SIMETRIES
Avui a occident hom gestiona els interessos contraposats amb aquest conjunt d’estratègies:
a) la negociació, on el conflicte és resolt per les parts, cedint,
b) la mediació, on un mitjancer aclareix la voluntat de les parts,
c) la conciliació, on el mitjancer proposa solucions,
d) l’arbitratge, on s’acata el que el mitjancer indica i
e) la pràctica judicial.
Cap d’aquestes eines te prou en compte que des de les investigacions de Maimònides*, consta documentalment (la universitat de Còrdova només en fa una divulgació erudita) que per a conciliar amb èxit hom no ha de pressuposar l’antagonisme de les parts sinó considerar-les com subjectes que entenen de manera contradictòria els mateixos fets, producte de la convicció o de la fe amb la qual identifiquen la seva vida i que les condiciona a que l’alternativa de cedir davant del conflicte i per tant trair les seves creences, l’anticipin com una mort. En sintonia amb la tesi de Maimònides, les cultures menys patriarcals saben que la base per a negociar la pau és reconèixer que ambdós adversaris tenen valors notòriament diferents entre sí i que cal actuar en conseqüència a la qualitat jeràrquica d’aquests valors i a les interaccions que, al seu estrat, aquests valors efectuen entre ells, essent aquest el punt de conflicte i no les persones, pobles o institucions implicades.
Maimònides, personatge emmudit per una cultura patriarcal hàbil en estalviar-se lucideses contradictòries vers els seus privilegis, no només és exemple d’una cultura que bevia de les millors fonts històriques possibles, sinó que fa de lligam històric entre la vessant excel·lent de la cultura grecollatina i les dues branques del despertar de la civilització occidental, el Renaixement italià i l’humanisme centreeuropeu. Maimònides, coneixedor dels estudis d’en Marco Vitruvio al segle I aC sobre simetria (la relació que vincula a quelcom amb sí mateix) i eurítmia (l’harmonia resultant de palesar la simetria, llur gràcia apreciable), va sintetitzar-los en profunds tractats psicosociològics, que esdevindrien la base d’una ciència de la conciliació d’urgent recuperació avui per tal de superar l’immobilisme patriarcal que l’ha mantingut al marge els darrers 800 anys.
Parla Maimònides de la relació simètrica que s’estableix entre les dues parts en conflicte respecte de l’emergència d’un ens aparentment autònom al qual atorga personalitat pròpia i que considera la personalització de les tensions fàctiques que esdevé contingentment amb les parts: el nucli del conflicte, un ens perplex, dubitatiu i indecís que pivota entre dues forces equidistants a les qui encomana el seu tarannà fluctuant i irresolt. Segons Maimònides, al tractar un conflicte cal tenir en compte que la prolongació en el temps de l’antagonisme arribarà a posar inquiets, temorosos i, finalment oprimits d’ànim i dolguts del cor als implicats, però optimista convençut, sosté que la vida no admet la persistència en la perplexitat, només la transició per ella, de manera que per a resoldre òptimament un conflicte cal convidar a una de les parts (al menys) a que identifiqui finalment la interpretació literal de la convicció com allò que l’encadena a l’ens perplex (el focus del conflicte), de manera que pugui arribar a considerar la interpretació al·legòrica de tal convicció com la ruta vers l’evolució necessària, la alliberació i la transcendència, tot plegat un exercici que deixa un pòsit d’agraïment vers un focus de conflicte extern a les parts i decisiu en el canvi que tal reivindicació de l’autoconeixement ha aconseguit.
Cal recordar els ponts que Maimònides va establir partint de la cultura grega clàssica, gran part de la qual ha perdurat gràcies al califat d’Al-Andalus que la va conservar, i amb la inestimable col·laboració de l’antiga escola de traductors de Toledo que la va recollir junt amb la que havia generat la cultura sufí fins l’expulsió àrab de la península Ibèrica, per traduir-la al llatí des d’on ha arribat als nostres dies.
