Origen, evolució i fita del nacionalisme
A diferència del mot Modernisme, que va començar essent un insult a l’ús espanyol per a menysprear l’esperit renovador de l’estètica artística nascut a Catalunya a finals del segle XIX i que malgrat tal menyspreu va evolucionar fins a un reconeixement universal, el Nacionalisme o més ben dit, el sentiment nacionalista neix com un moviment universalment reconegut com a bé natural respecte de l’evolució de les polítiques territorials, però acaba essent sinònim de depravació des de 1936 de la ma del més gran dels infames. (En contrast, ni a França, on el Modernisme es va anomenar Art Nouveau ni a la resta d’Europa, cap menyspreu no va produir-se com sí envers Catalunya, on els sectors reactius contra l’esdeveniment modernista es concentraven al Madrid, centre d’una Espanya poc innovadora artísticament, poc receptiva a les noves corrents culturals que començaven a bullir a Europa i atrapada en una depressió generalitzada després de perdre les darreres colònies d’un imperi anacrònic, per ventura d’una guerra contra els Estats Units, envers els quals una malaltissa presumptuositat els feia creure superiors.)
Orígens. Tal com explica Massimo Mila, biògraf de G. Verdi, el sentiment nacionalista “es va veure afirmat a l’art musical de certs pobles (…). A Polònia, Bohèmia, Hongria i en general a les nacions dominades sota l’imperi dels Habsburg, l’artista escoltava les veus humils de la seva terra i les recreava en forma d’art. L’artista estava en posició de filial devoció cap a la pàtria de la qual recollia aliment en forma de cants, ritmes i accents harmònics particulars. D’aquí aquest gust autòcton que donava sabor a l’art d’un Smetana, Dvorák, del mateix Chopin (…) D’aquí aquest folklorisme ètnic que al passar del temps pot arribar a degenerar en una ostentació melindrosa de color local”[1].
Evolució. Més endavant, tan el Risorgimento com el nacionalisme alemany de la segona meitat del segle XIX significaran un sentiment nacionalista més elaborat, més a prop de les essències que destil·laven els artistes consagrats de l’època, gaire bé convertits en les icones que personalitzaven els valors i les identitats més positives i genuïnes dels pobles. Herder i Goethe a Alemanya i Manzoni però sobre tot Giuseppe Verdi a Itàlia son unànimement considerats “pares de la pàtria”. Si la primera versió de nacionalisme marcava una filiació terrenal des de la pàtria a l’artista, la segona passa “de l’artista a la nació i te bastant més en compte l’esperit que els sentits. És una qüestió d’educació del caràcter, de formació humana (…), una lliure i lluminosa elecció de l’intel·lecte. Civilització, no natura.”[2]
Degeneració. Més endevant, el terme va caure en mans d’Adolf Hitler, el qual, de la mateixa manera que va usar els mots “partit” i “socialisme” sense cap escrúpol etimològic, va utilitzar el concepte “nacionalisme” per a dotar d’un ascendent validable l’escenificació d’un deliri psicòtic de dimensió apocalíptica.
El nacionalisme avui. De les hores ençà, el terme “nacionalisme” arrossega una significació ambivalent: serveix tan per canalitzar com per desacreditar iniciatives reivindicatives a l’entorn dels conceptes “nació” i “sobirania”, dues actituds contraposades que tensen la corda entre la voluntat de mantenir les dimensions dels Estats-Nació provinents d’antics imperis, i l’aspiració de fer evolucionar la política territorial cap al protagonisme polític dels Pobles-Nació.
La fita. Arribats a aquest punt, on el nacionalisme és equivalent entre Madrid i Barcelona, entre el Kurdistan i Turquia, entre El Sàhara Occidental i el Marroc i entre el Tibet i Xina, el terme resulta del tot inútil. Està esgotat. Només l’evolució cap una renovada generació de nacionalisme que emparés la normalització del procés d’emancipació dels Pobles en Pobles-Estat salvaria la validesa d’un terme avui per avui infaust, contaminat per l’èxode migratori de finals del segle XX i principis del XXI, pels qui veuen l’estranger (o l’autòcton) com a l’altre i per la idea adulterada de Poble que els Estats-Nació fomenten per a perviure en el temps, els quals, en una argúcia neocolonial, promouen un pervers gir conceptual envers el nacionalisme criminalitzant les reivindicacions nacionals dels Pobles sense Estat, atiant un contra-nacionalisme curiosament no percebut com a nacionalisme des dels propis Estats-Nació.
Alain Finkielkraus, amb una precisió que honora el discerniment, assenyala la intersecció impossible entre Pobles i Estats-Nació: “Les elits d’Àfrica i d’Àsia que havien interioritzat la mirada del colonitzador han trobat un recurs contra l’alienació del seu Poble en la idea que les cultures son equivalents i que cadascuna d’elles es justifica en el interior del seu propi context”[3], palesant que l’eminència natural és la del Poble, una visió molt contrària a la màxima patriarcal “jo sóc l’home”, on preval l’afirmació de l’home per comparació: respecte de la natura, respecte del sexe, respecte de les edats i respecte dels altres homes, la qual cosa li “atribueix (a l’home) el permís d’engolir el mon (…). Si ara es pretén que la balena occidental retorni part del que s’ha apropiat, no basta amb atorgar la independència als Pobles dominats, cal dictar l’equivalència universal de les cultures”[4].
Ah sí.. el tal Mario.. uff, quina mandra…
