí, efectivament, si sumem guanyem, perquè la fita és desemmascarar els instigadors de les actituds que no pretenen el millor bé pel Poble i assenyalar-los com a malfactors envers el reeixir del Poble, quelcom crucial que no deixa a ningú ni indiferent ni desafectat si no triomfadorament unit i invulnerable.