Maimònides, deixeble d’Averroes, va ser l’holístic metge personal del cèlebre sultà Saladino, símbol universal de la cavallerositat, que va unificar políticament tot el mitjà orient i va ser l’artífex d’innombrables i espectaculars resolucions de conflicte entre jueus, cristians (creuats) i islamites, úniques a la història, induint als creuats (fins i tot a Ricard I de Anglaterra, Ricardo Corazón de Leon, a la tercera creuada, organitzada en el fons com a revenja contra el mateix Saladino), a tornar a Europa amb l’esperit en calma i l’orgull a recer, mentre va salvar Jerusalem i un nombre ingent de vides humanes.
Leonardo da Vinci va recuperar les idees de Vitruvio, protagonista de la imatge de l’home més reproduïda de la història, i la resta de les fonts del saber grecollatí que l’esperit del Renaixement va aconseguir recuperar entre els segles XV i XVI, gràcies a la reedició llatina de les consideracions de Maimònides sobre la simetria, la eurítmia i la proporció, tot plegat una restauració de la intel·ligència humana que va donar peu a reiniciar les investigacions sobre les correlacions de l’univers que l’execució de Hipàtia a l’Alexandria i la fundació del catolicisme al segle IV havien escapçat.
I, finalment, malgrat la manca de reconeixement que suposa no aparèixer a les guies històriques de filosofia, el filòsof Maimònides va esdevenir el veritable precedent –laic- de la metodologia científica que va concloure amb el coneixement quasi complert del medi natural, mitjançant el pensament dels seus hereus mentals Spinoza, Descartes i Newton. El menyspreu que el patrisme ha fomentat vers la figura de Maimònides, alimenta, per contra, el lligam històric entre el pensament grec i la filosofia centreeuropea mitjançant exclusivament els pensadors medievals que avalen el catolicisme com Sant Agustí o l’Escolàstic Santo Tomàs de Aquino.
No obstant la flagrant i evident eficàcia de la tesi conciliadora d’en Maimònides, les societats patriarcals estratificades opten per a resoldre els conflictes, en el millor dels casos cercant raons comunes sota les que comprometre les parts, en gestions prenyades del tuf condescendent que les delata, mentre que en els considerats realment conflictius, s’oscil·la entre l’arbitri i el judici, gestions verticals afins a les organitzacions fortament estratificades que evidencien així la ínfima adequació vers la Cultura de la Pau i la oposició frontal a l’excel·lència d’unes societats que encara no consideren preeminent reconèixer els valors i les creences que motiven a cada part en conflicte.
És primordial per a aplicar un canvi2 a aquest cul-de-sac on la dicotomia s’administra per un promogut punt de vista més enllà del be i del mal, que les parts implicades directament investiguin els vincles asimètrics de les relacions que tornen a aquestes conflictives, de manera que detectin no només valors i creences que caracteritzen cada part, una qüestió habitualment molt difícil donada la manca de perspectiva vers un mateix i el prejudici vers l’altre, sinó els valors als que es lliure cada micro-part dominant de cada una de les asimetries que composen el conflicte i que al retroalimentar-se impedeix les reciprocitats.
Detectar els valors que guien al marit maltractador en tant que maltractador o a l’Estat-Nació en tant que administrador dels bens dels pobles, com ho son la homenia, l’anhel pseudo-imperial, la èpica o la identificació amb batalles i conquestes, escurça el camí vers aconseguir relacions paritàries i genuïnament respectuoses. Sintèticament, esperar que la part dominant en conflicte cedeixi la preeminència per pròpia iniciativa és una actitud ingènua que pot esdevenir perillosa.
* Moshe Ben Maimón, Maimónides (Còrdova 1135 – Egipte 1204), il·lustrat representant d’una civilització d’exultant riquesa social, cultural i material sense precedents de la que encara l’estat espanyol s’enorgulleix d’haver foragitat de la península, total, per acabar convertint Al-Andalus en una Andalusia erma i allunyada per sempre més dels seu valors més genuïns.
